dilluns, 31 de gener de 2005

Ni mengen, ni deixen menjar


Sempre tant eixerits, es mouen en tots els terrenys. Tenen opinions formades, no sempre fonamentades, i el seu crit de batalla és “o tot, o res”. La paraula fàcil, el discurs encès, posen damunt la taula el que cadascú de nosaltres voldria sentir encara que sovint això vulgui dir defensar el blanc i el negre alhora. No tenen miraments si quan s’han acostat posicions cal tornar-se’n a allunyar. L’important és no pactar perquè els pactes són pels dèbils. L’important és estirar la corda, sense mesurar-ne ni el gruix ni la resistència.
Ells no mengen, per això sempre tenen gana. Ells no freguen els plats, per això mai no en trenquen. I pobres de vosaltres si sou dels que mengeu poc, però sovint, i després, pacientment, deixeu els plats, un a un, brillants com una patena. Pobres, si acosteu posicions i arribeu a acords amb els innombrables, els habitants de la zona fosca, perquè sereu objecte de riota i vilipendi i sereu acusats de traïdors a la causa.
Això sí, que jo ho he vist: quan la taula està ben parada són els primers que, -d’amagat, per no perdre la puresa-, s’emporten el primer tall, el que tothom troba a faltar.
Segur que algun en coneixeu... poseu-li vosaltres el nom.