diumenge, 21 de març de 2004

Amb les mans ben brutes


El paper de les persones que es dediquen a l’ensenyament mai no ha sigut neutre. D’una manera o d’una altra, ensenyar ha sigut sempre una tasca que transmet valors. I no només des de la perspectiva d’allò que està escrit, d’aquells continguts que es programen per intentar que siguin assimilats; d’allò que socialment es considera que serà útil per a esdevenir ciutadans i ciutadanes d’una determinada col·lectivitat. Existeixen, i està comprovat, aquelles maneres de fer, de sentir i de pensar que de forma subjacent transmetem a l’alumnat que tenim al davant amb la nostra actuació quotidiana. Allò que s’ha vingut a anomenar el currículum ocult té una força de modelatge que de vegades no sospitem.
Això genera una doble responsabilitat entre la gent que es dedica a educar: la professional, que ens fa tenir cura de la selecció de continguts i de com ensenyar-los, i la personal, perquè la imatge que exterioritzem també té un valor educatiu.
És sobretot aquest segon aspecte el que em fa manifestar que la nostra actuació no serà neutre encara que vulguem: intentant no mullar-nos, intentant buscar el punt d’equilibri impossible que permeti justificar-ho gairebé tot, estarem també transmetent els valors de docilitat i d’acceptació que tant bé van al poder econòmic i social que ens aclapara.
En canvi, valors com la justícia, la solidaritat, la igualtat, o fins i tot, la llibertat –patrimoni del qual s’ha apropiat obscenament la dreta política-, només s’entenen des d’un punt de vista de transformació social constant. I aquesta transformació només és possible amb una actitud crítica davant de la realitat.
Que se m’entengui: una actitud crítica no vol dir manifestar que tot va malament, perquè això ajuda a no bellugar-se. Per mi, una actitud crítica vol dir dotar de capacitat d’anàlisi dels fets i de les circumstàncies, vol dir dotar d’autonomia per prendre decisions ajustades a aquesta realitat, i vol dir dotar de les aspiracions necessàries per superar qualsevol situació present.
Quan estem assistint a aquesta escenificació mundial d’imperialisme, quan comprovem que se’ns està imposant constantment el capital econòmic per davant de la persona, quan l’individualisme ferotge s’empassa el valor col·lectiu, i quan l’enriquiment de persones, de grups i de països és més important que la solució de la misèria humana, ser neutral és injust, insolidari, desigual, i ens fa menys lliures.
Els moviments socials que apareixen a qualsevol punt del planeta cada vegada que el capitalisme belluga un dit ho han entès perfectament. Són un crit d’alerta i un buf d’esperança, perquè capten i transmeten aquest missatge de transformació social de la manera més descarnada i directa. Ells ja han llançat l’avís: el desmantellament universal dels serveis públics s’ha engegat i l’ensenyament com a tal servei està a la picota.
I nosaltres, els que treballem a l’ensenyament, ens quedarem quiets?
Ja sé que molta gent pensa que ensenyant des d’una classe no s’hi pot fer res perquè el poder de la roda que ens fa girar és enorme davant de la nostra ínfima actuació. No es tracta de canviar el món des de la classe com somiàvem alguns ja fa uns quants anys. Es tracta de posar-se les piles i canviar-se un mateix, si cal.
Es tracta de què si els nostres fets, les nostres paraules i els nostres pensaments són translúcids, que ho siguin en la direcció de transformar i no en la de quedar-se estàtics amb els braços creuats. Deixem de fer profilaxi en els continguts, si és que en fem, per embrutar-nos-hi les mans.
En el fons es tracta, com sempre, d’empènyer el pensament dels joves i no permetre que es conformin.

