dissabte, 29 de desembre de 2012

115 dies

Ahir vaig estar al memorial de les Camposines. Petit homenatge amb el nom d'uns quants dels milers de desapareguts a la batalla de l'Ebre. Vaig tornar a constatar que encara hi havia el de l'avi que no vaig conèixer. Hi ha també l'ossari amb les restes que encara avui troben els pagesos quan llauren. Petita contribució del Memorial Democràtic -que alguns voldrien esborrat- a la dignitat d'uns joves abocats a matar i a morir, sabent amb prou feines per què i per qui de tan joves com eren.
Però sabien que defensaven la república. No lluitaven per un tros de terra, ni per Catalunya, ni per Espanya... sabien que defensaven la república que els donava feina, futur i llibertat. 115 dies sagnants que van definir el curs de la nostra història. I van perdre. I allà hi vam perdre tots. La bota del feixisme els va esclafar i encara avui la seva ombra ens atenalla com una herència mal digerida.
Jo me'n considero hereu. Com tants centenars de miles d'hereus dels perdedors d'aquella contesa que hem construit la nostra identitat col.lectiva des de la memòria d'una lluita per la llibertat i pels drets que es va veure truncada.
No oblidem ni traïm el seu sacrifici quan construim l'imaginari del futur. La societat que tenim avui és molt més el retrat fugisser del que no va poder ser el 1939 que del mite simbòlic del 1714.
Bevem dels mites, d'acord. Però desafiem la història continuant la lluita pels ideals dels que van perdre.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Res a celebrar



Aquests quatre dies he fet pont. El meu institut estava tancat i he aprofitat per reprendre el pols del contacte amb la terra. La boira gebrada del matí, els borrons amagats dels arbres pel fred intens de l'hivern, les nits profusament estelades en un cel net sense lluna i aquest sol de tarda que verdeja intensament els camps on tot just despunta el cereal.
I no he celebrat res. Ni una constitució que se'ns ha encotillat a força de brandar-la com a amenaça, ni una puríssima que em recorda els rosaris de l'aurora quan els capellans de l'escola ens feien passejar una imatge tot cantant les ensolfes en època de garrot i silenci.
De fet, poques festes del calendari m'indueixen a celebracions. Però faig festa de la feina. Els 17 dies festius del calendari laboral són una conquesta del treball. Són fruit de la negociació per millorar les condicions laborals, per incorporar més dies de descans al còmput anual de les vacances. I no vull qüestionar-los. No vull donar l'oportunitat a un sector empresarial amb tuf de ranci de justificar l'excés d'oci dels seus assalariats ni als governs que el representen a legislar retallant drets per satisfer la voracitat del capital.
M'és igual si en canviem l'ordre perquè no ens agrada en quin dia cau la festa. Però no en vull perdre cap perquè no és el moment de fer passes enrere en tot allò que ha costat anys d'aconseguir.
Que cadascú celebri el que vulgui quan vulgui, però no confonguem els símbols d'una herència nacional-catòlica amb els guanys per la classe treballadora de la negociació col.lectiva.
Hi acabaria perdent tothom.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Supèrbia

Avui hem fet una passejada pel GR que passa pel Cap de Begur. Un dia fantàstic, una mar d'un blau intens i un paisatge privilegiat. Des de l'alçada els penya-segats arraconen les petites onades que llepen les platges, ara buides. Aiguablava, Fornells..., al fons, el far de Sant Sebastià ens avisa que, a la nit, ens picarà l'ullet.
Supèrbia. És la paraula que m'ha vingut al cap contemplant la magnificència dels elements.
I és la paraula que als humans ens perd... o no ens deixa avançar.
Reclamo humilitat a l'esquerra d'aquest país que ha vist créixer les seves expectatives després de les eleccions. I la reclamo perquè la supèrbia per uns guanys obtinguts no enterboleixi la realitat dels seus límits. Que ningú no es cregui hereu de la veritat absoluta perquè aquesta no existeix i que posi a treballar aquests guanys en la conquesta d'una confluència d'interessos que doni a la ciutadania l'esperança imprescindible per superar aquesta crisi des d'una alternativa diferent a la que ens imposa l'obediència a les finances.
Tothom carrega amb la motxilla plena del seu passat, que és la que és, feta d'orgulls i decepcions, però arrossega la motxilla buida del present. Ens cal reconstruir l'esquerra nacional d'aquest país i ho hem de fer des de la diversitat de cadascú i amb la complicitat de la gent.
Cap dels nostres votants ens ho perdonarà si fem el contrari.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Gràcies

A totes les persones que han estat treballant en aquesta campanya. A totes les persones que ens han donat la confiança en aquestes eleccions. A totes les persones que han fet seu el missatge que hem volgut explicar de què hi ha alternativa a les polítiques de retallades i d'austeritat que empobreixen el país i ens deixen sense drets.
A totes elles, gràcies.
Hem consolidat el diputat gironí amb un dels millors resultats de la coalició a les nostres comarques i amb tota la humilitat de tenir només aquest diputat el posem a la disposició de la ciutadania per traslladar al Parlament els problemes de la gent que vol obtenir respostes a les seves inquietuds.
A nivell personal se'm presenta un repte molt important i espero estar a l'alçada. Els diputats gironins han deixat el llistò molt alt.
Però estic convençut que treballant al costat de la ciutadania que no es resigna podem canviar moltes coses. Junts podem perdre la por i plantar cara a la injustícia.
...I tant si pod0

diumenge, 4 de novembre de 2012

I tant si podem!

Avui hem fet públic el cartell de campanya electoral. El meu fill em diu que la darrera vegada, -aquesta serà la segona-, li feia una mica d'impressió veure el seu pare penjat pel carrer mirant-lo fixament a tot arreu. Pobre. Són danys col·laterals. La veritat és que sí, que té un cert punt d'exhibicionisme invers que tothom vegi que tens una arruga de més o un parell de cabells de menys. Però us confessaré que m'hi sento força identificat i que el trobo engrescador.
Sé que no hi ha motius per l'optimisme, però també sé que hi ha camí per l'esperança. Ara mateix no es redueix tot a si tenim diners o no en tenim, sinó a quin futur volem i què estem disposats a fer per aconseguir-lo. I aquest és el repte: som molts que no ens volem resignar a la recepta del "no hi ha alternativa", perquè n'hi ha.
El que passa és que l'alternativa requereix perdre la por i que siguem molts que la perdem.
Perquè ens haurem d'enfrontar a aquells que diuen que Catalunya no pot tenir un futur diferent com a país, i s'hi oposaran durament. Perquè ens haurem d'enfrontar a aquells que tenen tots els privilegis econòmics i no volen deixar anar ni un quarto i ens ensenyaran tot el seu poder. Perquè ens haurem d'enfrontar als que no volen canviar un sistema polític que afavoreix l'opacitat d'algunes actuacions poc honorables per un altre de més participatiu i més transparent.
Però ens en sortirem.
Trigarem més temps o menys temps, però ens en sortirem perquè al llarg de la història el poder de la gent ha canviat coses molt més complexes que semblaven impensables i estem arribant a aquell punt en què la por ja no ens fa por.
I perquè cada dia serem més.
Per això en el cartell us dic que podem canviar les coses. I tant si podem!

