dissabte, 18 de setembre de 2004

Em falta un mes de vacances


Que quedi clar que m’agrada la meva feina. Que consti, però, que no la faria sense les vacances que tinc, justament per això, perquè m’agrada i vull fer-la bé. Si hi ha cap valent que vol provar de treballar tots els dies de l’any amb la mainada, ara que torna el curs i es repeteix el tòpic de les vacances dels mestres, doncs, apa, que ho provi i després vingui a explicar-m’ho. Encara que li recordo que el tòpic de tota la vida diu que la feina ideal és el treball de capellà, les vacances de mestre i el sou de ministre; combinació impossible, d’altra banda.
I com que m’agrada provocar, si alguna cosa li trobo a faltar a aquesta feina és un altre mes d’això que molta gent en diu vacances, però que no ho són. Perquè suposo que algú es deu haver plantejat que un no entra a la classe amb les mans a la butxaca i diu: A veure..., avui podríem fer la pàgina trenta-set. Potser això era abans, potser algú encara ho fa, però la gent que jo conec prepara a consciència cada hora de classe que fa, i això necessita un temps; la gent que jo conec organitza l’escola, planifica el què, el com i el quan ensenyar a la seva escola, i això necessita un temps; la gent que jo conec es forma i posa al dia els seus coneixements, i això necessita un temps,... molt més temps del que alguna gent es pensa, temps que també deu ser feina, no? I si algú no ho fa, reclamem-li, si us plau, que la nostra feina tracta amb un material molt sensible i s’ha de fer a consciència.
Oi que a ningú no se li acudiria pensar que els assaigs d’un actor per preparar una obra no són la seva feina? Potser per una hora de representació n’ha hagut d’assajar vint o trenta i ningú no li retreu. Nosaltres passem amb moltes menys hores d’assaig i en disposem de molt poques. Per això dic que ens en calen més. I que ningú no s’ho prengui malament, si us plau, però cada treball té les seves característiques i les seves necessitats i jo no m’he posat mai amb com distribueix el seu temps el fuster que em fa les portes, encara que les trobi cares, i acato les hores que em factura el mecànic tot i que algunes deuen estar destinades a pensar com adobar els mals de panxa del ferro que li porto.
I és que potser hi ha un malentès que vull aclarir: la meva feina no consisteix a tenir i guardar la mainada ni mai no ha sigut així; aquesta és la feina dels pares i de les mares encarregada per déu nostre senyor des del moment que va dir que tindríem els fills amb dolor i tot allò... sí, home, ho diu la bíblia, això. La meva feina consisteix en potenciar aquell espai de desenvolupament dels infants i el jovent que se situa entre allò que serien capaços d’aprendre sols i el que faran si algú els indica camins. I aquí s’acaba. La resta li toca a un altre.
Per això, en aquesta època de l’any que es tornen a sentir les veus de pares i mares desesperats amb raó, intentant col·locar els fills perquè estan de vacances i ells treballen, cal demanar-los que no culpin els mestres d’aquesta situació. La culpa és de la mena de treball que ens ha tocat de viure, que no respecta ni concedeix l’espai i el temps perquè els pares puguin fer de pares, les mares puguin fer de mares i els fills, de fills i no només d’alumnes. I això entre tots ho hem d’adobar començant per ser-ne conscients.
Per això també, quan una nova consellera torna a parlar una altra vegada de la jornada i del calendari escolar, li haurem de recordar que no vulgui carregar-ho sobre les esquenes dels mestres, però tampoc les de les alumnes ni les dels pares i les mares. Que en això hi ha molt més en joc del que sembla i molts més factors implicats del que s’aparenta, començant per fer més racionals les jornades laborals de les persones que treballen i tenen mainada en edat escolar.
O coneixeu alguna cosa millor que passar hores amb els vostres fills i sentir en la vostra pell cada mil·límetre de la seva creixença?

dijous, 10 de juny de 2004

On vas sense papers?


