dimarts, 17 de desembre del 2013

Les elèctriques manen

Avui llegeixo que 5 empreses es reparteixen el pastís de l’energia a Espanya. El 95 per cent del pastís per ser més exactes. Fins aquí, cap problema. El que fa pudor de socarrim és que tinguin el doble de beneficis de mitjana que les seves sinònimes europees.
La producció d’energia és essencial per a qualsevol país, i cal que l’administració vetlli per una bona producció i distribució, si cal, fent-se’n càrrec directament. De fet, en una societat que pretengui ser justa i que, per tant, pretengui un reequilibri i redistribució de la riquesa d’aquesta societat, els serveis essencials haurien de ser gestionats íntegrament des de l’òrbita pública. És a dir des de la perspectiva col·lectiva que té com a objectiu un ús i una rendibilitat estrictament social.
En el món capitalista no sempre és així. De fet, sovint no és així. Determinades empreses privades es fan càrrec de les infraestructures i en treuen rendibilitat a llarg termini. Això passa normalment perquè l’erari públic no té diners per fer-ho directament, -i aquí entraríem en un nou article sobre la necessitat d’una fiscalitat justa que no farem ara-, i fa una concessió. Però segueix sent un servei de primera necessitat.
És, curiosament, el de l’energia, un servei sovint subvencionat amb diners públics per tal de permetre la creació d’una xarxa d’estructures cada vegada més eficients i que ofereixin millor servei.
Per tant, tenim un servei públic bàsic en mans privades, que reben subvencions públiques, i que obtenen esplèndids beneficis privats a càrrec de les factures dels usuaris. Magnífic.
El problema més greu és quan els gestors privats d’aquestes empreses no només es fan seu el servei per fer-ne negoci, igual que si comerciessin amb cols i pastanagues, sinó que marquen les regles del joc als governs de torn per poder mantenir aquest negoci encara que hi hagi ciutadans i ciutadanes que es veuen privats d’un servei universal perquè no el poden pagar.
Marquen les regles del joc quan decideixen que els seus lacais al govern d’Espanya i al Congrés dels Diputats aprovin una llei que impedeix l’autoconsum amb energies renovables i en limita la producció, per evitar la competència!
I el marcaran tristament, ignominiosament, fent que aquests mateixos assalariats seus ficats en política impedeixin que prosperi la proposició de llei que ha presentat la diputada Laia Ortiz per assegurar una treva hivernal, -només hivernal, per dignitat-, de manera que aquestes companyies no tallin l’energia durant l’hivern a qui no la pot pagar.
És a dir, perquè les famílies que es troben en una situació desesperada on ningú voldria trobar-se provocada per un món on l’essencial és el negoci, puguin subsistir durant l’hivern.

Hem anat deixant en mans privades cada vegada més serveis essencials per a la societat i els hem donat patent de cors. I quan aquestes mans han decidit que era l’hora de fer negoci amb els serveis com l’aigua, la llum o el gas i amb els drets com la salut o l’educació, ens adonem que, a més, tenen el control i ningú els atura els peus.
Cal, definitivament, un canvi de règim.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Parlem de pensions

