dissabte, 29 de setembre de 2012

Demòcrates o legals?


Em sorprenc de vegades quan es perverteixen els termes. Ja fa temps, a l'època de l'Aznar, es van afartar de pervertir la paraula llibertat quan s'hi emparaven per justificar totes les malifetes i corrupteles en el seu nom. Això ha acabat esdevenint un clàssic, i ara la dreta de sempre, la nostrada també, és l'abanderada de la paraula llibertat, paraula robada de l'esquerra amb un sentit ben diferent. Que lluny queda el sentit que li donàvem quan cridàvem "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Que llunyíssim d'aquell clàssic de "liberté, egalité, fraternité".

Ara ens passa el mateix amb la paraula democràcia. I no només s'hi abona la dreta carrinclona que fa temps que ha equiparat democràcia a constitució, sinó aquells que suposadament són a l'esquerra, com en Rubalcaba quan s'ha referit a la decisió del Parlament de fer una consulta sobre l'autodeterminació. Diu que democràcia és complir les lleis.
No, senyor Rubalcaba. Complir les lleis és ser legal. Respectar les decisions del poble, és ser demòcrata.
Perquè si bé és cert que la democràcia es sustenta en el compliment de les lleis, no és menys cert que se sustenta al mateix temps en canviar aquestes lleis quan el poble ho reclama. No s'hi val agafar una part pel tot.
I aquí ens trobem encadenats a una constitució que va ser un pacte popular, i que es manté intacta només quan al joc dels partits majoritaris els convé. Fa temps que ha deixat de ser un pacte en la totalitat del seu redactat, almenys pel que fa a Catalunya. Tenim una constitució, per tant, que és perfectament legal però que molts considerem que no és prou democràtica perquè una bona part no respon a les expectatives de la ciutadania que representa.
El que és democràtic és consultar a la ciutadania. I el que és molt poc democràtic és amenaçar quan es vol fer un referèndum, posant per escut la legalitat.
Ja ho veieu. Simplement pervertim els termes.

divendres, 21 de setembre de 2012

Si voleu tapar-me la boca, feu-m'hi petons.


Avui he tingut una experiència gairebé mística. Estava mirant les notícies i veient un president Mas exultant després de tornar de Madrid amb la derrota coneguda del seu programa de govern i la gent l'aclamava a la plaça de Sant Jaume. Somiava? No, no, l'aclamaven. Per venir amb les mans buides?, he pensat. Se'm començava a posar la pell de gallina quan he llegit pancartes que deien "tots amb el president"... Amb aquest senyor?, m'he dit amb cara de carallot, i la suor se'm començava a glaçar perquè no entenia res. En això que m'ha trucat la meva fila i m'ha explicat el seu dia a l'institut de FP on treballa... estava esgotada perquè portava tota la setmana treballant deu hores diàries per preparar l'inici de classes amb trenta-cinc alumnes que físicament no hi caben perquè són de mida XL amb més de vint anys cada un, i per concretar les tutories de pràctiques en empresa amb el doble d'alumnes que tenia l'any passat i per veure com li quadrarà l'horari amb el doble de guàrdies que el curs passat perquè els substituts no les cobren i no les fan i per superar la histèria del claustre que ha de treballar amb cinc profes menys que l'any passat però amb força alumnes més... i aleshores ho he entès tot: el senyor exultant de la plaça de Sant Jaume és el que ha procurat per tots nosaltres perquè ens acostumem a treballar més amb menys per quan hàgim d'aixecar el país. Ens està entrenant!! Les retallades són per entrenar-nos i fer-nos forts contra les adversitats!! Espavilat del carall! Amb aquest sí que anirem lluny! ... I no he tingut un orgasme allà mateix de pur miracle perquè estava dret amb una copa de vi a la mà i el telèfon a l'altra.