Cada vegada que la Fàtima obre la boca sents cantar una sirena. De les del mar, vull dir. Té la veu dolça i no para de xerrar en un balboteig fet de murmuri d’aigua. Als seus tres anys es fa entendre tot i que no saps què diu. Els seus pares sí, és clar. Des que la deixen a escola fins que la recullen no para de jugar i d’aprendre, com fan tots. Diu una mestra amiga que aquesta edat és la de les princeses i els prínceps destronats, perquè quan arriben a escola deixen de ser l’únic centre de l’univers i això és la primera lluita que els fa individus diferents. Però segueix essent una edat que promet primaveres dolces... una edat de sucre i de mel. Com el sucre i la mel dels avis de la Fàtima que es van quedar al Marroc... records dolços que passen de pressa perquè tres anys és molt poc.
Els seus pares no tenen papers. Bé, sí que tenen papers, molts de papers de tota mena, però cap que els serveixi per poder dir “ja tinc papers”. Només porten un any. Treballen tots dos dins d’un local ple de gallines que ponen. Hi ha dies que s’hi passen més de quinze hores entre la pudor, la merda i els llums encesos... i aquesta xafogor espessa que aclapara i no et deixa pensar. Segurament per sort perquè així no penses. Hi ha dies que han de saltar per la finestra perquè ve una inspecció. Són molts que salten per la finestra i s’amaguen per no perdre la feina. Perquè tenen feina. Cobren per hores; si estan malalts no cobren, però poden anar al metge i la Fàtima... ai, la Fàtima, ulls negres, veu de sirena, aroma de mel... la Fàtima va a escola com qualsevol altre nena. Molt més del que teníem a casa... ens en sortirem. Un parell d’anys més i ens n’haurem sortit.
En Víctor és amic de la Fàtima. Galopa com un cavall desbocat quan surt al pati i es mira la seva amiga amb ulls d’avellana i es parteixen mil fantasies de cotó sense conèixer-ne els noms. L’avi del Víctor va treballar a Holanda fent vaixells. Enormes vaixells amb panxa de ferro; rodejat sempre de guspires fumejants i soroll d’infern. Li explica sovint aventures holandeses i li mostra els papers. Tots els papers amb la seva foto de jove i el seu nom i algunes paraules estranyes que li ensenya a pronunciar amb accent andalús. Sort de la pensió, li sent dir sovint, la de d’allà dalt... que van ser uns quants anys, molt durs... però ens en vam sortir.
El meu avi era campaner i tenia papers. Pocs, perquè en aquella època s’escrivia poc. Va desaparèixer a la batalla de l’Ebre i els papers amb ell. El meu pare tenia papers francesos que li van canviar per papers espanyols quan va tornar d’un exili voluntari a l’altra costat de la frontera; ara té algun paper català. Jo també tinc papers, espanyols, catalans, papers de l’assegurança, passaport, els del metge, els de la caixa, les targetes del supermercat i del “círculo de lectores”, i els que em diuen quan cobro, quan cotitzo, què dono a la seguretat social... fins i tot tinc alguna multa. Crec que tinc tots els papers.
I sabeu què us dic? Que jo no voldria treballar amb les gallines que alimenten els pares de la Fàtima. Ni el meu pare segurament... i el meu avi i l’avi del Víctor abans potser sí, però ara... ara tampoc no ho farien.
I sabeu què més us dic? Que l’amo de les gallines, el que té tots els ous i els ven, tampoc em voldria a mi treballant-hi... mans fines d’escrivent, el cap massa calent i sobretot, sobretot, massa papers al damunt.
No, millor sense papers, ...no hi ha ningú, no res, cap nom, no has treballat, no has estat, no et queixis que és un favor que et faig, n’hi ha molts que s’esperen, si no t’està bé aquest preu no haver vingut...
I els meus ous són més barats.
La Fàtima i en Víctor... i en Vladi, i en Jordi i la Desi se’n sortiran. Segur. Se n’han de sortir.
Seguiran vestint fantasies comunes, xipollejant llenguatges diversos i compartint sentiments d’infant.
I el senyor dels ous anirà a l’infern perquè creu en déu.

diumenge, 18 d’abril de 2004

La por de viure


L’altre dia em vaig trobar un antic alumne pel carrer, amb les seves filles agafades de la mà, que em va saludar efusivament. L’home en tenia un bon record d’aquell vuitè d’EGB. Ara bé, el que més recordava de tot no era cap classe que jo hagués tingut amb ell; eren aquelles colònies salvatges on dormíem amb tendes, ens cuinàvem el menjar i pujàvem muntanyes nevades en ple juny.
Jo també les recordo amb intensitat. Les vam fer uns quants anys seguits i vam aprendre molt, sobretot a conviure i a espavilar-nos junts, amb respecte per tots, que bona falta ens feia. No li vaig confessar, però, que ara ja no se’n fa d’això a les escoles, que jo tampoc no les faria ara.
Que ara, per fer unes colònies necessites un lloc reglamentat, amb personal reglamentat, que cuini aliments reglamentats, que passi les reglamentàries revisions de sanitat. Que, per arribar-hi, lloguis un autocar amb tots els papers reglamentats, inclosos els fiscals, que tu hauràs de comprovar prèviament. Que quan arribis, no facis cap festa amb les famílies on portin coques fetes de casa perquè no són reglamentades.
I amb tot això, si tens una desgràcia, com que els reglaments no ho poden reglamentar tot i estan pensats bàsicament per trobar el culpable i no per prevenir, tu pots anar igualment a la presó.
Ni estic defensant sense més les colònies, ni estic en contra dels reglaments. Però sí que estic defensant el seny per damunt de la por. No podem acabar convertint-nos en docents temorosos rodejats d’alumnes de vidre.
No podem tancar-nos a la classe, convertir l’escola en un castell i seguir patint per l’escletxa que se’ns obrirà en qualsevol moment.
Tenim dret a estar emprenyats, això sí. Perquè aquest perill ens ve de fora; ens ve de l’estratègia de la por que socialment s’està bastint a l’entorn de les relacions: les personals, les laborals, les familiars... i que té per objectiu tornar-nos més mansos i menys cridaners.
I no ens queda altre remei que seguir transmetent un esperit de rebel·lió en contra d’aquest fet, no només a l’alumnat sinó, a més, a les seves famílies, que són les primeres dipositàries d’aquesta por de viure.
És clar que calen reglaments, però per protegir-nos dels desaprensius i per assegurar-nos que allà on no arriba l’individu hi ha una societat que protegeix i preveu, però que ajuda a créixer amb esperit crític, que és l’únic que ens assegura la consciència de llibertat.
Però també és clar que cal exigir protecció per a la nostra feina. Una protecció legal que t’asseguri que si fas el treball a consciència no has de tenir por. Una protecció ètica que t’asseguri el suport moral de la societat al teu atreviment professional. Al cap i a la fi aquesta societat deixa a les nostres mans els ciutadans i les ciutadanes responsables del demà.