dilluns, 8 de març de 2004

L'apoteosi dels cretins


Portem temps observant com la mediocritat s’instal·la a les nostres cases amb tota naturalitat. Acostuma a entrar per la porta del televisor en forma de programa escombraria o de declaració il·luminada d’algun pseudopolític, tot i que cada vegada més ens va penetrant com un virus cada cop que sortim al carrer.
Fins i tot s’ha arribat a escapolir dins de les institucions més serioses del país i s’ha arrapat, entre d'altres, als discursos incendiaris o irreflexius d’alguns pseudointel·lectuals d’esquerres residents d’aquells que, aparentment, n’hi ha sempre dins dels centres on la cultura, el pensament i la paraula haurien de brillar amb claredat meridiana. Formen part del paisatge.
La recent campanya electoral, o millor encara, els esdeveniments precedents a la campanya, ens han mostrat un catàleg extraordinari de mitjanies que ensenyaven sense rubor la insuficiència de pensament i l’excés de la paraula quan bufava fort el vent de Ponent.
El que mai havia constatat, -però ara ja és un fet-, és que tota aquesta aportació de ciutadans i ciutadanes mediocres que dirigeixen les nostres vides governant-nos, aconsellant-nos, marcant les pautes dels valors intel·lectuals, econòmics i socials, té per objectiu assolir uns nivells de cretinisme col·lectiu que no permetin generar contestació al seu afany de poder.
Perquè aquell que pensa pot discutir, i el que discuteix pot tenir raó, i la raó pot ser crítica amb el que usa i abusa dels mitjans i de les persones. La contestació intel·lectual sòlida o la reflexió col·lectiva sobre fets i evidències i la recerca conjunta de solucions han sigut sempre elements perillosos per a qualsevol poder que pretén clonar-se indefinidament. El poder és per manar, i prou.
Per això controlen els mitjans de comunicació i ens venen cada dia la moto que volen. Per això reformen la hisenda pública i paguem més cada dia amb cada cosa que comprem, però diuen que han abaixat els impostos. Per això reformen el mercat laboral i fan la feina més precària, però ens diuen que cada dia el treball és millor. Per això parlen cada dia de llibertat i utilitzen com volen les institucions democràtiques...
Ho fan per convertir-nos a poc a poc en cretins.
També per això han fet una nova llei de l'ensenyament limitant l'interès intel·lectual, la reflexió i la cooperació. Només els faltava aquesta clau de volta: un sistema educatiu que vetlli per la classe dels excel·lents, que bandegi els marginats, i que creï mà d’obra barata perquè els pseudoempresaris, que alguns n’hi ha, puguin fer caritat. Amb això el cicle està complet. Naturalment, també ens fan creure que és per millorar la qualitat i per donar valor a l’esforç.
I, de mica en mica, ens enfonsarem tant en aquesta apoteosi dels cretins que serem incapaços de distingir-la i a sobre encara ens aplaudirem els uns als altres per formar-ne part.
Ens queda, però, passar de l’apoteosi a la rebel·lió. La rebel·lió del pensament i de la paraula. La rebel·lió de l’esperit crític i la contestació sensata. I aquesta la podem fer des del racó que cada un de nosaltres ocupi en l’espai social que ens han deixat.
Als professionals de l’ensenyament, per exemple, ens queda analitzar junts les mancances del sistema essent tant crítics com vulguem, exigir canvis a partir d’aquells elements que estan funcionant i reclamar els recursos que els fan possible. Però no ho podem fer només mirant-ho des de la rodonesa del nostre melic sinó des de la visió social de la nostra tasca. No ens convé un sistema educatiu que vetlli només pels nivells de coneixement de les matemàtiques, el llenguatge, les ciències o les arts. Això sempre és necessari, però en temps de mediocritat, ens cal, a més, un sistema que asseguri la profunditat del pensament i la pertinència de la raó, i ens cal una actitud bel·ligerant en contra de la desigualtat i a favor de la justícia social.
Només sabent que tenim posat el punt de mira de la nostra feina en l'educació d'una ciutadania més crítica i, per això, més lliure, podrem sentir-nos col·laboradors de la necessària -i cada cop més urgent- rebel·lió dels cretins.