La setmana passada vam organitzar una xerrada a Girona sobre les mentides del Partit Popular amb la llei de pensions que ens estan imposant. No és en va que ho estem organitzant com una campanya d'ampla difusió. Ho és perquè entenem que aquesta és la baula que faltava per trencar en l'intent dels servidors del capital per desmantellar l'estat del benestar que ha costat anys de construir. Ens volen mantenir porucs i callats i retornar a la societat silent i classista que vàrem heretar del franquisme.
No són només paraules. Tots sabem que els excessos del capitalisme financer ens han portat a una crisi sense precedents que ha enfonsat les economies dels països occidentals a costa de sacrificar el diner dels nostres impostos per eixugar els deutes escandalosos generats per l'especulació i l'afany de lucre sense límits d'unes classes dirigents que s'han fet d'or enfilats a les esquenes dels treballadors i les classes més humils.
És a dir, hi ha hagut un temps en què els guanys han estat per ells, i ara és el temps que les pèrdues les paguem entre tots.
Els diners que hem abocat a la banca són els diners que havien d'anar a mantenir els drets socials: l'ensenyament, la salut, les pensions. I això ha passat perquè estem davant d'un capitalisme desbocat que ha trencat el pacte que el socialisme europeu va construir després de la segona guerra mundial, acceptant el capital a canvi de construir els drets que generaven l'estat del benestar, donant pas a les socialdemocràcies que hem viscut durant tota la segona meitat del segle vint.
A Espanya, a més, vam construir una democràcia molt feble que va donar pas al pacte constitucional que ens situava en aquestes regles del joc. Però va ser un pacte que es va fer amb els vencedors de la guerra que van cedir poder polític a canvi de mantenir intacte tot el control sobre el poder econòmic. Va passar a Espanya i a Catalunya. No oblidem que aquestes classes dirigents mai hem deixat de tenir-les a casa nostra.
I ara que les coses van mal dades uns i altres pretenen retornar als seus orígens. Van fer una reforma laboral, començada pel PSOE i acabada pel PP amb l'ajuda de CIU que va desarmar totalment la capacitat de negociació dels sindicats i dels comitès d'empresa. Que ha deixat els treballadors en mans de les decisions dels amos, -que sovint són multinacionals-, per carregar sobre els costos laborals la reactivació de l'economia i així tenir una mà d'obra més barata, més esporuguida i amb menys capacitat de reacció i poder legislar com mai, laminant els drets més essencials com ho fa la llei d'educació del ministre Wert o com la llei de seguretat que pretén aprovar el ministre d'interior. I aquí, a més, s'estan venent el país a les empreses privades que aposten per comerciar amb els drets, com està fent el conseller de salut, o com s'està deixant fer a la banca amb els vergonyosos desnonaments causats per les hipoteques de la bombolla immobiliària.
I a més, hem abraçat el dictat terrible de l'austeritat que una Merkel assetjada pels seus bancs, creditors de la resta d'Europa, li han imposat. Han modificat la constitució per assegurar que primer cobrin els deutes la gran banca europea abans de tenir diners pels ciutadans. Abans d'assegurar que una bona part de la societat no es quedi sense casa, o que un terç de la població infantil no passi gana, o senzillament, que la distància entre els que més tenen i els que menys, es faci tan gran que estigui desapareixent del nostre país la classe mitjana i apareguin, per contra, situacions de pobresa que no es veien des de la postguerra.
I ara, que moltes famílies vivien com podien amb els quatre calers de la pensió dels avis perquè estaven tots a l'atur toquen les pensions i ho fan mentint.
Diuen que les pensions pujaran cada any i menteixen.
Diuen que és per garantir l'estabilitat del sistema i menteixen.
Diuen que no hi ha més diners per pagar les pensions i menteixen.
En política tots treballem defensant un lobbie o un altre. Nosaltres procurem treballar per defensar els interessos de les classes populars. Ells defensen els interessos del gran capital i ara com ara estan guanyant. Així de senzill.
Però ha d'arribar el temps de canviar de torna. Hem d'aconseguir que la por canviï de costat. I això només ho podrem fer amb una societat organitzada que no es resigna a la sort que li han adjudicat.
I el primer que cal fer per sortir del pou és deixar de cavar. Deixar d'acceptar les retallades com una cosa natural i inevitable. I assegurar una millor redistribució de la riquesa. Per això ha de servir la política i els nostres polítics. No ens mereixem uns dirigents, presidents dels governs de Catalunya i d'Espanya, que han estat flirtejant amb la corrupció i que no escolten la veu dels ciutadans més febles perquè la desconeixen. No ens mereixem uns presidents que no tenen el valor ni les ganes de capgirar la situació perquè això significaria tocar la butxaca d'alguns amics massa poderosos davant dels quals s'agenollen massa sovint. Ni ens mereixem uns dirigents de les grans empreses que deixen de pagar a hisenda milers de milions portant-los a paradisos fiscals, mentre aprofiten la crisi per acomiadar centenars de treballadors i contractar mà d'obra més barata.
Necessitem gent treballadora i honesta, empresaris i obrers, comerciants, polítics, ciutadanes i ciutadans, que estimin el valor de la feina però també el valor de la justícia social, de la solidaritat. En resum, el valor de la democràcia.