dissabte, 10 d’abril de 2004

L'estratègia de la por


Què fa el teu fill quan té por? S’amaga?, et demana ajuda?, encén el llum?... Planteja-t’ho.
El més habitual, però, serà que no li planti cara a la por. No ho farà si no es donen com a mínim dues circumstàncies: que li ensenyis els mecanismes físics i reals d’allò que li fa por, i que l’ajudis a superar-la.
Coneixement i cooperació. Conèixer els fets i les circumstàncies, reconèixer els mecanismes, els objectes i el seu funcionament, i tenir a prop algú en qui recolzar-se en els moments de dificultat. Amb això bastiríem tot un seguit d’estratègies entrecreuades que ens allunyarien les pors que sempre ens assetgen quan entrem en el món d’allò que ens és desconegut i no n’abastem el seu final. Quan actuem així, la por és un incentiu que ens fa més forts perquè ens permet desenvolupar un sistema d’afrontament i de defensa.
Ara bé, si les pors són tantes i tan variades, de tan diverses magnituds i procedències que no en donem l’abast, no només deixa de ser cap incentiu, sinó que ens paralitza els actes i les intencions. I així anem fent amb el cap cot, deixant que siguin uns altres els que prenguin determinades decisions que ens pertocaria prendre a nosaltres... cada vegada més, procurant que els curs dels dies llisqui sense massa fressa i generant closca sobre pell tendra per evitar escarafalls i maltempsades.
Qui té pors i no les supera és molt més fàcil de manipular, de convèncer, de ser xai abans que llop i de mantenir sense aixecar gaire la veu.
Així les coses, que a ningú li estranyi si dic que vivim rodejats de pors i de gent que fa por. Vivim capficats en una societat forassenyada que utilitza la por com a estratègia i els sistemes de defensa que nosaltres no controlem com a excusa per controlar.
Aquí podríem parlar de terrorisme i dels mètodes que s’han utilitzat per combatre’l, però la relació és massa evident i el tema massa delicat per fer-ne unes línies banals.
També podríem parlar de com aquest govern que ha passat fa poc a millor vida política, ha construït tot un sistema de pors basades en les mitges veritats o fet a mida per decret: Si ets un bon espanyol no et fan més por ara que abans els nacionalismes? I si vius en una ciutat no tens ara més por que abans a ser assaltat? No desconfies més que abans d’una persona de pell fosca? I no tens ara més por de perdre la feina?
I tot això no s’aprofita per tenir-te collat i més collat? Segur que no?
Però no només són els grans temes d’estat els que estan construïts utilitzant aquesta estratègia. Són molts altres temes. Fixeu-vos amb una cosa tan sensible i quotidiana com l’escola: cada vegada hi ha més mestres que tenen dificultats per anar de colònies o per fer sortides amb la mainada, perquè cada vegada hi ha més famílies amb por als accidents de qualsevol tipus; també tenim més escoles que eviten fer festes on les famílies portin coques fetes a casa amb ous de veritat per por de qualsevol petita intoxicació. Per què això no passava fa pocs anys? D’on ha sortit aquesta por col·lectiva, aquesta amenaça permanent que per alguns és viure?
Si voleu, observeu un detall probablement inadvertit i de vegades subliminal: la publicitat. Mireu els anuncis de la tele i compteu aquells que d’una forma o d’una altra susciten petites pors: els bacteris que ens entren per les canonades, la calç que ens destrossa la rentadora, la vellesa que ens atrapa i marceix la joventut eterna d’un món perennement “disneyland”, els accidents, les drogues i l’home que torna a casa per Nadal i ens esvaeix momentàniament la por a la soledat.
No podem culpar als altres, doncs. Estem tan rodejats de l’estratègia de la por que nosaltres mateixos en som art i part. Ens queda, però,  el remei que donàvem al principi per la por del nostre fill: coneixement i cooperació. O sigui, parlem-ne i ajudem-nos.
En resum, que podem convertir el nostre entorn en un castell o en una comunitat. El primer camí ens porta la por sense resoldre els problemes; el segon tampoc no els resol però ens obre les portes a trobar solucions compartides. De nosaltres depèn.
La por genera desconfiança i una societat desconfiada és una societat amb la pell morta, exposada al cultiu de totes les malalties.
Mira..., està bé això d’acabar l’article fent una mica de por.