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Transparència

Estic sopant a casa d'uns amics. Els comento que em va costar ahir fer la presentació pública del meu patrimoni. Us asseguro que és com despullar-se en públic sense ser nudista. Però també els dic que ara estic molt tranquil. Que he redescobert coses que ja sabia però que potser no interioritzava, com per exemple, que després de quaranta anys de treballar no m'he fet gens ric, però que he viscut amb una extraordinària dignitat gràcies al treball. I que això és el que m'agradaria que poguessin fer els meus fills, que són fills de treballadors, com jo.
I també tinc molt clar que si la ciutadania m'escull diputat tampoc me'n faré, de ric, perquè els sous dels diputats són públics i, en contra del que pensa molta gent, és una feina ben pagada i prou.
Entenc, però, el que pensa la ciutadania quan veu alguns polítics que, havent passat per les institucions, n'han sortit galtarodons i amb l'armilla folrada. És cert que hi ha personatges que han aprofitat la política com a camp de batalla dels seus negocis, lícits o no.
I això cal que la ciutadania ho sàpiga. Cal que hi hagi noms i cognoms perquè tothom pugui distingir entre polítics i mercenaris.
Necessitem transparència. Per això he fet aquest pas. I per això reclamo que ho facin les altres persones que aspiren a ser diputat a les comarques gironines, algunes de les quals els mitjans de comunicació han posat sota sospita d'haver fet negoci particular amb la salut pública.
Aquesta pot ser per a la ciutadania la millor foto de campanya on tots hi quedarem ben retratats. Amén.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Ens cal un bri d'esperança

Efectivament, Catalunya no és CiU. Ens ho volen fer creure una i altra vegada. Se'ns presenten com els nous redemptors de la nació i han estat destrossant el seu teixit social durant dos anys, han empobrit les nostres empreses, s'estan venent tots els bens públics, han fet negoci particular amb els diners de tots, s'han embutxacat calés, han tapat tots els casos de corrupció que feien pudor i, a sobre, premien els corruptes posant-los a les llistes. Aquesta és la Catalunya que ens espera amb el messies Mas.
I molts se'l volen creure perquè cal un bri d'esperança i ell ha dit públicament que agafava el timó.
Molts estem farts d'insults al país i als seus ciutadans, de menyspreus, de mentides, de ser cornuts i pagar el beure. Però també ho estem del carreró sense sortida que els escolanets de la dictadura financera imposen a les nostres vides.
Hem de creure que podem canviar realment les coses. Però no per una qüestió de fe, sinó simplement pel fet d'abandonar la resignació. Pel fet de treballar a diari en l'àmbit particular de cadascú empenyent, empenyent, empenyent...
Perquè volem un país socialment més just, èticament irreprotxable, sostenible ecològicament i amb una redistribució de la riquesa que ens permeti viure amb dignitat.
Aquest país no és el mateix que vol CiU. El país que molts somiem és a l'esquerra i no perdrem l'esperança perquè podem canviar les coses.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Solucionem ja el drama de la NII

Amb aquest títol he rebut un estudi de l'organització "PTP. Promoció del transport públic". És un estudi interessant, ben fet i que, a més, coincideix amb la majoria de propostes que sempre hem defensat per resoldre el drama d'una carretera deixada de la ma de deu, per on passen milers de vehicles cada dia, amb una accidentalitat escandalosa i que és un autèntic desgavell pels veïns dels pobles que travessa.
El que passa és que fa una anàlisi diferent del que estem acostumats que és el simplisme del desdoblament per comparació amb el suposat greuge del que tenen a Espanya. I si ho comparem amb França just a l'altre costat de la frontera? Allà tots els camions passen per l'autopista o arriben en tren pel sistema intermodal LorryRail i ho fan pagant. No van per l'equivalent de la NII, que és la D900, que té unes característiques més de carretera comarcal que de via de llarg recorregut i, per tant, força dissuasòries pels vehicles de gran tonatge. És quan arriben a la frontera que es desvien per la NII per estalviar-se el peatge.
Necessitem, per tant 10 o 12 carrils que travessin el territori gironí quan els 6 carrils de l'autopista AP7 serien més que suficients?
El problema és que l'autopista AP7 no està concebuda en termes de mobilitat sinó de negoci, -molt lucratiu, per cert, perquè està més que amortitzada-, tant per l'empresa que té la concessió com pels lobbies que la defensen.
El segon concepte interessant és qui ha de pagar per l'ús d'aquestes infraestructures, els qui més les fan servir  i més contaminen o tots els ciutadans a través dels impostos? A Europa ho tenen millor resolt amb l'eurovinyeta i es paga en funció del tonatge i de la contaminació emesa. Hem de pagar tots els ciutadans en benefici de les multinacionals del transport per carretera?
A aquestes qüestions cal acostar-s'hi sense apriorismes i el criteri ha de ser la mobilitat sostenible i no el negoci d'uns quants. I més quan sabem que una infraestructura d'aquestes característiques, concebuda a mitjà termini, i que depèn només del petroli, cada vegada més escàs i més car, tindrà un impacte mediambiental important i serà econòmicament poc rendible.
Resumint, l'aposta per l'intermodalitat és imprescindible, apostant pel corredor ferroviari de mercaderies que permetria transferir milers de camions setmanals de la carretera al ferrocarril. El desdoblament des de Girona a la frontera és innecessari i cal convertir en públic el tram corresponent d'autopista i finançar-ne el manteniment a través de l'eurovinyeta o un sistema similar. Els trams que s'han començat a desdoblar són una vergonya i no podem fer altra cosa que acabar-los amb urgència i, a més, si es fes això, podríem apostar per desdoblar el tram entre Tordera i Maçanet per donar continuïtat al trànsit a través de l'autopista del Maresme.
És una proposta més racional i més barata. Això sí, obliga als nostres governants a posar-se del costat de la ciutadania i no de les poderoses empreses que es mouen en el món del transport per carretera com estan fent fins ara.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

