Avui hem fet públic el cartell de campanya electoral. El meu fill em diu que la darrera vegada, -aquesta serà la segona-, li feia una mica d'impressió veure el seu pare penjat pel carrer mirant-lo fixament a tot arreu. Pobre. Són danys col·laterals. La veritat és que sí, que té un cert punt d'exhibicionisme invers que tothom vegi que tens una arruga de més o un parell de cabells de menys. Però us confessaré que m'hi sento força identificat i que el trobo engrescador.
Sé que no hi ha motius per l'optimisme, però també sé que hi ha camí per l'esperança. Ara mateix no es redueix tot a si tenim diners o no en tenim, sinó a quin futur volem i què estem disposats a fer per aconseguir-lo. I aquest és el repte: som molts que no ens volem resignar a la recepta del "no hi ha alternativa", perquè n'hi ha.
El que passa és que l'alternativa requereix perdre la por i que siguem molts que la perdem.
Perquè ens haurem d'enfrontar a aquells que diuen que Catalunya no pot tenir un futur diferent com a país, i s'hi oposaran durament. Perquè ens haurem d'enfrontar a aquells que tenen tots els privilegis econòmics i no volen deixar anar ni un quarto i ens ensenyaran tot el seu poder. Perquè ens haurem d'enfrontar als que no volen canviar un sistema polític que afavoreix l'opacitat d'algunes actuacions poc honorables per un altre de més participatiu i més transparent.
Però ens en sortirem.
Trigarem més temps o menys temps, però ens en sortirem perquè al llarg de la història el poder de la gent ha canviat coses molt més complexes que semblaven impensables i estem arribant a aquell punt en què la por ja no ens fa por.
I perquè cada dia serem més.
Per això en el cartell us dic que podem canviar les coses. I tant si podem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada