divendres, 10 de novembre del 2006

Vull jugar a la botifarra!


Molts vespres arribo a casa des de la feina, aparco el cotxe i m’aturo uns segons. Aquests moments m’agraden molt: ensumo el camp, tasto el silenci que queda i, quan hi sóc a temps, escolto el crepitar del sol ponent-se. És quan penso “quina sort que tens de viure aquí, punyeter”.
I de fet és una sort viure en un poble com aquest, no us en càpiga cap dubte. Si l’Empordà és el melic del món, Regencós està en un raconet amagat d’aquest melic.
Fins aquí la postal.
Però..., i la gent?, on és la gent?. Doncs, no ho sé; cadascú a casa seva, suposo. Devem ser bona gent perquè no tenim gaires problemes, penso.
Si no fos perquè trec a passejar la gossa i em paro a fer-la petar amb qui em trobo, si no fos perquè quan tinc mal de panxa xerro a cal metge, si no fos perquè uns quants cridem junts els gols del Barça davant la “tele” de pagament, no sabria on trobar la gent.
Primer vaig pensar que era problema meu, que era massa sorrut per fer-me amb tothom o alguna cosa així. Però després he arribat a la conclusió que el que ens falta de veritat és la botifarra.
No em mal interpreteu, vull dir que som un poble sense possibilitat de fer la botifarra; de jugar a la botifarra, vaja.
I no ho podem fer perquè no tenim on fer-ho. Des que la Lola va tancar ja fa uns quants anys, n’hem perdut tota possibilitat. Abans allò era el nostre hipercor particular; i no ho dic per la botiga, sinó perquè era un punt de trobada, un lloc on tothom hi passava en un moment o altre del dia, un lloc on podies menjar arròs (el tinc clavat a la memòria aquell arròs) o anar a fer un cafè tranquil·lament amb les cartes a la mà i xerrar de les foteses de la vida, que resulta que mai no ho són tant.
Mireu, a molts pobles, entre “contro” i “recontro” es parla del camp del veí o de la malaltia d’en fulano, entre “delego” i “carrego” es repassa l’alcalde i els que no ho són. Ja veieu que, com a mínim, la botifarra ens estalviaria segurament de sortir als diaris cada dos per tres i ens mantindria informats de qui som i com vivim.
I us en diré una altra: això només es pot fer en pobles d’una mida semblant al nostre o, com a molt, una mica més grans, perquè a les ciutats, si ho fan, ho fan tancats a casa.
Doncs bé, ara que encara som així, no ho desaprofitem ni ens ho deixem perdre. Com que encara no som ni un parc temàtic per a turistes o cases de segona residència, ni una vil·la dormitori, encara ens ho podem permetre.
Potser quan s’acabi la piràmide de Kéops que tenim a l’entrada del poble, hi tindrem un raconet per jugar a la botifarra, amb un cafetó o una cerveseta que ens servirà una amable persona que el tindrà obert per la gent del poble... i ja hi deixarem entrar també algun estirat de fora perquè tothom vegi que ens agrada la companyia.
Mentrestant, seguiré esperant el canvi d’estació, el de veritat, el que porta el fred de l’hivern i et permet encendre la llar de foc i que, quan arribes a casa, amb la tarda ja ben fosca, et deixa picar l’ullet als estels i saludar la lluna plena que treu el cap pel costat del campanar i et fa pensar “que bé que estem quan estem bé”.

dilluns, 6 de novembre del 2006

És hora d'aixecar el cap


La nostra feina està de moda. No parem de sortir als mitjans de comunicació, de vegades per fets llastimosament contundents, de vegades per estadístiques poc afavoridores, i tot sovint acompanyats de laments incontestables des de totes les òptiques i punts de vista.
De fet, més que estar de moda, la sensació és que estem a l’ull de l’huracà.
Crec que estem assistint a la cresta de l’ona del canvi de paper social i metodològic que la institució escolar està tenint els darrers anys, sobretot a Europa, i molt especialment al nostre país, on tothom intenta repensar l’escola i redefinir les seves funcions, estructurar nous sistemes educatius, adaptar la realitat d’educació i d’instrucció a unes necessitats socials i tecnològiques cada vegada més canviants, a una població cada vegada més diversa i més complexa.
En aquest context, el paper de mestres i professores és cada cop més indefinit, més imprecís, més insegur, més carregat d’incerteses respecte de la pròpia professió i de la vàlua dels coneixements que se’ns demanen.
Davant d’aquesta situació, moltes de les persones que conec adopten l’actitud que he vist en molts mestres tota la vida: fer front als nous problemes amb noves solucions; defugir les incerteses parlant amb el veí, posant-se d’acord i aguantant l’estrebada a força de treball, paciència i imaginació.
Aquestes situacions complexes, però, que estan implicant canvis profunds en les estructures socials, requereixen un treball col·lectiu rigorós i aquí és on els sindicats hauríem de tenir un paper important. En canvi, tinc la sensació que la força de la unió ha anat perdent pistonada. Segurament ens haurem de mirar al mirall.
Tot i això, deixeu-me destacar alguns perills que, al meu entendre, no ajuden a clarificar el desconcert del col·lectiu, convertits massa sovint en actituds de defensa.
En primer lloc, l’individualisme pedagògic, que en moltes ocasions és una solució de compromís que ens permet reforçar personalment la nostra capacitat davant de l’aula sense haver de confrontar punts de vista i opcions diferents per evitar incrementar les inseguretats.
Per altra banda, carregar les responsabilitats de totes les mancances en factors externs com la mala gestió de l’administració educativa o la falta d’atenció familiar de l’alumnat o el tracte mediàtic de la nostra professió, no ens permet incidir-hi més, tot i que aquests factors siguin certs, sinó tot al contrari, afavoreix no fer res respecte del factor on més podríem actuar directament que som nosaltres mateixos: la nostra organització, l’aprofitament dels recursos, la formació, la metodologia, etc.
Finalment, exterioritzar el malestar amb un lament permanent per tot allò que no va bé ens descarrega anímicament de l’angoixa d’aquest malestar i ens permet anar a dormir més tranquils, però atura probablement la càrrega necessària enfocada a resoldre el problema i no només a lamentar-se’n.
És a dir, tancar-nos a l’aula, tirar pilotes fora i queixar-nos sovint, forma el còctel del desencís, que és massa inhabilitant per poder lluitar fins el final pels nostres drets, per la nostra feina, per l’escola com a institució i per l’educació en general.
Farà falta analitzar quin paper han jugat les actuacions d’alguns sindicats els darrers anys en aquest desencís. Amb la màxima permanent de desmarcar-se, de dir que no, de carregar els neulers sobre els altres, de radicalitzar el discurs però no els fets, em temo que no s’ha ajudat gaire al restabliment de la capacitat de lluita col·lectiva que fa temps que no veiem.
En una situació tan complexa com la que vivim, el pitjor que podem fer és creuar-nos de braços i veure-les venir perquè això pot ser fer el camí del cranc. És hora de fer-nos valer. És hora d’entomar els canvis amb realisme, però amb una actitud proactiva i una organització col·lectiva potent capaç d’incidir en la transformació de la nostra realitat, més lentament o més de pressa, negociant o mobilitzant,  però sense quedar-nos aturats.
És hora d’aparcar el lament i aixecar el cap.