El 25N també decidirem sobre la pobresa

Ahir vam ser proclamats els quatre candidats d'ICV per les quatre circumscripcions electorals catalanes.
Per mi és un honor representar la llista de gent compromesa que a Girona omplirà la candidatura i treballarà en aquestes eleccions, perquè aquestes mateixes persones ha estat treballant al costat dels ciutadans i ciutadanes gironins per defensar els seus drets. Ho han fet com a regidors, com a sindicalistes, com a universitaris  com activistes en defensa de la salut, de l'educació, del territori o de l'habitatge.
I ho seguiran fent el dia 26. Ho seguirem fent el dia 26 perquè a aquest país, el meu país, ens fa falta gent que treballi al costat de la gent per construir una alternativa, nacional i d'esquerres, que asseguri, abans que res, que tothom té un plat a taula i una casa on viure amb dignitat.
Perquè tristament, ara mateix, avui, es tracta d'això. Avui que sabem que els rics són molt més rics i els pobres són molt més pobres. Que en aquests darrers anys les polítiques de rendició incondicional de la democràcia a l'estúpid joc de les finances sense escrúpols han propiciat que un de cada tres gironins estigui en la ratlla de la pobresa mentre s'enriquien els mateixos de sempre.
I aquest espoli, amigues i amics, no ve de Madrid. Aquest espoli el tenim també a casa.
El dia 25 de novembre també haurem de decidir sobre la pobresa.

divendres, 12 d’octubre de 2012

El 25N decidim quin país volem el 26


Ahir els amics i les amigues d'ICV em van escollir candidat per representar les comarques gironines a les properes eleccions del 25 de novembre. Dono les gràcies als qui m'han fet aquest honor i també les gràcies per proposar-me aquest repte. Els reptes són, justament, els que ens ajuden a superar-nos i a créixer.

Però aquest no és precisament un repte personal sinó extraordinàriament col·lectiu perquè decidim què volem ser. No què volem ser quan siguem grans, sinó què volem ser l'endemà mateix de les eleccions.


La singularitat d'aquesta convocatòria accelerada ve precedida per dos fets: l’eco de la manifestació de l’11 de setembre però també pel fracàs de les polítiques del govern de dretes que, en només dos anys, ha mostrat la incapacitat d’oferir als ciutadans i a les ciutadanes de Catalunya cap escenari per sortir de la crisi, sinó que, pitjor encara,  ha enfonsat molt més les persones d’aquest país en una espiral de pèrdua de capacitat econòmica i de degradació de molts de drets que, amb molt d’esforç i sacrifici, s’havien aconseguit.

Cap d’aquests dos precedents ens poden ser aliens. La resposta a l’11 de setembre ha de ser la radicalitat democràtica. En democràcia, el poble es sobirà i allò que decideixi amb ple coneixement de causes i conseqüències no pot ser bandejat o menysvalorat per unes lleis que ja no representen les aspiracions ciutadanes amb les que varen ser concebudes.
Ras i curt, el poble de Catalunya té dret a decidir el seu futur com a poble i els partits polítics que aspirem a representar-lo haurem de fer possible que s’expressi i escoltar el seu mandat.

El segon aspecte ens afectarà el mateix dia 26 i això el fa més preocupant perquè no podem permetre que la dreta d’aquest país, la burgesia de sempre, la que ha destruït el territori amb l’especulació desmesurada, la que ha propiciat corrupteles i frau amb el diner públic, la que ha supeditat als interessos financers les decisions democràtiques, la que durant tant de temps, i especialment durant aquests darrers dos anys, ha obert una escletxa enorme entre el benestar i la pobresa de la ciutadania, s’apropiï de la voluntat ciutadana i cap dels desoris que ha fet li passi factura.

El país que jo somio, el país que sempre hem somiat, el país que necessitem, amigues i amics, és a l’esquerra i no hi ha cap cruïlla entre les llibertats com a país i la justícia social. Hi ha un punt de confluència inequívoc que sempre hem defensat i que, ara, en aquest envit que ens planteja la dreta, haurem de defensar encara amb més energia.

I ho farem amb propostes valentes que volen canviar la manera de fer les coses i que ens donen una alternativa possible al fonamentalisme de les finances que sotmet la democràcia. 
I ho farem amb la gent que defensa la terra de les mirades permanentment obscenes dels especuladors.
I ho farem al costat de les persones que han estat defensant persones. Que han defensat el dret a l'habitatge, a la salut, a l'educació i al treball.

Perquè sobre tot això també tenim dret a decidir.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Un empresari exemplar


Avui he sentit per la ràdio, esmaperdut, les declaracions del senyor Antoni Escudero, president dels hotelers gironins. Ha fet una apologia del tot s’hi val. Ha culpat dels mals resultats del sector d’aquest estiu el Pla director territorial de l’Empordà demanant directament que s’anul·li perquè és cosa de quatre ecologistes del segle XIX. Ha carregat contra l’entrada en vigor de la taxa turística i s’ha lamentat de què a casa nostra no s’hi instal·lin projectes com Eurovegas o Barcelona World.
I he pensat, deixeu-me dir-li un parell de coses:
Senyor Escudero, m’agradaria poder dir-li que els empresaris com vostè són els que estan destruint aquest país. El turisme d’”oci i clima” com diu vostè, només s’aguanta amb preus cada vegada més baixos perquè la competència d’altres destinacions dóna més qualitat amb millors preus. I els preus baixos només els poden suportar tenint gent cada vegada més temporera i menys preparada -als quals els paguen sous de misèria- i mantenint les instal·lacions al límit de la seva qualitat.
El turisme de masses de sol i platja té els dies comptats al nostre territori perquè durant molt de temps han estat exprimint la gallina dels ous d’or i ara, la gallineta ha dit que prou.
Molts dels empresaris que vostè hauria de representar, fa temps que s’han adonat que el paisatge incontestable que tenim, acompanyat d’una gastronomia variada i extraordinària, amb productes de proximitat ben elaborats, fan un maridatge magnífic amb un servei cuidat i amb una oferta cultural que té en compte els valors peculiars de l’espai on s’ubica l’establiment.
Aquest és el turisme que permet mantenir-se amb el temps perquè cada vegada hi ha més ciutadans i ciutadanes a tota Europa que aprecien i busquen els valors d’uns dies de descans respectuosos amb el paisatge, amb el territori i amb les persones.
Això sí, no serà un turisme de masses ni de guanys immediats, però serà més perdurable perquè seguirà tenint de forma continuada l’empremta de la qualitat.
Senyor Escudero, si us plau, no m’agafi tics d’una mena d’Adelson a la manxego-catalana, perquè em penso que aquestes opinions tenen poca requesta entre una bona part de l’empresariat hoteler gironí. Parli, si us plau, per exemple, amb el Patronat de la Costa Brava centre que tinc la sensació que defensa un model  turístic ben diferent del que vostè vol promoure.
Ah!, i perdoni una opinió: carregar contra la premsa per haver informat amb detall i eficiència dels incendis de l’Alt Empordà i per això haver perdut clientela em fa pensar que potser no sap ben bé quin és el seu lloc com a empresari.

dissabte, 29 de setembre de 2012

Demòcrates o legals?


