dilluns, 9 de gener de 2006

No diguis mentides


Diu la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix. És una dita antiga; tant, que avui dia no sabríem, per exemple, si també val per una mentidera i per una coixa, per allò de la correcció lingüística de gènere.
Tan antiga deu ser que ara ja comencem a dubtar de què sigui veritat. Fixeu-vos sinó en la quantitat de mentides que es diuen que acaben modificant la mateixa realitat.
En això han exercit un art depurat determinades gentusses que, per perpetrar les seves fellonies des del poder polític, i poder-s'hi mantenir “in secula seculorum”, no han dubtar en repicar mil vegades la mateixa mentida fins que tots hem creat una realitat virtual al seu voltant i, si ens descuidem, perseguim a pals els qui gosen dir el contrari.
El poder de convicció ha de ser gran; no t'has de quedar vermell mentre parles, ni t'ha de tremolar la veu, ni se t'ha d'escapar un somriure sorneguer; has de ser capaç d'afirmar amb contundència que allò que tothom està veient no ho veu ningú i, a més, millor si tens padrins per si de cas algú ha de confirmar que la teva paraula va a missa. Amb el do de la paraula ben administrat n'acostumes a tenir prou, però si, a més, escampes unes imatges extretes d'on et sembli encara que no tinguin res a veure amb el que dius, faràs canari sense dubtar-ho.
Aquest art de filibuster segueix donant rendiments incalculables. Poso per exemple la manifestació en contra de la LOE que es va fer a Madrid. No en van dir ni una, de veritat. Tothom es carregava una llei sense haver-se-la llegit i tothom se la carregava per un piló de coses que enlloc s'han escrit, quan hi hauria altres motius per demanar una llei millor, vistos des de la perspectiva contrària als manifestants d'aquell dia. Però, en canvi, moltes persones surten al carrer, enganyades o enganyant, que de tot hi devia haver, i l'endemà se'ls rep a la Moncloa. Genial. Doncs, ja sabem la conclusió: menteix, que alguna cosa queda.
El pitjor de tot és que aquesta fal·lera de l'art del bon mentir està creant escola en les menuderies de les nostres vides. Posem un altre exemple: fa quatre dies signem un acord important amb el departament d'educació i tothom diu coses de l'acord que aquest no diu; quan preguntes on ho han llegit, resulta que no ho han llegit, però que donen per segur que serà així. O que ho han llegit, però tan de pressa que han fet allò d'”autocompletar” que tanta ràbia et fa quan escrius a l'ordinador perquè mai t'acaba de completar el que vols. O també que algú de confiança els ho ha explicat... segurament aquest algú deu haver mentit perquè quan busques el paràgraf no el trobes mai.
Mireu, arriba un punt que, com que el do de la paraula parlada és potent i la mateixa paraula és etèria, caldrà refiar-se de la lectura de la paraula escrita sobre paper, que no ho és tant. I si ve algú a la vostra escola o al vostre lloc de treball a explicar-vos de què va tot, -encara que sigui jo mateix- feu-li cas només si la lectura atenta dels compromisos, de les normes, de les lleis o dels manifestos diversos de les nostres vides, confirmen les seves paraules. Serà l'única manera d'atrapar els mentiders, o les mentideres, al mateix temps que els coixos... abans no, segurament, perquè tot requereix el seu temps.