Avui són les pensions, però tinguem clar que la lluita per un futur millor l'haurem de seguir fent dia a dia, colze a colze, tots i totes, de forma organitzada, per canviar la situació.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Uns pressupostos gens socials



La ciutadania pot entendre que la caixa està buida i que hi ha serioses dificultats per omplir-la. També pot entendre que en una situació com aquesta els pressupostos de la Generalitat hagin de ser austers i no ens puguem permetre despeses sumptuàries. El que no pot entendre un ciutadà normal i corrent és que pretenguin enganyar-lo.
Vendre els pressupostos que el Govern de Catalunya presentarà la setmana que ve al Parlament com els més socials de la història és una enganyifa i una mala campanya de publicitat que ens pretén introduir en una mena de Matrix econòmic, perquè es basa únicament en una xifra: la proporció en allò que el govern en diu despeses socials respecte de la resta de despeses és del 71% quan en els pressupostos del 2012 va ser del 68%. Certament, tres punts del pressupost són diners, però si anem a comparar les xifres reals i no en percentatge ens adonarem que no ens serveix ni de bon tros per afirmar la bonança d’aquesta dada.
En realitat, els pressupostos “més socials de la història” han passat de 17.068 milions de despesa social el 2010, a 14.870 el 2012, i a 13.994 el 2014. En realitat, els pressupostos “més socials de la història” redueixen la inversió en el departament de salut  en més de 500 milions d’euros respecte el 2012, en més de 600 els d’educació, i en més de 200 els de polítiques socials, tot i incloure certament augments en partides específiques per la renda mínima d’inserció i per fer front al problema de l’habitatge.
Aquests pressupostos en el seu conjunt representen la mateixa despesa que l’any 2004, amb la diferència que ara som 700.000 persones més i que la gran majoria dels 7.500.000 de catalans i catalanes estan més empobrits i tenen més necessitats socials.
I dic la gran majoria perquè hi ha una bona minoria que ha sabut nedar perfectament en temps de crisi i que ha incrementat exponencialment el seu patrimoni, de manera que en la composició socioeconòmica del nostre país s’ha obert una rasa profundíssima entre els extrems de les classes socials.
Així les coses, entenc que uns pressupostos,- que són l’expressió  més nítida d’on van adreçades les polítiques d’un govern-, serien autènticament socials si fessin un esforç per redistribuir millor la riquesa i no només un exercici comptable per quadrar els números fet amb mans més o menys expertes.
I no és això el que es fa: es mantenen les mateixes retallades en els departaments socialment més sensibles,  i els nous ingressos són a base de noves taxes que afecten per igual la població, o són a base d’una hipotètica venda d’estructures del país, com poden ser les depuradores, que significarà un encariment en els rebuts que paguem els ciutadans .
És a dir, fem pagar per serveis que en justícia ens corresponen, -com per exemple la taxa per la mediació del govern en conflictes col·lectius-, i ens venem barat el país a trossos perquè una multinacional qualsevol ens el vagi cobrant car amb els rebuts que ens anirà passant.
Perdonin, però no és això. I menys a les comarques gironines on tenim en aquests pressupostos una despesa mitjana per habitant en inversions reals de 50 euros quan a Catalunya és de 112; comptant, a més, que aquesta xifra és menys de la meitat del que va ser el 2012, que es va situar en 252 euros. Em tornin a perdonar, però no és això.
Ja sé que alguns em diran que és molt fàcil criticar i que no es pot fer una altra cosa i que estem així per culpa del tripartit. No és aquest el lloc per negar amb arguments totes dues coses que formen part de la salmòdia habitual de qui mai ho ha demostrat. Però apunto un parell d’elements del que podrien
ser uns pressupostos que tendissin a millorar l’equilibri social.
Hi ha un marge important per tenir una fiscalitat més justa en dos aspectes. El primer, ingressos que poden tenir molt més recorregut com poden ser els grans patrimonis o les transaccions financeres, per posar dos exemples. El segon, la persecució de l’evasió fiscal i el frau, que té una de les taxes més elevades d’Europa. Només que reduíssim un 10% el frau que es produeix a Catalunya, no caldria cap retallada. Això sí, vol dir plantar cara a determinats poders econòmics del país.
I si el govern fos capaç de fer això, també podria plantar cara en dos aspectes més: el deute i el dèficit. Per començar, podríem renegociar el deute amb les entitats financeres i les grans constructores, -que segueixen tenint beneficis-, i ajornar els pagaments a canvi de no empobrir més la ciutadania. És una qüestió de prioritats: primer les necessitats de la població o primer les necessitats de les grans empreses?
I quant al dèficit, el govern ha dit que és il·legal el que li imposa l’Estat i que ho portarà als tribunals. Doncs, molt bé: que sigui coherent i que faci uns pressupostos amb el nivell de dèficit que considera que ens correspon per poder mantenir la despesa de les necessitats socials de la ciutadania cobertes.
Però, és clar, tot això seria fer política i governar. I no només quadrar els exercicis comptables vestint-ho amb focs d’encenalls que és el que fa el govern amb aquests pressupostos.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Honor i memòria als defensors de la república