Em sorprenc de vegades quan es perverteixen els termes. Ja fa temps, a l'època de l'Aznar, es van afartar de pervertir la paraula llibertat quan s'hi emparaven per justificar totes les malifetes i corrupteles en el seu nom. Això ha acabat esdevenint un clàssic, i ara la dreta de sempre, la nostrada també, és l'abanderada de la paraula llibertat, paraula robada de l'esquerra amb un sentit ben diferent. Que lluny queda el sentit que li donàvem quan cridàvem "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Que llunyíssim d'aquell clàssic de "liberté, egalité, fraternité".

Ara ens passa el mateix amb la paraula democràcia. I no només s'hi abona la dreta carrinclona que fa temps que ha equiparat democràcia a constitució, sinó aquells que suposadament són a l'esquerra, com en Rubalcaba quan s'ha referit a la decisió del Parlament de fer una consulta sobre l'autodeterminació. Diu que democràcia és complir les lleis.
No, senyor Rubalcaba. Complir les lleis és ser legal. Respectar les decisions del poble, és ser demòcrata.
Perquè si bé és cert que la democràcia es sustenta en el compliment de les lleis, no és menys cert que se sustenta al mateix temps en canviar aquestes lleis quan el poble ho reclama. No s'hi val agafar una part pel tot.
I aquí ens trobem encadenats a una constitució que va ser un pacte popular, i que es manté intacta només quan al joc dels partits majoritaris els convé. Fa temps que ha deixat de ser un pacte en la totalitat del seu redactat, almenys pel que fa a Catalunya. Tenim una constitució, per tant, que és perfectament legal però que molts considerem que no és prou democràtica perquè una bona part no respon a les expectatives de la ciutadania que representa.
El que és democràtic és consultar a la ciutadania. I el que és molt poc democràtic és amenaçar quan es vol fer un referèndum, posant per escut la legalitat.
Ja ho veieu. Simplement pervertim els termes.

divendres, 21 de setembre de 2012

Si voleu tapar-me la boca, feu-m'hi petons.


Avui he tingut una experiència gairebé mística. Estava mirant les notícies i veient un president Mas exultant després de tornar de Madrid amb la derrota coneguda del seu programa de govern i la gent l'aclamava a la plaça de Sant Jaume. Somiava? No, no, l'aclamaven. Per venir amb les mans buides?, he pensat. Se'm començava a posar la pell de gallina quan he llegit pancartes que deien "tots amb el president"... Amb aquest senyor?, m'he dit amb cara de carallot, i la suor se'm començava a glaçar perquè no entenia res. En això que m'ha trucat la meva fila i m'ha explicat el seu dia a l'institut de FP on treballa... estava esgotada perquè portava tota la setmana treballant deu hores diàries per preparar l'inici de classes amb trenta-cinc alumnes que físicament no hi caben perquè són de mida XL amb més de vint anys cada un, i per concretar les tutories de pràctiques en empresa amb el doble d'alumnes que tenia l'any passat i per veure com li quadrarà l'horari amb el doble de guàrdies que el curs passat perquè els substituts no les cobren i no les fan i per superar la histèria del claustre que ha de treballar amb cinc profes menys que l'any passat però amb força alumnes més... i aleshores ho he entès tot: el senyor exultant de la plaça de Sant Jaume és el que ha procurat per tots nosaltres perquè ens acostumem a treballar més amb menys per quan hàgim d'aixecar el país. Ens està entrenant!! Les retallades són per entrenar-nos i fer-nos forts contra les adversitats!! Espavilat del carall! Amb aquest sí que anirem lluny! ... I no he tingut un orgasme allà mateix de pur miracle perquè estava dret amb una copa de vi a la mà i el telèfon a l'altra.

Cagum déna! Aleshores he anat al facebook i he trobat aquesta imatge tan maca que m'ha fet pensar: si voleu tapar-me la boca, feu-m'hi petons, que si no seguiré parlant per no plorar.

dimarts, 18 de setembre de 2012

No abandono

Començar el curs escolar així, vestit de groc, és lamentable. Manifestar des del primer dia de classe que no estàs d'acord amb la política educativa de la dreta més carrinclona que ha tingut mai aquest país, és trist. Iniciar el curs treballant més hores i cobrant menys perquè els diners es necessiten per pagar les bacanals financeres que uns ineptes han propiciat durant anys és desesperant. Veure com es degraden els acords laborals aconseguits durant anys amb una decisió política de minuts és insultant. Sentir el patiment dels companys i companyes substituts i interins que ara treballaran a preu fet és una punyetera merda. Escoltar les declaracions de la consellera en l'inici d'aquest curs és rememorar "historias para no dormir" en blanc i negre.
Malgrat tot no abandono.
Seguiré vestint de groc quan calgui. I si no n'hi ha prou, que no n'hi haurà, sortiré al carrer. I si cal, quan toqui, faré vaga.
I seguiré treballant, perquè començar el curs escolar així, pendent de la mirada d'una nova fornada d'alumnes que esperen el millor de tu mateix segueix sent engrescador.
Això sí: que ho sàpiguen. Que sàpiguen aquests que amaguen les tisores de retallar sota la senyera d'un onze de setembre que jo no abandono. Que som molts que no abandonem. Que cada vegada serem més, i tard o d'hora girarà la truita... o la farem girar.

dimarts, 11 de setembre de 2012

L'endemà

Acabo d’arribar de Barcelona. Deixo clar d’entrada que no em considero independentista, però que una convocatòria com la d’avui, tan massiva i tan transversal, ni es pot deixar de banda, ni es poden deixar d’escoltar la suma d’indignacions i de greuges que s’hi aplegaven.

En el meu partit conviuen, des del seu naixement, persones que es declaren obertament sobiranistes amb d’altres que preferim esgotar totes les vies per encaixar la nostra capacitat de decidir com a poble en un marc organitzatiu supranacional.

Ara bé, totes aquestes persones tenim clar un fet essencial: que les llibertats nacionals no es poden construir sense drets socials ni tampoc a la inversa. Per això hem defensat sempre el dret a l’autodeterminació per construir un país socialment just. Amb Espanya, amb Europa, o sols.

És clar que la manifestació d’avui ha estat un clar avís del poble de Catalunya de què s’han acabat els torrons. Que si no ens volen tal com som, marxem. I un avís tan clar l’hem d’escoltar els partits que estem a Catalunya. Per això el nostre congrés del mes de novembre haurà de definir una estratègia sobre el fet nacional que estic segur que no deixarà de tenir present les dues potes necessàries: les llibertats nacionals i els drets socials.

Ara mateix, Espanya és un país en descomposició, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic, i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. Estructuralment fa aigües per tot arreu perquè la marxa enrere en el procés autonòmic fa que estem a mig camí del no res i l’estat de les autonomies no acontenta ni els que prefereixen un estat-nació com en l’època imperial, ni els que voldríem acostar-nos a un acord lliure i, per tant, federal, entre estats.