diumenge, 21 de març de 2004

Amb les mans ben brutes


El paper de les persones que es dediquen a l’ensenyament mai no ha sigut neutre. D’una manera o d’una altra, ensenyar ha sigut sempre una tasca que transmet valors. I no només des de la perspectiva d’allò que està escrit, d’aquells continguts que es programen per intentar que siguin assimilats; d’allò que socialment es considera que serà útil per a esdevenir ciutadans i ciutadanes d’una determinada col·lectivitat. Existeixen, i està comprovat, aquelles maneres de fer, de sentir i de pensar que de forma subjacent transmetem a l’alumnat que tenim al davant amb la nostra actuació quotidiana. Allò que s’ha vingut a anomenar el currículum ocult té una força de modelatge que de vegades no sospitem.
Això genera una doble responsabilitat entre la gent que es dedica a educar: la professional, que ens fa tenir cura de la selecció de continguts i de com ensenyar-los, i la personal, perquè la imatge que exterioritzem també té un valor educatiu.
És sobretot aquest segon aspecte el que em fa manifestar que la nostra actuació no serà neutre encara que vulguem: intentant no mullar-nos, intentant buscar el punt d’equilibri impossible que permeti justificar-ho gairebé tot, estarem també transmetent els valors de docilitat i d’acceptació que tant bé van al poder econòmic i social que ens aclapara.
En canvi, valors com la justícia, la solidaritat, la igualtat, o fins i tot, la llibertat –patrimoni del qual s’ha apropiat obscenament la dreta política-, només s’entenen des d’un punt de vista de transformació social constant. I aquesta transformació només és possible amb una actitud crítica davant de la realitat.
Que se m’entengui: una actitud crítica no vol dir manifestar que tot va malament, perquè això ajuda a no bellugar-se. Per mi, una actitud crítica vol dir dotar de capacitat d’anàlisi dels fets i de les circumstàncies, vol dir dotar d’autonomia per prendre decisions ajustades a aquesta realitat, i vol dir dotar de les aspiracions necessàries per superar qualsevol situació present.
Quan estem assistint a aquesta escenificació mundial d’imperialisme, quan comprovem que se’ns està imposant constantment el capital econòmic per davant de la persona, quan l’individualisme ferotge s’empassa el valor col·lectiu, i quan l’enriquiment de persones, de grups i de països és més important que la solució de la misèria humana, ser neutral és injust, insolidari, desigual, i ens fa menys lliures.
Els moviments socials que apareixen a qualsevol punt del planeta cada vegada que el capitalisme belluga un dit ho han entès perfectament. Són un crit d’alerta i un buf d’esperança, perquè capten i transmeten aquest missatge de transformació social de la manera més descarnada i directa. Ells ja han llançat l’avís: el desmantellament universal dels serveis públics s’ha engegat i l’ensenyament com a tal servei està a la picota.
I nosaltres, els que treballem a l’ensenyament, ens quedarem quiets?
Ja sé que molta gent pensa que ensenyant des d’una classe no s’hi pot fer res perquè el poder de la roda que ens fa girar és enorme davant de la nostra ínfima actuació. No es tracta de canviar el món des de la classe com somiàvem alguns ja fa uns quants anys. Es tracta de posar-se les piles i canviar-se un mateix, si cal.
Es tracta de què si els nostres fets, les nostres paraules i els nostres pensaments són translúcids, que ho siguin en la direcció de transformar i no en la de quedar-se estàtics amb els braços creuats. Deixem de fer profilaxi en els continguts, si és que en fem, per embrutar-nos-hi les mans.
En el fons es tracta, com sempre, d’empènyer el pensament dels joves i no permetre que es conformin.

