dijous, 12 de juliol del 2012

Hoy soy minero


Hoy soy minero como tú, compañero. Te lo cuento en la lengua que algunos quisieron la lengua del imperio, pero que puesta en la boca de las gentes que acompañan vuestra marcha es la lengua de la defensa del trabajo y de la dignidad. Como mi lengua, el catalán, que así procuro usarla. Como cualquier lengua puesta en boca de quien defiende la justicia.
De justicia, precisamente, es reclamar qué se ha hecho con el dinero que debía reconvertir el sector para dar sentido al futuro de todas las cuencas mineras. De justicia es exigir el cumplimiento de los acuerdos que marcan la posibilidad de subsistencia de decenas de localidades.
Y es de dignidad levantarse contra los representantes de los oligarcas de este país, -el gobierno-, que han decidido, simplemente, olvidar tu existencia para saciar las arcas vacías de quien ha jugado con nuestro dinero y lo ha perdido. Aunque solamente sea para decirles: soy un ciudadano y existo…, fíjense bien, existo.
Como es de dignidad demostrar entereza ante el silencio cobarde y culpable de los medios de comunicación que no han podido acallar el clamor de solidaridad a vuestra llegada a Madrid, precisamente el día, el lugar y la hora en que el presidente del gobierno vendía la dignidad de su país a los dictados financieros.
Y porque defender el trabajo es nuestro derecho. El derecho que tenemos como trabajadores.
Hoy quiero ser minero como tú, aunque nunca haya bajado a la mina, porque también sé que si hoy acaban contigo, mañana vendrán a por mí.



GALOPE
Las tierras, las tierras, las tierras de España,
las grandes, las solas, desiertas llanuras.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
al sol y a la luna.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
A corazón suenan, resuenan, resuenan
las tierras de España, en las herraduras.
Galopa, jinete del pueblo,
caballo cuatralbo,
caballo de espuma.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
Nadie, nadie, nadie, que enfrente no hay nadie;
que es nadie la muerte si va en tu montura.
Galopa, caballo cuatralbo,
jinete del pueblo,
que la tierra es tuya.
¡A galopar,
a galopar,
hasta enterrarlos en el mar!
Rafael Alberti


diumenge, 8 de juliol del 2012

L'únic que ens ha de fer por és la por mateixa

Amb aquesta frase que atribueix a Roosvelt, la representant de l'Esquerra Verda d'Islàndia, Guofriour Lilja, resumia encertadament avui al tancament de l'escola d'estiu d'ICV, l'estratègia que han seguit en aquell país per fer front a la dictadura financera que està amenaçant a tot el món les conquestes socials del darrer segle.
I és que l'estratègia de la por és l'arma més fàcil d'utilitzar per aquells depredadors que juguen al casino mundial de les finances posant com a aval els nostres drets, que ens prenen si no paguem les seves bacanals especulatives de diner. Els jugadors de casino que tenen com a sicaris titella els governants europeus que protegeixen la seva casta social i accentuen amb l'excusa de l'austeritat la diferència entre classes i la desigualtat, eina necessària per fer més fàcil les maniobres d'aquest sistema financer.
Contra la por, a Islàndia, van utilitzar una arma molt senzilla: el poder de la gent, que és el poder autèntic de la democràcia. Contra la por, malgrat les amenaces, van convocar un referèndum que va guanyar perquè la gent estava segura de rebutjar un model que no funcionava, -l'austeritat i les retallades-, i perquè la gent va definir per ella mateixa allò que volien protegir i no estaven disposats a renunciar-hi: l'educació, la salut, els serveis públics, l'estat del benestar... la humanitat, de fet, front a la cobdícia.
La societat islandesa va caure econòmicament, però va caure tota ella, no només els sectors més febles. I avui estan millor que fa un any i s'estan aixecant, malgrat les dificultats, sense tenir l'abisme de les desigualtats socials com a rerefons de la seva política i sense la por d'haver de pagar permanentment per no caure cada cop més fons com ens passa als països del sud d'Europa.
Perquè en tot aquest procés d'endeutament dels països cap als mercats hi ha una reflexió a fer: Quan un deutor no pot pagar tot el seu deute al creditor, senzillament no el podrà pagar. I això el creditor ho sap, però també sap que sense els diners del deute, ell no és res. Res.
Escoltant, doncs, aquest matí, la Lilja, o el Genaro de "Sinistra Ecologia Libertà", o l'Stavros de "Synaspismos-Syriza" veus que el nostre patiment, les nostres retallades, tenen alternatives. Hi ha alternativa, per tant. Només que caldrà forçar-la. I per forçar-la hi ha dos elements imprescindibles: la mobilització de la societat i una articulació política d'aquesta mobilització. Cap dels dos és renunciable.
Només hem de renunciar a la por.

dimecres, 4 de juliol del 2012

El dibuix dels déus

Sa Riera. A les 7 de la tarda. Prop de casa. Un plaer fer una banyada tranquil·la. Mitja horeta i prou. Mitja horeta i sentir el sol que, mentre vol anar a dormir, et regala a poc a poc la salabror de la pell. Posar distància als neguits i agrair el privilegi de viure a aquest racó, de compartir aquest dibuix dels déus, com diu en Llach, mentre no desaparegui per les temptacions permanents de viure de la terra, especulant, sense tenir en compte la terra... ni el mar.
Sabeu que fa uns anys, aquí, s'hi volia fer un port esportiu? Us imagineu la diferència? Aleshores vam tenir sort. Ara ja és impensable perquè Sa Riera s'ha convertit en un reclam que sustenta l'economia turística del poble de Begur.
Però, pensem-hi: quants d'aquests dibuixos d'uns déus agraïts per haver trobat el seu racó entre els mortals han desaparegut per la insaciable voluntat d'enriquiment material d'aquests mortals desagraïts?
No paga la pena. No paga gens la pena. Defensem la terra... i el mar.