dijous, 30 d’octubre de 2003

L'autoritat moral i els ordes mendicants


Hi ha una gran diferència entre l’autoritat i el poder. La primera, la “autoritas” romana, ens ve donada pel cúmul de valors demostrats a través del temps, pel prestigi de les decisions ajustades que prens i que se’t reconeixen, allò que en diríem l’autoritat moral. El poder, en canvi, “potestas” per als romans, és la capacitat que et dóna el càrrec i el nomenament que tens per prendre decisions, ajustades o no, reconegudes o no.
Molts tenim la sensació de què en els darrers anys, a moltes de les decisions que es prenen des del Departament d’Ensenyament els falta “autoritas” i els sobra “potestas”.
Aquests malpensats ens basem en l’observació de la multitud de promeses que es fan i no es compleixen, en el tremolor que ens entra cada vegada que es decideix o s’acorda una millora  perquè serà moneda de canvi per desmuntar alguna altra cosa que està en funcionament, i també en com es prenen moltes decisions, sovint sense consulta, obviant la participació de les persones afectades o de qui les representen, emanades directament del centre de poder de Via Augusta.
De vegades ens ho confirmen fets que són petits per al territori però que estan carregats de simbologia. Poso per cas la vergonyosa actuació ordenada des d’una Direcció General del Departament consistent en retenir dos inspectors del “Ministerio de Educación” que anaven a visitar una escola gironina, -a qui haguessin atorgat un premi per un projecte que està realitzant-, amb el sagaç raonament de què envaïen competències, malgrat que aquestes persones estiguessin perfectament identificades a la Delegació i amb dos inspectors “autòctons” a punt per acompanyar-los... Els malpensats ens hem anat dient els uns als altres que si el premi hagués vingut de Brussel·les, s’hagués perdut el cul per ensenyar les meravelles que es fan aquí.
A aquesta colla de malpensats i malpensades, que ja no som només els “rojos” i els “maçons” de sempre, sinó que se’ns hi ha afegit molta gent de bona jeia i de família com cal, no ens agrada que a qui ha de prendre les decisions educatives se li vegi tant el llautó.
Mentrestant les escoles no paren de demanar perquè no els arriben les garrofes: que si tenim molt d’alumnat i necessitem més mestres, que si vetlladors per atendre alumnes amb dèficits físics, que si tallers de llengua per tothom qui els necessiti i no només per a aquells a qui se’ls atorgui digitalment, que si el pressupost per pagar la neteja als instituts, que si els diners per funcionament dels centres...
És clar que a qui ha perdut l’autoritat però manté el poder li queda la via de fer caritat.
No s’entén d’una altra manera que a quinze escoles gironines se’ls doni d’avui per demà i sense que ningú no ho hagi demanat, la possibilitat de contractar des d’una empresa de serveis una persona durant quatre mesos per ajudar a estudiar de dotze a una l’alumnat que l’escola decideixi. Amb això Valle Inclán hagués allargat una mica la part més esperpèntica de “Luces de Bohemia”. Haurem d’investigar si el criteri que s’ha utilitzat per atorgar les almoines és el de “més té qui més demana”, encara que demani altres coses.
Segurament s’estan inspirant en les lectures místiques medievals i hauran descobert l’enorme feina apostòlica que van fer els ordes mendicants només amb quatre quartos. De fet aquests ordes vivien de la caritat dels poderosos i practicaven una pobresa material impecable mentre enriquien l’espiritualitat i el coneixement de qui volgués escoltar-los; els valors de l’obediència, la castedat i la pobresa eren els seus patrons de conducta.
Ai, ai, Déu meu... quin mal pensament que m’ha sobrevingut: no estaran intentant aprofitar aquesta invasió de competències que és la Ley de Calidad per extreure dels seus valors implícits i explícits la nostra conversió progressiva en orde, ara que ens estant acostumant a haver de mendicar?

dimarts, 21 d’octubre de 2003

M´he d'organitzar millor


“Cal ser dur, però sense perdre mai la tendresa”