dilluns, 8 de març de 2004

L'apoteosi dels cretins


Portem temps observant com la mediocritat s’instal·la a les nostres cases amb tota naturalitat. Acostuma a entrar per la porta del televisor en forma de programa escombraria o de declaració il·luminada d’algun pseudopolític, tot i que cada vegada més ens va penetrant com un virus cada cop que sortim al carrer.
Fins i tot s’ha arribat a escapolir dins de les institucions més serioses del país i s’ha arrapat, entre d'altres, als discursos incendiaris o irreflexius d’alguns pseudointel·lectuals d’esquerres residents d’aquells que, aparentment, n’hi ha sempre dins dels centres on la cultura, el pensament i la paraula haurien de brillar amb claredat meridiana. Formen part del paisatge.
La recent campanya electoral, o millor encara, els esdeveniments precedents a la campanya, ens han mostrat un catàleg extraordinari de mitjanies que ensenyaven sense rubor la insuficiència de pensament i l’excés de la paraula quan bufava fort el vent de Ponent.
El que mai havia constatat, -però ara ja és un fet-, és que tota aquesta aportació de ciutadans i ciutadanes mediocres que dirigeixen les nostres vides governant-nos, aconsellant-nos, marcant les pautes dels valors intel·lectuals, econòmics i socials, té per objectiu assolir uns nivells de cretinisme col·lectiu que no permetin generar contestació al seu afany de poder.
Perquè aquell que pensa pot discutir, i el que discuteix pot tenir raó, i la raó pot ser crítica amb el que usa i abusa dels mitjans i de les persones. La contestació intel·lectual sòlida o la reflexió col·lectiva sobre fets i evidències i la recerca conjunta de solucions han sigut sempre elements perillosos per a qualsevol poder que pretén clonar-se indefinidament. El poder és per manar, i prou.
Per això controlen els mitjans de comunicació i ens venen cada dia la moto que volen. Per això reformen la hisenda pública i paguem més cada dia amb cada cosa que comprem, però diuen que han abaixat els impostos. Per això reformen el mercat laboral i fan la feina més precària, però ens diuen que cada dia el treball és millor. Per això parlen cada dia de llibertat i utilitzen com volen les institucions democràtiques...
Ho fan per convertir-nos a poc a poc en cretins.
També per això han fet una nova llei de l'ensenyament limitant l'interès intel·lectual, la reflexió i la cooperació. Només els faltava aquesta clau de volta: un sistema educatiu que vetlli per la classe dels excel·lents, que bandegi els marginats, i que creï mà d’obra barata perquè els pseudoempresaris, que alguns n’hi ha, puguin fer caritat. Amb això el cicle està complet. Naturalment, també ens fan creure que és per millorar la qualitat i per donar valor a l’esforç.
I, de mica en mica, ens enfonsarem tant en aquesta apoteosi dels cretins que serem incapaços de distingir-la i a sobre encara ens aplaudirem els uns als altres per formar-ne part.
Ens queda, però, passar de l’apoteosi a la rebel·lió. La rebel·lió del pensament i de la paraula. La rebel·lió de l’esperit crític i la contestació sensata. I aquesta la podem fer des del racó que cada un de nosaltres ocupi en l’espai social que ens han deixat.
Als professionals de l’ensenyament, per exemple, ens queda analitzar junts les mancances del sistema essent tant crítics com vulguem, exigir canvis a partir d’aquells elements que estan funcionant i reclamar els recursos que els fan possible. Però no ho podem fer només mirant-ho des de la rodonesa del nostre melic sinó des de la visió social de la nostra tasca. No ens convé un sistema educatiu que vetlli només pels nivells de coneixement de les matemàtiques, el llenguatge, les ciències o les arts. Això sempre és necessari, però en temps de mediocritat, ens cal, a més, un sistema que asseguri la profunditat del pensament i la pertinència de la raó, i ens cal una actitud bel·ligerant en contra de la desigualtat i a favor de la justícia social.
Només sabent que tenim posat el punt de mira de la nostra feina en l'educació d'una ciutadania més crítica i, per això, més lliure, podrem sentir-nos col·laboradors de la necessària -i cada cop més urgent- rebel·lió dels cretins.