Cagum déna! Aleshores he anat al facebook i he trobat aquesta imatge tan maca que m'ha fet pensar: si voleu tapar-me la boca, feu-m'hi petons, que si no seguiré parlant per no plorar.

dimarts, 18 de setembre de 2012

No abandono

Començar el curs escolar així, vestit de groc, és lamentable. Manifestar des del primer dia de classe que no estàs d'acord amb la política educativa de la dreta més carrinclona que ha tingut mai aquest país, és trist. Iniciar el curs treballant més hores i cobrant menys perquè els diners es necessiten per pagar les bacanals financeres que uns ineptes han propiciat durant anys és desesperant. Veure com es degraden els acords laborals aconseguits durant anys amb una decisió política de minuts és insultant. Sentir el patiment dels companys i companyes substituts i interins que ara treballaran a preu fet és una punyetera merda. Escoltar les declaracions de la consellera en l'inici d'aquest curs és rememorar "historias para no dormir" en blanc i negre.
Malgrat tot no abandono.
Seguiré vestint de groc quan calgui. I si no n'hi ha prou, que no n'hi haurà, sortiré al carrer. I si cal, quan toqui, faré vaga.
I seguiré treballant, perquè començar el curs escolar així, pendent de la mirada d'una nova fornada d'alumnes que esperen el millor de tu mateix segueix sent engrescador.
Això sí: que ho sàpiguen. Que sàpiguen aquests que amaguen les tisores de retallar sota la senyera d'un onze de setembre que jo no abandono. Que som molts que no abandonem. Que cada vegada serem més, i tard o d'hora girarà la truita... o la farem girar.

dimarts, 11 de setembre de 2012

L'endemà

Acabo d’arribar de Barcelona. Deixo clar d’entrada que no em considero independentista, però que una convocatòria com la d’avui, tan massiva i tan transversal, ni es pot deixar de banda, ni es poden deixar d’escoltar la suma d’indignacions i de greuges que s’hi aplegaven.

En el meu partit conviuen, des del seu naixement, persones que es declaren obertament sobiranistes amb d’altres que preferim esgotar totes les vies per encaixar la nostra capacitat de decidir com a poble en un marc organitzatiu supranacional.

Ara bé, totes aquestes persones tenim clar un fet essencial: que les llibertats nacionals no es poden construir sense drets socials ni tampoc a la inversa. Per això hem defensat sempre el dret a l’autodeterminació per construir un país socialment just. Amb Espanya, amb Europa, o sols.

És clar que la manifestació d’avui ha estat un clar avís del poble de Catalunya de què s’han acabat els torrons. Que si no ens volen tal com som, marxem. I un avís tan clar l’hem d’escoltar els partits que estem a Catalunya. Per això el nostre congrés del mes de novembre haurà de definir una estratègia sobre el fet nacional que estic segur que no deixarà de tenir present les dues potes necessàries: les llibertats nacionals i els drets socials.

Ara mateix, Espanya és un país en descomposició, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic, i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. Estructuralment fa aigües per tot arreu perquè la marxa enrere en el procés autonòmic fa que estem a mig camí del no res i l’estat de les autonomies no acontenta ni els que prefereixen un estat-nació com en l’època imperial, ni els que voldríem acostar-nos a un acord lliure i, per tant, federal, entre estats.

Espanya només és possible amb una altra constitució que admeti aquesta segona opció, perquè si només s’admet la primera, mantenint l’actual constitució o fent-la tornar més regressiva, és evident que en aquest estat Catalunya no hi pinta res. I sense Catalunya, Espanya deixa d’existir.

Però tenim un problema intern que no és menor quan parlem d’independència: Catalunya també és un país, i ho repeteixo, econòmicament arruïnat, socialment cada vegada més injust, fiscalment anorèxic i èticament molt tocat pels casos de picaresca, corrupció i escàndols financers. I en cap cas voldria un estat independent que perpetués a escala catalana el que està passant a tota Espanya.

Si tenim una eina perquè a Catalunya no quedin sense feina 100 persones cada dia i 80 persones no perdin la casa mentre la banca del país guanya 4 milions d’euros diaris. Si tenim l’eina perquè les grans empreses catalanes deixin d’estafar-nos cada dia 43 milions d’euros mentre el nostre govern ens retalla els drets bàsics com l’educació i la sanitat. Si tenim aquesta eina, i aquesta eina es diu independència, aleshores seré independentista sense dubtar-ho. Només entenc la independència si és un instrument potent per ser més justos amb les persones.

M’estimo la meva terra i el meu país, però no m’agraden ni les pàtries ni les banderes. Sobretot si serveixen per justificar o amagar les injustícies, que és el que fa el govern que tenim ara.

