dijous, 22 de gener de 2004

Nen, para la tele!


Finalment el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ens ha dit el que tots sospitàvem: que els joves i les joves es passen massa hores davant d’una pantalla. Se n’hi passen tantes, diuen, que fins i tot aquestes sumen més que les hores escolars anuals. L’estudi no contempla quantes hores ens hi passem els adults, però segurament ens quedaríem corpresos per la mateixa abundància.
Aquest estudi que el CAC ha presentat en el seu “llibre blanc” va més enllà perquè a banda d’aquesta anàlisi demolidora, en destria intensitats i qualitats i fa propostes enraonades i, al meu parer, força encertades. Aprofundeix en la constatació de què aquest instrument mediàtic per excel·lència està promogut per venedors sense escrúpols i utilitzat per usuaris sense massa coneixement de causa i que estalvia als nens i nenes d’aquest país moltes hores de joc i d’experiències compartides tan necessàries per al seu desenvolupament personal.
El problema, però, no és ni el televisor, ni el videojoc, ni la pantalla de l’ordinador. El problema és l’ús que se’n fa d’aquests instruments: l’ús incontrolat dels productors d’escombraries visuals que ens aboquen dins del menjador de casa tones de malparlar, quilòmetres de valors empobrits quan no són simplement d’una intel·lectualitat obscena, i exèrcits de personatges d’opereta bufa de qualitat inferior al llindar de la pobresa mental dels cargols.
Tampoc l’ús que la convivència familiar fa d’aquest aparell és gaire millor: deixar que les hores de son dels menors, les nocturnes,  siguin substituïdes per un embadaliment tòxic davant d’una munió de coloraines en moviment, especialment exercit en solitud, i que substitueixin unes poques estones de conversa còmplice dins la família o de contacte emocional, és una negligència que ratlla l’estultícia humana... però que acabem fent tots.
No es tracta, doncs, de fer ara la llei seca contra el televident agosarat, ni de fer el crit: “nen, para la tele!”, i quedar-nos descansats. Tal com diu l’informe, es tracta d’exercir responsabilitats compartides entre els productors -que no poden emparar-se en l’excusa dels usos socials perquè aquests són canviables-, els poders públics -que tenen la capacitat de promoure determinats valors, i de fet els promouen encara que de vegades en sentit contrari-, la família –que no pot abstenir-se de ser el nucli essencial de l’educació dels menors- i l’escola –que no pot renunciar ni a l’exercici de l’esperit crític ni a l’aprenentatge del llenguatge de la imatge.
És així, doncs, que l’informe esmentat no només denuncia alguns continguts actuals que anomena “de risc” per a la infància i l’adolescència, sinó que, a més, aposta en sentit positiu per encetar socialment un conjunt d’accions encaminades a potenciar l’ús educatiu que se’n pot fer dels mitjans audiovisuals, reconeixent una realitat inqüestionable com és el seu potencial d’expansió de la informació que, no ho oblidem, es pot transformar en coneixement.
Aquestes accions les concreta en propostes que abasten els professionals de l’audiovisual, les administracions, la família o l’escola i que, sens dubte, executades conjuntament podrien reconvertir el paper social que juguen aquests instruments.
Però sobretot recomana que aquesta preocupació es debati a diferents àmbits i nivells, que se’n parli, que en parlem  tots... i per això ho faig.
No seria just que després de tanta publicitat no us en cités un paràgraf i no us digués on podeu localitzar-ne un resum o el mateix llibre. L’adreça electrònica és http://www.audiovisualcat.net/actualitat/llibreblanc.pdf per al resum, i http://www.audiovisualcat.net/recerca/lbe.pdf per al llibre sencer.
Ah!, la cita: “L'entorn mediàtic compleix la tasca d'educar, atès que incideix substancialment en la socialització de la infància. L'educació té la seva pròpia lògica i no l'hem de confondre amb la lògica dels mitjans. Es tracta de pensar una educació que situï els mitjans com allò que són: instruments de comunicació capaços d'afavorir un projecte educatiu o, per contra, de desafavorir-lo”.

dimarts, 13 de gener de 2004

És que som tan col·lectius...


“En la vida se da junto lo grande y lo pequeño. Pero como estamos siempre viviendo en lo pequeño no alcanzamos a darnos cuenta de qué parte de lo grande es lo pequeño que hacemos”.

Antonio Skármeta


He estat a punt de fer-me de “l’Associació de Mestres de Català a l’ESO ubicats en antics instituts de FP, variant dialectal alpicatina”, que editaran un manifest disjunt per reivindicar les especials dificultats que tenim per desenvolupar la nostra tasca, tan diferent de la resta de professors de català, d’ESO, de FP, d’institut i de l’Alpicat.
Cal dir, a més, que sóc soci del “Club d’Aspirants a Professor amb Cinc Sexennis”, -recentment creat per empènyer el temps cap al cobrament del cinquè estadi docent-, també sóc militant de l’enfervorida “Colla Pseudosindical del Diftong Independent, CPDI”, espècie molt radical que ens definim per una vaga general indefinida quan siguem molts, i afiliat al “Grup de Defensa Professional del Bon Parlar”, que ha demanat al nou conseller un complement per al professorat que demostri usar el català amb més correcció que la resta.
Ara bé, quan m’han proposat d’ingressar a la “Lliga de Docents Contraris a la Mostra de Melics a Classe”, que reclamen una reducció horària per aquell professorat que està constantment exposat a la visió de llombrígols perniciosos damunt de les lletres “UNNO”, he arribat a la conclusió de què m’estava passant de voltes: a força de reivindicar cada una de les meves múltiples i variades circumstàncies professionals i laborals, he acabat demanant-me millores contradictòries a mi mateix.
És per això que aquest matí he decidit treure la pols al carnet de CCOO que fa anys que tenia abandonat en un calaix, castigat per revisionista i pactista, i he decidit presentar-me a la seu del sindicat per dir que sóc molt, però molt reivindicatiu, jo...que ho reivindico tot, vaja; però que ara estic disposat a establir prioritats en les meves demandes, a compartir i decidir aquestes prioritats amb les altres persones i a fer pinya per anar-les aconseguint, ara que tenim una patronal que diu que són d’esquerres.
Ah!, ves per on, pel camí m’he emportat la meva veïna, -interina de fa anys-, que sempre es passeja pel carrer amb una pancarta del seu col·lectiu, el reagrupament  “Interins Amb Contracte Fix, Ja!, IACF,J!” Hem decidit que la seva demanda anava primer... que allò del diftong independent ho deixaria per més endavant.