Espanya només és possible amb una altra constitució que admeti aquesta segona opció, perquè si només s’admet la primera, mantenint l’actual constitució o fent-la tornar més regressiva, és evident que en aquest estat Catalunya no hi pinta res. I sense Catalunya, Espanya deixa d’existir.

Però tenim un problema intern que no és menor quan parlem d’independència: Catalunya també és un país, i ho repeteixo, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. I en cap cas voldria un estat independent que perpetués a escala catalana el que està passant a tota Espanya.

Si tenim una eina perquè a Catalunya no quedin sense feina 100 persones cada dia i 80 persones no perdin la casa mentre la banca del país guanya 4 milions d’euros diaris. Si tenim l’eina perquè les grans empreses catalanes deixin d’estafar-nos cada dia 43 milions d’euros mentre el nostre govern ens retalla els drets bàsics com l’educació i la sanitat. Si tenim aquesta eina, i aquesta eina es diu independència, aleshores seré independentista sense dubtar-ho. Només entenc la independència si és un instrument potent per ser més justos amb les persones.

M’estimo la meva terra i el meu país, però no m’agraden ni les pàtries ni les banderes. Sobretot si serveixen per justificar o amagar les injustícies, que és el que fa el govern que tenim ara.

No hi ha cruïlla entre dret a decidir i justícia social. Hi ha un punt de confluència necessària on espero que ens hi puguem trobar molta gent.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Bombers indignats

M'ha arribat aquest document d'uns bombers indignats i us el transcric perquè coincideixo plenament en l'anàlisi que fan: els focs s'apaguen a l'hivern amb diverses mesures de prevenció que s'han vist afectades per les retallades. És indignant que un conseller manipulador i destraler com en Felip Puig, amb quatre persones mortes a l'esquena a l'incendi de l'Alt Empordà, carregui els neulers sobre els fumadors tot tirant pilotes fora, quan ell, a l'hivern, no ha fet bé la seva feina preventiva.


ELS ÓSSOS TAMBÉ T’ABRACEN, MENTRE ET FAN TROSSOS.
Les mostres de suport i d’estimació que hem rebut d’arreu de la comarca ens han
emocionat. Ens ajuden a superar la sensació de fracàs que no podem deixar de sentir
quan han mort quatre persones i s’han cremat 13 mil hectàrees. Per aquesta raó, les
bomberes i els bombers us estem molt agraïts.
En canvi, ens fan fàstic els elogis hipòcrites que ens han dedicat polítics dels partits
que, a Barcelona, a Madrid i a Brussel·les, han votat i votaran a favor d’unes retallades
que estan desmuntant els serveis públics. Aquests elogis, són l’abraçada de l’ós.
Les retallades han afectat la nostra capacitat per extingir incendis. Tenim menys gent
disponible i menys vehicles i el material avariat sovint no es substitueix.
La gent de l’Empordà ha de saber que podia haver estat molt pitjor. Per posar només
un exemple, el govern de la Generalitat es proposava contractar una tercera part dels
Auxiliars Forestals d’estiu. Els incendis d’aquesta primavera, els van obligar a rectificar.
La desgràcia de les comarques afectades, ha fet la sort de l’Empordà.
El Conseller d’Interior ja ha trobat a qui culpar: un fumador irresponsable. Altres
vegades han estat els piròmans o els pagesos descuidats. Els governants els utilitzen
per traspassar les seves responsabilitats; perquè és evident que si els nostres boscos
no estiguessin tan abandonats, aquestes conductes farien ben poc mal.
Aquí i a tota l’Europa mediterrània, s’ha fet una política agrícola que ha exterminat els
pagesos. El resultat és que al bosc hi ha una quantitat enorme de combustible i que les
masses forestals tenen massa continuïtat, per l’abandonament dels camps.
Quan es donen unes condicions meteorològiques excepcionals, el foc agafa una gran
intensitat i no trobem línies de defensa. Llavors s’acaba cremant tot el que hem salvat
en els anys anteriors. Aquesta és la CAUSA; la mare de tots els incendis forestals. Si no
es resol aquest problema, tornarem a veure cremar la nostra comarca. És cert que
calen més bombers, però els bombers no som LA SOLUCIÓ.
Us diran que gestionar bé els nostres boscos no és rentable. Ho diran els que han
construït AVES sense viatgers i aeroports sense avions. Us ho diran els que han abocat
milers de milions al pou sense fons de caixes i bancs.
Vosaltres teniu el poder per canviar les coses. Només la pressió social els obligarà a
modificar les seves prioritats. Tot és a les vostres mans.
Bombers Indignats. Regió de Girona.

divendres, 7 de setembre de 2012

Apagar el foc amb benzina

La consellera Rigau és intel·ligent i coneix el món de l'educació. Per això encara em semblen més fora de lloc moltes de les declaracions públiques que fa.
Sense anar més lluny, l'altre dia un director d'escola em comentava que, després d'assistir a una reunió que havia convocat la consellera, va sortir amb la sensació d'haver estat alliçonat i d'haver-se sentit culpabilitzat de tot com a ensenyant. Ell i el col·lectiu que representa. Va tenir la sensació que la sortida endavant per justificar la incompetència d'un govern que no sap com gestionar la crisi és acusar els professionals, en aquest cas de l'educació.
"Tenim més alumnat, menys professorat, però millorarem la qualitat educativa perquè treballarem més"... Quina estupidesa!!! Ara que vostès són al govern treballarem més i tot millorarà amb la seva màgia de tisores! Això vol dir que fins ara no treballàvem prou, consellera?
Això no és només la teoria de l'enemic extern, com el tripartit o Madrid, -un clàssic de CIU-; això és directament mala llet.
Perquè si la societat creu que a l'escola treballem poc, això justifca plenament que se'ns rebaixi el salari, que se'ns incrementin les hores, que se'ns posin més alumnes per aula i que s'eliminin tots els drets laborals que a força de lluita sindical havíem aconseguit.
I més enllà, justifica el manteniment de les escoles d'elit i el retorn al classisme entre xarxes educatives.
Se li veu molt el llautó quan s'escandalitza perquè en un claustre es voti anar o no a la vaga, o als instituts pengin pancartes contra les retallades o que hi hagi professorat fent classe amb samarretes grogues. Torna a assenyalar l'enemic, però aquesta vegada l'enemic intern: el professorat que, a més de treballar, reclama el dret a fer-ho en millors condicions.
Senyora Rigau, cregui'm, se li ha passat l'arròs. Els intents que fa per justificar l'injustificable són, per al professorat, com apagar el foc amb benzina.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Deixem de marejar la perdiu