dimarts, 10 de febrer de 2004

Fràgil


Quan un intenta tenir una perspectiva una mica més enlairada del quotidià anar i venir arran de terra, se n'adona de seguida d'una característica escruixidora de l'ésser humà: la seva absoluta fragilitat.
Malgrat les declaracions imponents o els gestos agosarats amb els quals podem bastir la nostra activitat quotidiana, en solitari o en gran grup, ens adonem que aquestes expressions no són altra cosa que l'instint de protecció d'un ésser vulnerable que es pretén fort i dominador per no esdevenir poruc i esclau dels perills que l'envolten.
La fragilitat física és remarcable només de pensar en qualsevol dels múltiples accidents, de trànsit o domèstics, o també laborals, que cada dia fan desaparèixer éssers humans: nens i nenes, joves i adults, gent gran… ens redueix gairebé a ser un minúscul pensament que existeix en un espai i en un temps limitat, però fet d'un vidre que es desfà en mil bocins. No cal dir gaire res quan pensem en les malalties que podem patir o més encara en els maltractaments apocalíptics amb què la natura de tant en tant ens obsequia.
Som fràgils, ve-t’ho aquí, però ens en sortim. No pas un a un, però en conjunt ens en sortim.
I ho fem justament perquè hem anat construint murs i defenses contra tots els elements exteriors... mai heroicament sols, sinó sempre aprofitant l'experiència d'altres perquè ningú ha partit de zero. De fet, ara que hi penso, mai no han servit de res els herois americans fora de les pel·lícules. De fet, mai no n'hi ha hagut d'herois americans, ni d'herois de cap mena que ens hagin protegit de la nostra fragilitat, sinó tot al contrari. L'autèntica heroïcitat és ajudar-nos mútuament a sobreviure cada dia amb un somriure als llavis.
Per això em corprèn d'una manera esfereïdora la fragilitat moral de la mare que abandona el seu nadó fins a la mort dins d'una capsa de sabates com va passar l’altre dia. Quina profunda solitud la pot haver menat a amputar-se els sentiments d'aquesta manera… quin sòrdid abandonament la deu haver convertit en vidre esmicolat una vegada més.
No són, doncs, només defenses físiques les que hem anat construint, són sobretot les defenses col·lectives i socials les que ens donen el diferencial humà que ens allunya i ens distingeix de les altres espècies. Són les convencions quotidianes amb la família, amb els veïns i els companys de feina. Són encara més les normes de convivència, escrites o no, sota les quals transitem, lluitem, estimem…Són els acords i els pactes, és l'estructura social el que ens permet defensar-nos de la pitjor de les nostres fragilitats: la immensa solitud davant del món que ens envolta.
Però aquesta convivència, que és la defensa principal de les nostres limitacions, i per això és també la que ens dóna aire per cercar el plaer de viure, lamentablement també és massa fràgil.
I sempre hi ha gent disposada a erigir-se en salvador de qualsevol pàtria, de qualsevol ideal no correspost, encara que això posi en perill els pedaços de convivència confegits amb penes i treballs; encara que això posi al descobert per als depredadors la nostra vulnerabilitat.
I el que és pitjor, sempre n'hi ha que no els importa la convivència. Que són capaços d'utilitzar les normes col·lectives per al seu únic benefici. Que poden mentir una i altra vegada per convèncer-nos d'allò que no és veritat. Que intenten trampejar i portar al límit qualsevol acord per tal de tenir i mantenir una parcel·la de poder.
Feia molts anys que no en vèiem tants de junts i, francament, aquests són perillosos.
Doncs, mireu, ara haurem de dipositar un vot per escollir persones que vetllin per la nostra fragilitat acordant i executant les normes de convivència. Seré ben clar: jo no vull salvadors de cap pàtria, i encara menys tramposos ni mentiders. Vull persones que pensin que les nostres relacions poden ser més justes i ens deixin, o millor encara, ens ajudin, a viure en pau.
Estic segur que ens en sortirem.

dijous, 22 de gener de 2004

Nen, para la tele!