dimecres, 7 de gener de 2004

Vull ensenyar el melic!


L’altre dia sentia per la ràdio una discussió de tertúlia ben encesa sobre la decència o no d’ensenyar el melic a classe o la marca de les calces, com es dóna en molts instituts. Això s’amania i es relacionava amb el fet de portar símbols religiosos distintius com poden ser una creu o un mocador al cap. I la conclusió exasperant a la qual algun tertulià va arribar, va ser que calia que l’alumnat portés uniforme perquè així ningú no pogués fer ostentació de cap diferència.
Al marge de la possible procedència jesuítica de qui va llançar la conclusió per les ones, al marge de què ens agradin els uniformes, -penseu que hi ha gent que xalem veient tot un equip de futbol vestit igualet, o un equip ciclista pedalejant conjuntadament tots del mateix color, o una formació marcialment geomètrica de qualsevol cos d’exèrcit tristament protector de tantes paus-, al marge d’això, dic, hi ha un error d’apreciació important en la conclusió perquè prohibint d’aquesta manera l’ostentació, liquidem la diferència i provoquem el desig d’accentuar-la.
I així, doncs, què hem de fer a les escoles: tothom igual o tothom diferent?
Segurament ni una cosa ni l’altra. Intentem situar el dilema: Estem parlant d’adolescents i si hi ha una característica comuna a tots ells és la recerca d’identitats de grup i l’exteriorització dels signes que les representen. I això cal que ho facin d’aquesta manera perquè amb aquesta interacció amb el grup al qual se senten pertinents promouen i matisen el seu desenvolupament personal. Això no ho podem tallar ni és bo que ho tallem: en l’expressió de la pròpia diferència, en la negociació amb les altres identitats, hi ha la llavor inequívoca de la construcció de la pròpia identitat. Sovint no podem excloure l’aparició de conflictes en aquest frec a frec, però el que té de bo el conflicte és que implica posar en marxa molts de mecanismes per resoldre’l i això ens fa créixer a tots individualment i col·lectiva. Ni l’hem de defugir ni ens convé fer-ho.
És clar que aquí s’hi barregen moltes coses: d’una banda el preu de la llibertat i de l’altra l’aparició de signes identitaris que corresponen més a una voluntat d’afirmació social -i sovint de confrontació- promoguda des de l’exterior del desenvolupament adolescent, com poden ser els signes religiosos, entre d’altres.
I aquí és on entren en joc les normes que són les que han de regular els límits en aquest tema i en molts d’altres.
Tres qüestions al respecte que poden servir per la reflexió: la primera, coneixeríem l’existència de la llibertat si aquesta no tingués límits? Naturalment que no. L’aprenentatge de la llibertat és justament l’aprenentatge dels seus límits i l’exercici de la llibertat és justament el respecte d’aquests límits. La segona qüestió: Ens sentiríem lliures si tots els límits ens fossin imposats? Rotundament, tampoc. Tractaríem de saltar-nos-els no sense provocar conflictes o ens conformaríem amb el que tenim amb la sensació d’injustícia a l’esquena . I encara una tercera qüestió, serveixen les mateixes normes a tot arreu? Doncs, tampoc. Cada grup humà acaba establint explícitament o implícita els límits particulars que permeten a cada persona exercir la seva llibertat individual dins del grup sense trepitjar la dels altres.
Amb aquestes reflexions podríem fer un sofregit que ens servís per resoldre el dilema que he plantejat.
En primer lloc diré sense embuts que calen normes i que cal que tothom les conegui. El coneixement i l’aprenentatge dels límits pactats i establerts és una eina imprescindible tant per al professorat com per a l’alumnat.
Ara bé, ens convé no traslladar les normes que estan pensades per uns altres àmbits, per un altre tipus de grups, a l’interior dels centres docents; aquests han de tenir la seva pròpia regulació concretada per les activitats i les interaccions que allà dins s’hi realitzen.
En segon lloc, a més, evitem les normes innecessàries o arbitràries; quantes més ni hagi i menys disposats estem a complir-les, més possibilitat de conflictes estarem generant. Cal, doncs, la participació i la implicació de tothom, -destinataris i promotors de la norma- per crear la regulació estrictament necessària i per posar-se imprescindiblement d’acord en com aplicar-la.
Si no hi ha res pactat, si no hi ha res establert, cadascú es sent amb dret de mostrar i de defensar el bagatge personal que arrossega a tot arreu. A mi mateix, que de vegades m’agradaria sentir-me adolescent, em venen unes ganes boges de presentar-me un dia a classe ensenyant el melic i la tira dels calçotets tot i l’espant que això pot produir, perquè al cap i a la fi la noció de respecte pels demés no deixa de ser una altra convenció més sobre les formes que cal anar pactant dia a dia.