No hi ha cruïlla entre dret a decidir i justícia social. Hi ha un punt de confluència necessària on espero que ens hi puguem trobar molta gent.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Bombers indignats

M'ha arribat aquest document d'uns bombers indignats i us el transcric perquè coincideixo plenament en l'anàlisi que fan: els focs s'apaguen a l'hivern amb diverses mesures de prevenció que s'han vist afectades per les retallades. És indignant que un conseller manipulador i destraler com en Felip Puig, amb quatre persones mortes a l'esquena a l'incendi de l'Alt Empordà, carregui els neulers sobre els fumadors tot tirant pilotes fora, quan ell, a l'hivern, no ha fet bé la seva feina preventiva.


ELS ÓSSOS TAMBÉ T’ABRACEN, MENTRE ET FAN TROSSOS.
Les mostres de suport i d’estimació que hem rebut d’arreu de la comarca ens han
emocionat. Ens ajuden a superar la sensació de fracàs que no podem deixar de sentir
quan han mort quatre persones i s’han cremat 13 mil hectàrees. Per aquesta raó, les
bomberes i els bombers us estem molt agraïts.
En canvi, ens fan fàstic els elogis hipòcrites que ens han dedicat polítics dels partits
que, a Barcelona, a Madrid i a Brussel·les, han votat i votaran a favor d’unes retallades
que estan desmuntant els serveis públics. Aquests elogis, són l’abraçada de l’ós.
Les retallades han afectat la nostra capacitat per extingir incendis. Tenim menys gent
disponible i menys vehicles i el material avariat sovint no es substitueix.
La gent de l’Empordà ha de saber que podia haver estat molt pitjor. Per posar només
un exemple, el govern de la Generalitat es proposava contractar una tercera part dels
Auxiliars Forestals d’estiu. Els incendis d’aquesta primavera, els van obligar a rectificar.
La desgràcia de les comarques afectades, ha fet la sort de l’Empordà.
El Conseller d’Interior ja ha trobat a qui culpar: un fumador irresponsable. Altres
vegades han estat els piròmans o els pagesos descuidats. Els governants els utilitzen
per traspassar les seves responsabilitats; perquè és evident que si els nostres boscos
no estiguessin tan abandonats, aquestes conductes farien ben poc mal.
Aquí i a tota l’Europa mediterrània, s’ha fet una política agrícola que ha exterminat els
pagesos. El resultat és que al bosc hi ha una quantitat enorme de combustible i que les
masses forestals tenen massa continuïtat, per l’abandonament dels camps.
Quan es donen unes condicions meteorològiques excepcionals, el foc agafa una gran
intensitat i no trobem línies de defensa. Llavors s’acaba cremant tot el que hem salvat
en els anys anteriors. Aquesta és la CAUSA; la mare de tots els incendis forestals. Si no
es resol aquest problema, tornarem a veure cremar la nostra comarca. És cert que
calen més bombers, però els bombers no som LA SOLUCIÓ.
Us diran que gestionar bé els nostres boscos no és rentable. Ho diran els que han
construït AVES sense viatgers i aeroports sense avions. Us ho diran els que han abocat
milers de milions al pou sense fons de caixes i bancs.
Vosaltres teniu el poder per canviar les coses. Només la pressió social els obligarà a
modificar les seves prioritats. Tot és a les vostres mans.
Bombers Indignats. Regió de Girona.