Finalment el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ens ha dit el que tots sospitàvem: que els joves i les joves es passen massa hores davant d’una pantalla. Se n’hi passen tantes, diuen, que fins i tot aquestes sumen més que les hores escolars anuals. L’estudi no contempla quantes hores ens hi passem els adults, però segurament ens quedaríem corpresos per la mateixa abundància.
Aquest estudi que el CAC ha presentat en el seu “llibre blanc” va més enllà perquè a banda d’aquesta anàlisi demolidora, en destria intensitats i qualitats i fa propostes enraonades i, al meu parer, força encertades. Aprofundeix en la constatació de què aquest instrument mediàtic per excel·lència està promogut per venedors sense escrúpols i utilitzat per usuaris sense massa coneixement de causa i que estalvia als nens i nenes d’aquest país moltes hores de joc i d’experiències compartides tan necessàries per al seu desenvolupament personal.
El problema, però, no és ni el televisor, ni el videojoc, ni la pantalla de l’ordinador. El problema és l’ús que se’n fa d’aquests instruments: l’ús incontrolat dels productors d’escombraries visuals que ens aboquen dins del menjador de casa tones de malparlar, quilòmetres de valors empobrits quan no són simplement d’una intel·lectualitat obscena, i exèrcits de personatges d’opereta bufa de qualitat inferior al llindar de la pobresa mental dels cargols.
Tampoc l’ús que la convivència familiar fa d’aquest aparell és gaire millor: deixar que les hores de son dels menors, les nocturnes,  siguin substituïdes per un embadaliment tòxic davant d’una munió de coloraines en moviment, especialment exercit en solitud, i que substitueixin unes poques estones de conversa còmplice dins la família o de contacte emocional, és una negligència que ratlla l’estultícia humana... però que acabem fent tots.
No es tracta, doncs, de fer ara la llei seca contra el televident agosarat, ni de fer el crit: “nen, para la tele!”, i quedar-nos descansats. Tal com diu l’informe, es tracta d’exercir responsabilitats compartides entre els productors -que no poden emparar-se en l’excusa dels usos socials perquè aquests són canviables-, els poders públics -que tenen la capacitat de promoure determinats valors, i de fet els promouen encara que de vegades en sentit contrari-, la família –que no pot abstenir-se de ser el nucli essencial de l’educació dels menors- i l’escola –que no pot renunciar ni a l’exercici de l’esperit crític ni a l’aprenentatge del llenguatge de la imatge.
És així, doncs, que l’informe esmentat no només denuncia alguns continguts actuals que anomena “de risc” per a la infància i l’adolescència, sinó que, a més, aposta en sentit positiu per encetar socialment un conjunt d’accions encaminades a potenciar l’ús educatiu que se’n pot fer dels mitjans audiovisuals, reconeixent una realitat inqüestionable com és el seu potencial d’expansió de la informació que, no ho oblidem, es pot transformar en coneixement.
Aquestes accions les concreta en propostes que abasten els professionals de l’audiovisual, les administracions, la família o l’escola i que, sens dubte, executades conjuntament podrien reconvertir el paper social que juguen aquests instruments.
Però sobretot recomana que aquesta preocupació es debati a diferents àmbits i nivells, que se’n parli, que en parlem  tots... i per això ho faig.
No seria just que després de tanta publicitat no us en cités un paràgraf i no us digués on podeu localitzar-ne un resum o el mateix llibre. L’adreça electrònica és http://www.audiovisualcat.net/actualitat/llibreblanc.pdf per al resum, i http://www.audiovisualcat.net/recerca/lbe.pdf per al llibre sencer.
Ah!, la cita: “L'entorn mediàtic compleix la tasca d'educar, atès que incideix substancialment en la socialització de la infància. L'educació té la seva pròpia lògica i no l'hem de confondre amb la lògica dels mitjans. Es tracta de pensar una educació que situï els mitjans com allò que són: instruments de comunicació capaços d'afavorir un projecte educatiu o, per contra, de desafavorir-lo”.

dimarts, 13 de gener de 2004

És que som tan col·lectius...


“En la vida se da junto lo grande y lo pequeño. Pero como estamos siempre viviendo en lo pequeño no alcanzamos a darnos cuenta de qué parte de lo grande es lo pequeño que hacemos”.

Antonio Skármeta


He estat a punt de fer-me de “l’Associació de Mestres de Català a l’ESO ubicats en antics instituts de FP, variant dialectal alpicatina”, que editaran un manifest disjunt per reivindicar les especials dificultats que tenim per desenvolupar la nostra tasca, tan diferent de la resta de professors de català, d’ESO, de FP, d’institut i de l’Alpicat.
Cal dir, a més, que sóc soci del “Club d’Aspirants a Professor amb Cinc Sexennis”, -recentment creat per empènyer el temps cap al cobrament del cinquè estadi docent-, també sóc militant de l’enfervorida “Colla Pseudosindical del Diftong Independent, CPDI”, espècie molt radical que ens definim per una vaga general indefinida quan siguem molts, i afiliat al “Grup de Defensa Professional del Bon Parlar”, que ha demanat al nou conseller un complement per al professorat que demostri usar el català amb més correcció que la resta.
Ara bé, quan m’han proposat d’ingressar a la “Lliga de Docents Contraris a la Mostra de Melics a Classe”, que reclamen una reducció horària per aquell professorat que està constantment exposat a la visió de llombrígols perniciosos damunt de les lletres “UNNO”, he arribat a la conclusió de què m’estava passant de voltes: a força de reivindicar cada una de les meves múltiples i variades circumstàncies professionals i laborals, he acabat demanant-me millores contradictòries a mi mateix.
És per això que aquest matí he decidit treure la pols al carnet de CCOO que fa anys que tenia abandonat en un calaix, castigat per revisionista i pactista, i he decidit presentar-me a la seu del sindicat per dir que sóc molt, però molt reivindicatiu, jo...que ho reivindico tot, vaja; però que ara estic disposat a establir prioritats en les meves demandes, a compartir i decidir aquestes prioritats amb les altres persones i a fer pinya per anar-les aconseguint, ara que tenim una patronal que diu que són d’esquerres.
Ah!, ves per on, pel camí m’he emportat la meva veïna, -interina de fa anys-, que sempre es passeja pel carrer amb una pancarta del seu col·lectiu, el reagrupament  “Interins Amb Contracte Fix, Ja!, IACF,J!” Hem decidit que la seva demanda anava primer... que allò del diftong independent ho deixaria per més endavant.

dimecres, 7 de gener de 2004

Vull ensenyar el melic!


