dimecres, 19 de març de 2003

El dret de compartir


Quan l’educació dels nostres fills i les nostres filles, o la dels nostres alumnes si som educadors, només procura ser una eina de competència per veure qui pot arribar més lluny, qui pot trobar una feina més ben pagada, qui pot subsistir millor en un món depredador, esgota bona part del seu sentit i liquida definitivament la potència inqüestionable del treball solidari. A més,  pot anar tenint com a conseqüència la perpetuació dels valors dels més forts, que avui, lamentablement, inunden la nostra societat en un ordre planetari perfectament establert: els poderosos són qui dicten els valors positius –els de l’opulència -, mentre interioritzem com a negatius els que puguin aportar les persones pobres, o analfabetes, valors que cal mantenir al marge i contra el que ens hem de protegir.
Sense deixar de tenir clar que aquest paper de l’educació no es pot abandonar del tot perquè assegura uns mínims elements de defensa personal enfront de la llei de la selva, considero que el fet d’educar només té sentit plenament quan actua com a motor de cohesió social i de desenvolupament comunitari. I tinc la sensació que l’acceptació frenètica de les demandes d’aprenentatges d’una societat occidental cada vegada més histèrica, ens estan allunyant a marxes forçades d’aquest sentit educatiu.
Ens hauríem de plantejar com a pares i com a educadors que als nostres fills i filles, als nostres alumnes, no els servirà de gaire per construir el món que els espera el saber molt i el saber més que els altres, si no els ensenyem a ser ciutadans i ciutadanes, si no els ensenyem a ser persones que tenen com a clau d’interpretació dels seus actes la vida que els envolta, si no són capaços “d’interpretar el context per desenvolupar el text” que hauran après.
I em sembla que és en aquesta clau interpretativa que hauríem d’analitzar el fenomen migratori que s’està produint a les nostres aules: hi ha una realitat present –l’arribada contínua d’immigrants d’entorns culturals molt diversos -, que es perfila com a una realitat consolidada en el futur –un context social amb un important component multicultural -; i entre tots l’estem enfocant com un problema, quan el que caldria és enfocar-ho com un repte social i educatiu.
Així, doncs, ens plantegem com un problema seriós la concentració d’alumnat immigrant en determinats centres o en determinades zones. L’evidència de què es generen unes necessitats noves que són inabastables amb els recursos i els sistemes organitzatius de què disposem, i l’evidència de què sovint aquestes concentracions no són naturals sinó artificials i, en tot cas, desiguals entre els diferents centres que reben diners públics per poder funcionar, ens porta a trobar la solució més immediata, que és distribuir l’alumnat entre tots ells per equilibrar l’esforç de la seva escolarització.
Naturalment amb això no superem cap repte, sinó que només diluïm el problema; no amb pocs esforços, perquè no tothom creu en el mestissatge, en la barreja, en la interculturalitat, sinó més aviat en la supervivència d’un cert classisme de pa amb tomàquet.
Però a força d’intentar resoldre un problema n’oblidem un altre de més greu que la concentració d’immigrants que és la fugida dels no immigrants, tant si hi ha concentració com si hi ha repartiment.
I aquí sí que no tenim resposta, perquè ens emparem en una hipotètica llibertat d’elecció de centre que és l’adequació que la nostra societat fa per emparar aquest concepte d’educació competitiu i descontextualitzat al qual feia referència al principi.
Si l’educació ha de tenir sentit com a motor de desenvolupament comunitari, la immigració n’ha de formar part en igualtat de condicions. Tant com els exclosos. Igual que els rics. Aquest és el repte.
Per això cal començar per un principi bàsic de pensament sense el qual no podem engegar: Hem d’oferir a tots els nens i les nenes, a tots els nois i les noies sense exclusió, les mateixes possibilitats d’accés al coneixement, -també les materials -, que les que cada un de nosaltres donaria al seu fill o a la seva filla. Si això no es dóna a l’entorn familiar, s’haurà de donar a l’entorn comunitari.
Aquesta premissa implica un canvi estructural en el concepte de centre i de zona escolar dels llocs on s’ubiquen les concentracions. Implica la detecció global de necessitats, no només les educatives, i l’ajustament material, humà i organitzatiu dels ajuts que cal fer funcionar en un sentit de discriminació positiva de tot l’entorn. Implica fer d’aquests centres educatius un lloc del que ningú vulgui fugir perquè ofereixin les màximes expectatives de desenvolupament al seu alumnat. Sense ser somiatruites, perquè tots sabem que això no és fàcil, aquesta idea indica la direcció i el sentit del camí que s’hauria d’iniciar.
Si en aquest camí hi ha recursos públics mal utilitzats, perquè hi ha centres que no accepten atendre aquestes necessitats educatives, caldrà retirar-los els recursos i distribuir-los millor.
Hi ha experiències interessants que s’han gestionat al nostre país en aquesta mateixa direcció com poden ser les comunitats d’aprenentatge. En totes elles, però, s’hi afegeix una segona premissa: creure en la feina que hom fa; els polítics, creure en la tasca social que se’ls ha encomanat; els educadors, en les possibilitats dels seus alumnes; els ciutadans i les ciutadanes, en el dret a compartir del seu veí que és diferent.