La dreta catalana, la que ens governa, no només ens enganya sinó que ens porta al seu hortet. No tenim diners, diuen. Amb el que ens deuen de Madrid no ens caldria fer retallades, proclamen. El pacte fiscal  resoldrà els nostres problemes, afegeixen.
Si bé és cert que no hi ha diners a la caixa i haurien d’arribar-ne més de Madrid, la veritable reclamació no és només un bon PACTE fiscal sinó, sobretot, una lluita seriosa contra el FRAU fiscal.
El que Catalunya hauria de reclamar a Espanya és una persecució dels 89.000 milions que CADA ANY deixa d’ingressar Hisenda per irregularitats en les tributacions fiscals. I a més, el que s’hauria d’exigir és que el seguiment per part dels inspectors – que són pocs-, passés de centrar-se en el petit contribuent i toqués el crostó a les grans fortunes i a les grans corporacions que són els que més estafen.
Perquè resulta que en aquest país de pandereta els treballadors i pensionistes declarem a Hisenda de mitjana un 75% més d’ingressos que els empresaris i els professionals liberals. De fet, en aquest país de castanyoles, la mitjana de les xifres d’ingressos declarades per empresaris i professionals liberals se situa a l’entorn del mileurisme.
Ara bé,  dins del sector d’aquests “mileuristes”, -diuen des del sindicat d’inspectors d’Hisenda- el frau es concentra en les grans fortunes i les grans empreses espanyoles que facturen més de 150 milions d'euros l'any. I aquest frau es realitza a través de la banca, que el canalitza cap als paradisos fiscals, és a dir, països on pràcticament no es paguen impostos.
Aprofitant el fervor de l’11 de setembre alguns diran que això amb la independència i la hisenda pròpia no passaria. Doncs sí que passaria, perquè és precisament en el nostre estimat país de la barretina on els empresaris declaren de mitjana 8.765 euros a l’any menys que els seus treballadors. Aquest és, doncs, un altre problema: que ens podem autoenganyar amb paraules fervoroses carregades d’emotivitat continguda i desviar l’atenció dels noms i cognoms dels lladregots nostrats que estan a l’arrel del problema.
Atacant seriosament el frau fiscal no ens caldrien altres aventures per situar el país econòmicament on li toca.
Ja no us dic res si, a més, tinguéssim un sistema fiscal just. Posats a imaginar, imaginem que tinguéssim -proporcionalment al nostre PIB- la càrrega impositiva fiscal de Suècia perquè volguéssim aspirar al seu sistema de benestar. Doncs l’Estat espanyol ingressaria 200.000 milions d’euros més dels que ingressa. Amb això està dit tot.
Ara bé, el poder econòmic i mediàtic del país està en mans dels qui haurien d’aportar la part més grossa del pastís.
I majoritàriament, el poble espanyol, i també el català, -no ho oblidem quan cridem independència al seu costat- ha votat els polítics que el defensen.

dijous, 12 de juliol de 2012

Hoy soy minero


Hoy soy minero como tú, compañero. Te lo cuento en la lengua que algunos quisieron la lengua del imperio, pero que puesta en la boca de las gentes que acompañan vuestra marcha es la lengua de la defensa del trabajo y de la dignidad. Como mi lengua, el catalán, que así procuro usarla. Como cualquier lengua puesta en boca de quien defiende la justicia.
De justicia, precisamente, es reclamar qué se ha hecho con el dinero que debía reconvertir el sector para dar sentido al futuro de todas las cuencas mineras. De justicia es exigir el cumplimiento de los acuerdos que marcan la posibilidad de subsistencia de decenas de localidades.
Y es de dignidad levantarse contra los representantes de los oligarcas de este país, -el gobierno-, que han decidido, simplemente, olvidar tu existencia para saciar las arcas vacías de quien ha jugado con nuestro dinero y lo ha perdido. Aunque solamente sea para decirles: soy un ciudadano y existo…, fíjense bien, existo.
Como es de dignidad demostrar entereza ante el silencio cobarde y culpable de los medios de comunicación que no han podido acallar el clamor de solidaridad a vuestra llegada a Madrid, precisamente el día, el lugar y la hora en que el presidente del gobierno vendía la dignidad de su país a los dictados financieros.
Y porque defender el trabajo es nuestro derecho. El derecho que tenemos como trabajadores.
Hoy quiero ser minero como tú, aunque nunca haya bajado a la mina, porque también sé que si hoy acaban contigo, mañana vendrán a por mí.



GALOPE
Las tierras, las tierras, las tierras de España,
las grandes, las solas, desiertas llanuras.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
al sol y a la luna.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
A corazón suenan, resuenan, resuenan
las tierras de España, en las herraduras.
Galopa, jinete del pueblo,
caballo cuatralbo,
caballo de espuma.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
Nadie, nadie, nadie, que enfrente no hay nadie;
que es nadie la muerte si va en tu montura.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
que la tierra es tuya.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
Rafael Alberti


diumenge, 8 de juliol de 2012

L'únic que ens ha de fer por és la por mateixa

Amb aquesta frase que atribueix a Roosvelt, la representant de l'Esquerra Verda d'Islàndia, Guofriour Lilja, resumia encertadament avui al tancament de l'escola d'estiu d'ICV, l'estratègia que han seguit en aquell país per fer front a la dictadura financera que està amenaçant a tot el món les conquestes socials del darrer segle.
I és que l'estratègia de la por és l'arma més fàcil d'utilitzar per aquells depredadors que juguen al casino mundial de les finances posant com a aval els nostres drets, que ens prenen si no paguem les seves bacanals especulatives de diner. Els jugadors de casino que tenen com a sicaris titella els governants europeus que protegeixen la seva casta social i accentuen amb l'excusa de l'austeritat la diferència entre classes i la desigualtat, eina necessària per fer més fàcil les maniobres d'aquest sistema financer.
Contra la por, a Islàndia, van utilitzar una arma molt senzilla: el poder de la gent, que és el poder autèntic de la democràcia. Contra la por, malgrat les amenaces, van convocar un referèndum que va guanyar perquè la gent estava segura de rebutjar un model que no funcionava, -l'austeritat i les retallades-, i perquè la gent va definir per ella mateixa allò que volien protegir i no estaven disposats a renunciar-hi: l'educació, la salut, els serveis públics, l'estat del benestar... la humanitat, de fet, front a la cobdícia.
La societat islandesa va caure econòmicament, però va caure tota ella, no només els sectors més febles. I avui estan millor que fa un any i s'estan aixecant, malgrat les dificultats, sense tenir l'abisme de les desigualtats socials com a rerefons de la seva política i sense la por d'haver de pagar permanentment per no caure cada cop més fons com ens passa als països del sud d'Europa.
Perquè en tot aquest procés d'endeutament dels països cap als mercats hi ha una reflexió a fer: Quan un deutor no pot pagar tot el seu deute al creditor, senzillament no el podrà pagar. I això el creditor ho sap, però també sap que sense els diners del deute, ell no és res. Res.
Escoltant, doncs, aquest matí, la Lilja, o el Genaro de "Sinistra Ecologia Libertà", o l'Stavros de "Synaspismos-Syriza" veus que el nostre patiment, les nostres retallades, tenen alternatives. Hi ha alternativa, per tant. Només que caldrà forçar-la. I per forçar-la hi ha dos elements imprescindibles: la mobilització de la societat i una articulació política d'aquesta mobilització. Cap dels dos és renunciable.
Només hem de renunciar a la por.