L’altre dia sentia per la ràdio una discussió de tertúlia ben encesa sobre la decència o no d’ensenyar el melic a classe o la marca de les calces, com es dóna en molts instituts. Això s’amania i es relacionava amb el fet de portar símbols religiosos distintius com poden ser una creu o un mocador al cap. I la conclusió exasperant a la qual algun tertulià va arribar, va ser que calia que l’alumnat portés uniforme perquè així ningú no pogués fer ostentació de cap diferència.
Al marge de la possible procedència jesuítica de qui va llançar la conclusió per les ones, al marge de què ens agradin els uniformes, -penseu que hi ha gent que xalem veient tot un equip de futbol vestit igualet, o un equip ciclista pedalejant conjuntadament tots del mateix color, o una formació marcialment geomètrica de qualsevol cos d’exèrcit tristament protector de tantes paus-, al marge d’això, dic, hi ha un error d’apreciació important en la conclusió perquè prohibint d’aquesta manera l’ostentació, liquidem la diferència i provoquem el desig d’accentuar-la.
I així, doncs, què hem de fer a les escoles: tothom igual o tothom diferent?
Segurament ni una cosa ni l’altra. Intentem situar el dilema: Estem parlant d’adolescents i si hi ha una característica comuna a tots ells és la recerca d’identitats de grup i l’exteriorització dels signes que les representen. I això cal que ho facin d’aquesta manera perquè amb aquesta interacció amb el grup al qual se senten pertinents promouen i matisen el seu desenvolupament personal. Això no ho podem tallar ni és bo que ho tallem: en l’expressió de la pròpia diferència, en la negociació amb les altres identitats, hi ha la llavor inequívoca de la construcció de la pròpia identitat. Sovint no podem excloure l’aparició de conflictes en aquest frec a frec, però el que té de bo el conflicte és que implica posar en marxa molts de mecanismes per resoldre’l i això ens fa créixer a tots individualment i col·lectiva. Ni l’hem de defugir ni ens convé fer-ho.
És clar que aquí s’hi barregen moltes coses: d’una banda el preu de la llibertat i de l’altra l’aparició de signes identitaris que corresponen més a una voluntat d’afirmació social -i sovint de confrontació- promoguda des de l’exterior del desenvolupament adolescent, com poden ser els signes religiosos, entre d’altres.
I aquí és on entren en joc les normes que són les que han de regular els límits en aquest tema i en molts d’altres.
Tres qüestions al respecte que poden servir per la reflexió: la primera, coneixeríem l’existència de la llibertat si aquesta no tingués límits? Naturalment que no. L’aprenentatge de la llibertat és justament l’aprenentatge dels seus límits i l’exercici de la llibertat és justament el respecte d’aquests límits. La segona qüestió: Ens sentiríem lliures si tots els límits ens fossin imposats? Rotundament, tampoc. Tractaríem de saltar-nos-els no sense provocar conflictes o ens conformaríem amb el que tenim amb la sensació d’injustícia a l’esquena . I encara una tercera qüestió, serveixen les mateixes normes a tot arreu? Doncs, tampoc. Cada grup humà acaba establint explícitament o implícita els límits particulars que permeten a cada persona exercir la seva llibertat individual dins del grup sense trepitjar la dels altres.
Amb aquestes reflexions podríem fer un sofregit que ens servís per resoldre el dilema que he plantejat.
En primer lloc diré sense embuts que calen normes i que cal que tothom les conegui. El coneixement i l’aprenentatge dels límits pactats i establerts és una eina imprescindible tant per al professorat com per a l’alumnat.
Ara bé, ens convé no traslladar les normes que estan pensades per uns altres àmbits, per un altre tipus de grups, a l’interior dels centres docents; aquests han de tenir la seva pròpia regulació concretada per les activitats i les interaccions que allà dins s’hi realitzen.
En segon lloc, a més, evitem les normes innecessàries o arbitràries; quantes més ni hagi i menys disposats estem a complir-les, més possibilitat de conflictes estarem generant. Cal, doncs, la participació i la implicació de tothom, -destinataris i promotors de la norma- per crear la regulació estrictament necessària i per posar-se imprescindiblement d’acord en com aplicar-la.
Si no hi ha res pactat, si no hi ha res establert, cadascú es sent amb dret de mostrar i de defensar el bagatge personal que arrossega a tot arreu. A mi mateix, que de vegades m’agradaria sentir-me adolescent, em venen unes ganes boges de presentar-me un dia a classe ensenyant el melic i la tira dels calçotets tot i l’espant que això pot produir, perquè al cap i a la fi la noció de respecte pels demés no deixa de ser una altra convenció més sobre les formes que cal anar pactant dia a dia.