divendres, 7 de setembre de 2012

Apagar el foc amb benzina

La consellera Rigau és intel·ligent i coneix el món de l'educació. Per això encara em semblen més fora de lloc moltes de les declaracions públiques que fa.
Sense anar més lluny, l'altre dia un director d'escola em comentava que, després d'assistir a una reunió que havia convocat la consellera, va sortir amb la sensació d'haver estat alliçonat i d'haver-se sentit culpabilitzat de tot com a ensenyant. Ell i el col·lectiu que representa. Va tenir la sensació que la sortida endavant per justificar la incompetència d'un govern que no sap com gestionar la crisi és acusar els professionals, en aquest cas de l'educació.
"Tenim més alumnat, menys professorat, però millorarem la qualitat educativa perquè treballarem més"... Quina estupidesa!!! Ara que vostès són al govern treballarem més i tot millorarà amb la seva màgia de tisores! Això vol dir que fins ara no treballàvem prou, consellera?
Això no és només la teoria de l'enemic extern, com el tripartit o Madrid, -un clàssic de CIU-; això és directament mala llet.
Perquè si la societat creu que a l'escola treballem poc, això justifca plenament que se'ns rebaixi el salari, que se'ns incrementin les hores, que se'ns posin més alumnes per aula i que s'eliminin tots els drets laborals que a força de lluita sindical havíem aconseguit.
I més enllà, justifica el manteniment de les escoles d'elit i el retorn al classisme entre xarxes educatives.
Se li veu molt el llautó quan s'escandalitza perquè en un claustre es voti anar o no a la vaga, o als instituts pengin pancartes contra les retallades o que hi hagi professorat fent classe amb samarretes grogues. Torna a assenyalar l'enemic, però aquesta vegada l'enemic intern: el professorat que, a més de treballar, reclama el dret a fer-ho en millors condicions.
Senyora Rigau, cregui'm, se li ha passat l'arròs. Els intents que fa per justificar l'injustificable són, per al professorat, com apagar el foc amb benzina.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Deixem de marejar la perdiu


La dreta catalana, la que ens governa, no només ens enganya sinó que ens porta al seu hortet. No tenim diners, diuen. Amb el que ens deuen de Madrid no ens caldria fer retallades, proclamen. El pacte fiscal  resoldrà els nostres problemes, afegeixen.
Si bé és cert que no hi ha diners a la caixa i haurien d’arribar-ne més de Madrid, la veritable reclamació no és només un bon PACTE fiscal sinó, sobretot, una lluita seriosa contra el FRAU fiscal.
El que Catalunya hauria de reclamar a Espanya és una persecució dels 89.000 milions que CADA ANY deixa d’ingressar Hisenda per irregularitats en les tributacions fiscals. I a més, el que s’hauria d’exigir és que el seguiment per part dels inspectors – que són pocs-, passés de centrar-se en el petit contribuent i toqués el crostó a les grans fortunes i a les grans corporacions que són els que més estafen.
Perquè resulta que en aquest país de pandereta els treballadors i pensionistes declarem a Hisenda de mitjana un 75% més d’ingressos que els empresaris i els professionals liberals. De fet, en aquest país de castanyoles, la mitjana de les xifres d’ingressos declarades per empresaris i professionals liberals se situa a l’entorn del mileurisme.
Ara bé,  dins del sector d’aquests “mileuristes”, -diuen des del sindicat d’inspectors d’Hisenda- el frau es concentra en les grans fortunes i les grans empreses espanyoles que facturen més de 150 milions d'euros l'any. I aquest frau es realitza a través de la banca, que el canalitza cap als paradisos fiscals, és a dir, països on pràcticament no es paguen impostos.
Aprofitant el fervor de l’11 de setembre alguns diran que això amb la independència i la hisenda pròpia no passaria. Doncs sí que passaria, perquè és precisament en el nostre estimat país de la barretina on els empresaris declaren de mitjana 8.765 euros a l’any menys que els seus treballadors. Aquest és, doncs, un altre problema: que ens podem autoenganyar amb paraules fervoroses carregades d’emotivitat continguda i desviar l’atenció dels noms i cognoms dels lladregots nostrats que estan a l’arrel del problema.
Atacant seriosament el frau fiscal no ens caldrien altres aventures per situar el país econòmicament on li toca.
Ja no us dic res si, a més, tinguéssim un sistema fiscal just. Posats a imaginar, imaginem que tinguéssim -proporcionalment al nostre PIB- la càrrega impositiva fiscal de Suècia perquè volguéssim aspirar al seu sistema de benestar. Doncs l’Estat espanyol ingressaria 200.000 milions d’euros més dels que ingressa. Amb això està dit tot.
Ara bé, el poder econòmic i mediàtic del país està en mans dels qui haurien d’aportar la part més grossa del pastís.
I majoritàriament, el poble espanyol, i també el català, -no ho oblidem quan cridem independència al seu costat- ha votat els polítics que el defensen.