dimecres, 4 de juliol de 2012

El dibuix dels déus

Sa Riera. A les 7 de la tarda. Prop de casa. Un plaer fer una banyada tranquil·la. Mitja horeta i prou. Mitja horeta i sentir el sol que, mentre vol anar a dormir, et regala a poc a poc la salabror de la pell. Posar distància als neguits i agrair el privilegi de viure a aquest racó, de compartir aquest dibuix dels déus, com diu en Llach, mentre no desaparegui per les temptacions permanents de viure de la terra, especulant, sense tenir en compte la terra... ni el mar.
Sabeu que fa uns anys, aquí, s'hi volia fer un port esportiu? Us imagineu la diferència? Aleshores vam tenir sort. Ara ja és impensable perquè Sa Riera s'ha convertit en un reclam que sustenta l'economia turística del poble de Begur.
Però, pensem-hi: quants d'aquests dibuixos d'uns déus agraïts per haver trobat el seu racó entre els mortals han desaparegut per la insaciable voluntat d'enriquiment material d'aquests mortals desagraïts?
No paga la pena. No paga gens la pena. Defensem la terra... i el mar.

divendres, 29 de juny de 2012

Que em detinguin!

Ja en tinc prou... de veritat. Porto més de trenta anys ensenyant català i també castellà. Mai no he tingut cap dubte que el sistema d'immersió dóna les mateixes oportunitats per aprendre ambdues llengües al final de l'escolaritat obligatòria. És més: molts dels resultats de coneixements comparatius en diferents comunitats autònomes donen uns percentatges més alts de castellà al nostre alumnat que el d'alguns territoris espanyols on només s'aprèn una llengua oficial. I el que és més important: la immersió ha garantit la no segregació per grups lingüístics a Catalunya i, per tant, ha afavorit la cohesió social.
Qui polititza l'aprenentatge de les llengües fa un exercici de perillós funambulisme sobre aquesta precària cohesió. Són, per tant, persones perilloses, per ignorància o per mala fe, però ho són. Que uns experts en lleis, ignorants en processos d'aprenentatge em diguin com he de fer la feina, m'emprenya. Però que a sobre em diguin que he d'acatar el que ells decideixen, rebla el clau. Simplement no ho faré. Que em detinguin.
Si el Tribunal Suprem actua políticament i ignora la realitat de la llengua catalana, és hora que actuem políticament i  ignorem el Tribunal Suprem.

divendres, 22 de juny de 2012

L'euro per recepta és molt més que un euro

Llegeixo a "El País" que el gerent d'Atenció farmacèutica i prestacions complementàries del Catsalut, Antoni Gilabert, ha dit que el client que es negui a pagar l'euro per recepta rebrà una sanció administrativa de la Generalitat tot i que se li dispensarà el medicament. I, en aquest cas, el farmacèutic haurà d'identificar la persona en qüestió perquè l'administració pugui tramitar la sanció.
És a dir, posem la bena abans de la ferida, culpabilitzem els usuaris del sistema de salut i utilitzem els farmacèutics no com a agents de salut sinó com a elements de contenció perquè rebin tots els pals dels ciutadans emprenyats.
Molt bé "govern dels millors". Sempre pensant en els ciutadans més febles. I és que l'explicació és ben senzilla: recaptem 50 milions d'euros a l'any del ciutadà, que les multinacionals multimilionàries de la indústria farmacèutica no poden afluixar la mosca perquè amb la crisi estan molt tocades. Pobres.
Naturalment, l'efecte és el contrari. A la web del Defensor del Pacient ja han cridat a la insubmissió. Avui una pensionista em deia que no el pensa pagar. Que hi ha gent amb problemes crònics que ha de recollir setze receptes a la setmana i cobra una pensió per anar tirant. Doncs jo li dic que té tot el meu respecte, la meva solidaritat i el meu suport.
I animo als amics farmacèutics que es neguin a identificar ciutadans que l'únic delicte que hauran comès és rebre una recepta del seu metge perquè aquest considera que necessiten un medicament. La sanitat s'ha de pagar, és clar; però si no tinguèssim una fiscalitat anorèxica de la qual s'escapen alguns privilegiats, no ens caldria passar la vergonya d'aquest impost sobre la malaltia.
Au, vinga,"business friends"... posem tota la maquinària fiscal-repressora a castigar pensionistes i malalts rebels, que no fos ara que els "iaioflautes" comencessin la revolució i engeguessin a passeig la campanya orquestrada des del govern català perquè fem servir menys sanitat pública i girem els ulls cap a la privada.
Perquè aquest govern de dretes castiga sempre els mateixos?


dimecres, 20 de juny de 2012

Per la seva estupidesa els coneixereu

És curiosa aquesta obsessió del Partit Popular per posar les persones més ignorants al front de la cultura o l'educació del territori on governen. El menysteniment de la cultura em recorda tristament les cremes de llibres dels nazis o la revenja contra la intel·ligència del franquisme. No és ja la penosa anècdota de l'Esperanza Aguirre quan s'ocupava del ram amb el govern Aznar de confondre en Saramago amb la senyora Sara Mago que va ser la riota de propis i estranys. És l'obsessió malaltissa d'inventar-se llengües, especialment si poden tenir algun contagi del català.
Ja els podien dir totes les universitats valencianes i les acadèmies de la llengua que el valencià i el català eren el mateix; no van parar fins que l'oficialitat va vèncer la cultura i van inventar un engendre a cop de BOE. Després li ha tocat el torn a les Illes. I han fet fora a un dels seus que els intentava fer posar seny!
I quan avui he sentit la consellera d'educació d'Aragó justificant que al català de la Franja ara se li dirà "aragonès oriental" o alguna cosa semblant, ja no he pogut més: Prou!!! 
Cap ciutadà amb dos dits de seny pot suportar la immunda estultícia d'aquests papanates que quan tenen un bri de poder se senten capaços de capgirar-ho tot. Cal que els ho diguem a la cara i sense embuts: ignorant, ruc, toix, llec, profà, tòtil, totxo, curt, tros d'ase, pallús, cap de suro, inculte, illetrat,...
Au, va! Busquem sinònims! En valencià, mallorquí, eivissenc, alguerès, rossellonès, o amb "aragonès oriental", tant se val, que la nostra llengua per designar aquesta mena de cretins té una riquesa proverbial.