Ernesto Che Guevara

Estic segur que aquestes paraules del Che deuen ser la frase de capçalera de la senyora Gil quan se’n va a dormir. Segurament deu ser també d’aprenentatge obligatori per a totes les seves direccions generals.
No m’ha quedat mai cap dubte de què en té ben present la primera part. Encara la recordo fa anys en una reunió amb les direccions dels centres quan ella era directora general i ens presentava les previsions de desplegament del Mapa Escolar: repartia una varietat de mastegots dialèctics tan contundents que sempre m’ha recordat el “Goliat” del “Capitan Trueno” en les seves millors batalles tot i l’aspecte de “Crispín”. També és un fet constatable que la duresa i la contundència han acompanyat la seva dicció de govern.
Sí, sí, la dicció... que no pas l’acció.
El que encara no havia pogut comprovar mai era si feia servir la segona part de la frase... fins que fa unes setmanes vaig veure la llum quan va aconsellar públicament amb una elemental tendresa –com faria una mare amorosa o una àvia entranyable- que per resoldre els problemes que plantejava l’arribada constant d’alumnat a les escoles i instituts, el que havíem de fer era aprendre a organitzar-nos millor. Ho va dir parlant de les direccions però se li entenia que aquest consell de consellera ens abraçava a tots i a totes.
Que bé!... Gràcies, honorable. Ja no cal que es planifiqui de manera diferent la dotació de les plantilles dels centres, ni que s’ajustin els recursos per a l’alumnat que arriba. Ja no cal que amb justícia equitativa ens empassem tots per igual, públics i privats, la cobertura de necessitats que ens toqui. Tampoc cal més personal per desdoblar grups, per donar suport, per fer assessorament, per elaborar plans d’acollida, per adequar materials didàctics, per iniciar en la llengua,... només cal que en un estat de profunda i tranquil·la meditació aprenguem a organitzar-nos millor i s’haurà acabat el problema.
Darrerament tinc malsons perquè se’m planteja un dubte filosòfic-matemàtic si és que aquesta frase de capçalera s’ha estès a tota l’estructura del Departament d’Ensenyament o fins i tot a d’altres departaments que també estan pregonant dolçament les excel·lències de l’organització. El dubte que no sé resoldre és: duresa més tendresa és igual a democràcia?
O sigui, vull dir tot allò d’escoltar els altres, de deixar parlar i opinar, d’estudiar les propostes dels que són escollits per fer-ne, de saber el paper que et toca jugar respecte dels que opinen diferent que tu... en fi, aquestes coses de participar i compartir, ja sabeu.
O no hi té res a veure...

dimecres, 1 d’octubre de 2003

Necessitem temps per educar


No és senzill educar. I encara ho és menys si no tenim clar què pretenem amb l’educació. De vegades és bo aturar-se un moment i reflexionar sobre el perquè fem segons quines coses. El contrari ens pot portar a mecanitzar o a simplificar actes complexos i perdre de vista la coherència de les nostres actuacions.
Això ens podria passar amb el debat intencionadament encetat sobre el canvi en el calendari i la jornada escolars si no ens preguntem abans amb quines finalitats educatives hem inventat una institució social com és el centre educatiu. N’hi ha tres que em semblen cabdals i suficients: socialitzar, dotar d’elements culturals i treballar les actituds i aptituds que hauran de servir per la vida professional. Naturalment totes tres preses amb la relativitat i la flexibilitat que requereix una societat tan destarotadament dinàmica com la nostra.
És clar que la institució escolar ha de seleccionar continguts perquè disposa d’un temps determinat i és bo que sigui així. Ens equivocaríem molt si penséssim que qualsevol cosa pot ser delegada a l’escola i ensenyada entre les seves quatre parets. Sí, perquè les relacions que s’estableixen en un centre escolar són específiques per la presència d’uns professionals i d’uns companys i companyes determinats i mai arribaran a substituir d’altres nuclis de relacions tan essencials o més que l’escola per al desenvolupament personal i tan potencialment educadors com ella en determinats moments d’aquest desenvolupament.
El nucli familiar és el que tradicionalment s’ha encarregat d’una part d’aquestes funcions educatives que he esmentat i ho fa des d’una perspectiva diferent, més propera, menys tècnica, més emocional. Els canvis accelerats en les estructures familiars i laborals han generat un traspàs d’aquests aprenentatges cap a la institució escolar. I al pas que anem, aquest traspàs podria no tenir aturador.
Doncs, bé, ja n’hi ha prou. Tenim el deure d’educar els nostres fills i filles però sobretot en tenim el dret.
I ells també el tenen de ser educats per nosaltres. Deuen poder reclamar-nos que als tres anys els portem a la Platja de Pals i els expliquem el perquè de la immensitat del so de les onades; deuen poder exigir-nos que als cinc els ensenyem a anar amb bicicleta, als nou coneguem junts els bolets de la Mare de Déu de la Salut i als tretze els interpretem el perquè del maleït gra de la galta. Han de poder comptar amb nosaltres quan han conegut aquell xicot a l’institut i els cal reordenar tot el seu sistema de relacions... Necessiten tenir pares i mares educadors.
Però el que ens mata és el temps. El temps que se’ns ha endut la feina... maleïda la feina que avui és precària, barata i accelerada i que si bades se t’emporta per davant. Maleïda feina si no té en compte que treballar i viure no és ni treballar per viure ni viure per treballar.
És per això que davant la demanda de més temps per a tenir els nens i les nenes a les llars d’infants, de més temps en forma de jornada i de calendari a les escoles i els instituts, és essencial que posem la demanda de més temps per poder exercir el dret d’educar els nostres fills i les nostres filles i de gaudir exercint-lo.
Sé que en un país on encara hi ha pseudoempresaris que t’acomiaden per haver tingut un fill és complicat portar a terme el que dic, però és necessari. De la mateixa manera que està costant esforços introduir la cultura de la prevenció de riscos i la salut a la feina, però és ja un fet a les empreses, cal que introduïm la cultura de la conciliació de la vida familiar i la laboral i cal que ens creguem que en tenim el dret.
Una societat que reclama més serveis i de millor qualitat és signe d’una societat que vol avançar col·lectivament, però no s’ha de caure en el parany de convertir aquells en un substitutiu de les relacions que ens enriqueixen com a individus i que hem d’exercir responsablement.