dimarts, 19 de juny de 2012

País petit, petits patriotes

El meu és un país petit. Un país que ens cap a la butxaca dels sentiments. Per això és fàcil estimar-lo sencer. Per això també és fàcil posar-se a defensar-lo sense pensar massa, perquè si bades gaire no te'n queda gens.
Per això potser sorgeixen petits patriotes de sota les pedres que s'empassen una rere l'altre les trapasseries dels que ens expliquen la voluntat de llibertat d'aquest país amb la mà esquerra, mentre amb l'enorme mà dreta es venen a les finances internacionals, als lobbies espanyols o als negocis foscos de qualsevol mesquí.
Patriotes de butxaca, fariseus de carrer, que malveneu la paraula llibertat.
Jo vull el meu país lliure, sí; per decidir el que vol ser, és clar. El vull lliure de veritat: sense submissió al capitalisme financer, sense els drets de les persones retallats perquè puguin sentir-s'hi lliures; el vull lliure de contrabandistes que se'l venen a trossos al millor postor perquè facin amb la terra qualsevol malvestat.
I un altre dia, si voleu, parlem d'Espanya.



diumenge, 17 de juny de 2012

Sol a sota dels focus... però molt ben acompanyat

Foto

Sol a sota dels focus... però molt ben acompanyat.
Així em vaig sentir ahir a la VII assemblea d'ICV a les comarques gironines que em va fer la confiança de presidir aquesta organització en aquesta nova etapa. Sol a sota dels focus perquè quan un porta una etiqueta tothom mira permanentment el fabricant i la composició, però molt ben acompanyat perquè hi ha molta gent d'ICV disposada a treballar per donar un tomb a la situació en la que ens trobem.
Agraïment a en Joan Boada que ha sabut arrossegar-nos a molta gent durant els darrers anys per consolidar aquest projecte malgrat les dificultats del camí. Un projecte polític que surt de la gent del carrer, -perquè tots nosaltres en som- i coneix els seus problemes -perquè són els nostres-, però vol arribar a la cuina de les institucions per transformar-les.
Molta feina per fer i molta gent necessària per fer-la, de dins d'ICV i de fora, perquè ens empaiten els gossos de sempre i ja no ens podem permetre ni tebieses ni defalliments.




dijous, 9 de febrer de 2012

La justícia ha de ser justa

Jo no sóc cap entusiasta del jutge Garzón. Tothom té el seu historial i n'ha fet algunes de sonades. Em vaig reconciliar amb ell el dia que va tenir els sants pebrots d'amargar-li els darrers dies al dictador Pinochet. Per això sol, vaig pensar, per aquesta íntima satisfacció, li perdono els temps passats.
Ara, amb la seva àuria de justicier universal, s'atreveix a portar a judici alguns crims del franquisme en un país governat per franquistes, ex-franquistes, fills de franquistes i amics de franquistes.
Ara, amb la seva etiqueta de jutge estrella, s'atreveix a estirar de la manta d'un cas de corrupció en un país on milers de mantes ofeguen la ferum de l'especulació i l'estafa de tants anys.
Naturalment, s'ha equivocat. Sempre trobarem un defecte de forma per salvar la pell si som del sector que aguanta el mànec de la paella.
Trista i carrinclona Ibèria que segueix els dictats dels instints més primitius farcits d'enveges! País de pandereta que sempre sacrifica els més agosarats!
Doncs, ja ho veieu: aquesta és la justícia que tenim.
Conec jutges íntegres i honestos, i demòcrates, i avançats, que no suporten aquesta situació. Potser és hora que donin un cop de puny sobre la taula i enretirin les rèmores ideològiques de la dictadura que encara queden a  la justícia espanyola. Que es faci, igual com es va fer amb l'exèrcit ara ja fa uns quants anys, la veritable  transició a la democràcia d'una institució que els "pares de la constitució" no van saber transformar en el seu moment: la transició de les persones tècnicament justes a les persones èticament i moralment justes.

divendres, 6 de gener de 2012

Nosaltres creiem en la política


Costa molt de dir que hem fet una bona campanya quan el resultat d’unes eleccions és tan negatiu pels interessos de les classes populars com el del passat 20 de novembre: la dreta pura i dura té totes les portes obertes per retallar amb comoditat els avenços socials dels darrers anys mantenint els privilegis d’uns quants, entre els quals trobaríem molts dels autèntics causants de l’agreujament d’aquesta penosa crisi a l’estat espanyol.
No només això, sinó que el govern dels millors, a Catalunya, ha obtingut un nou aval per seguir amb el camí de la destrucció de l’estat del benestar, negant-se a l’evidència de què el diner per mantenir-lo està a les butxaques dels seus amics, que ells no tocaran.
Només ha calgut convèncer al personal que la culpa és dels altres: de l’anterior govern que va malgastar els diners fent escoles i hospitals, o de Madrid, que ens nega el pa.
Ells tan panxos, i tothom resignat a la seva sort.
Nosaltres ens hem barallat contra aquesta resignació. I dic que hem fet una bona campanya perquè hem proclamat en públic allò que la gent comenta en privat. Perquè hem ofert solucions alternatives a les retallades, solucions complexes però possibles que obren una escletxa a l’esperança. Perquè no hem deixat de parlar en cap moment de les persones i de com afrontar els problemes que les afecten. I ho dic també perquè molta gent ens ha donat la raó, de vegades amb la boca petita sabent que no ens votarien.
Amb pocs mitjans per fer grans parades de fira, hem procurat ser honestos i clars, i m’emporto la percepció personal que molta gent ens ho ha agraït perquè és la primera cosa que esperen dels polítics i, lamentablement, no sempre ho troben.
Els resultats numèrics han estat bons per la nostra coalició, els millors en els darrers anys, però no suficients per obtenir un diputat. Això ens deixa per davant un gran repte, molta feina i un important compromís amb els nostres electors: Fer la feina que s’espera de nosaltres encara que no tinguem representació gironina a Madrid.
Ara, que ja no estem en campanya, no podem callar ni deixar d’escoltar la gent; ni deixar d’assumir les propostes que ens fan, ni deixar de plantejar alternatives a la realitat que ens volen vendre, ni deixar de denunciar l’especulació, el frau i la misèria humana en les finances o en la política.
Perquè nosaltres creiem en la política. No creiem que la política sigui un problema, sinó que forma part de la solució. El problema té noms i cognoms de persones que aprofiten la seva situació per altres interessos que no són els del conjunt de la ciutadania.
Nosaltres creiem en una política que defensi els drets de les persones dins la recerca de solucions als problemes col·lectius.
Per això seguirem en campanya el temps que faci falta. No ens veureu tant a la tele ni ens sentireu tant per la ràdio perquè les quotes duren quinze dies, però ens seguireu tenint al vostre costat. I us necessitem al nostre costat. Hem de ser molts i moltes que vulguem trencar el vidre de la resignació per dir que una altra manera de fer les coses és possible. Per mostrar que som molts més dels que ells creuen i diuen, que encara volem canviar el món.
I per actuar en conseqüència.