Avui hem fet un acte a Besalú necessari.  Joan Panyella, Ramon Solsona i Àngel Moreno, tres militants del PSUC que l’any 1953 encara mantenien viva l’esperança de guanyar els feixistes i restituir la democràcia a Espanya varen ser abatuts per la guàrdia civil a l’entrada d’aquesta població. Els hereus d’aquell PSUC els hem retut un petit homenatge. Íntim i emotiu. Dues-centes persones contra l’oblit. Contra la ignomínia de l’oblit en un país d’amnèsies culpables.
Tinc el convenciment que ells mai varen voler ser màrtirs ni herois. I que aquest país, el 1953, no necessitava, igual com ara, ni màrtirs ni herois. Que, de fet, els màrtirs i els herois mai no ens fan falta. Per contra, els imagino arrossegats per un esperit de llibertat i de la lluita que els cors joves, que sempre són generosos, fan per assegurar la justícia.
Tinc la certesa que per ells, com per molts d’altres, la guerra que havien començat uns militars feixistes per defensar els privilegis d’uns quants, ja fossin senyoritos andalusos o industrials catalans, catorze anys després no s’havia acabat.
Com no es va acabar en el llarg exili de centenars de milers de persones que va haver de fugir del seu país perquè havia tingut la gosadia de defensar la república i la democràcia. Gent que havia estat maltractada en la tristíssima retirada per les democràcies europees, arraconada com a gossos a la platja d'Argelès, al camp de Bram, i que havia tornat a lluitar contra els nazis per defensar novament la democràcia amb l’esperança que si es guanyava la guerra a Europa es restituiria la legitimitat republicana a Espanya.
Com no s’havia acabat la guerra per molta altra gent del PSUC que es va quedar en aquella Espanya grisa, trista, empobrida i espantada del franquisme i va canviar les armes de batalla per les armes de resistència intel·lectual, de dissidència, de construcció d’oposicions i alternatives, d’agitació per seguir la lluita a les fàbriques, a les universitats i als carrers. Lluites que es van seguir cobrant víctimes fins a la mort del dictador.
I ha estat aquesta persistència i aquest esperit de lluita de tanta gent el que ens va portar una tímida democràcia que hem consolidat amb els anys però que avui es mostra, encara, massa fràgil.
Fràgil perquè avui encara hi ha gent que es considera vencedora d’aquella guerra i no ha passat pàgina ni assumint l’existència de culpa en l’aixecament militar del 36 -i en la terrible postguerra- ni fent passes decidides per restituir l’honor als que van perdre la vida entre els republicans.
Nosaltres no volem màrtirs però hi ha gent que sí. Avui mateix, l’església catòlica, que va tenir un paper decisiu en l’adoctrinament del feixisme, ha beatificat 522 víctimes de la guerra perquè els considera màrtirs. Màrtirs perquè van morir a mans de l’enemic defensant la seva ideologia. Encara creuen que hi ha enemic? L’arquebisbe Pujol de Tarragona ha dit que és només un acte religiós, però no és cert. D’entre aquestes víctimes, segur que n’hi ha d’innocents, però n’hi havia molts que van aplaudir, ajudar i enaltir el feixisme.
Totes les víctimes d’una guerra mereixen repòs i record entre els seus. Però no podem enaltir, -ni tan sols fent-les pujar al cel-, aquelles víctimes que van ser còmplices dels botxins. Senyor Mas, em sent? No podem fer-ho per respecte a la resta de morts d’aquesta guerra.
Com no podem permetre que avui, encara, hi hagi centenars de fosses comunes a tot el país i no puguem dignificar-les i restituir la memòria dels qui van defensar els valors que molts defensem. Perquè s’ha alentit, senyora Ortega, la feina que va començar a fer el Memorial Democràtic en l’època del govern d’esquerres?
Ni tampoc podem acceptar que encara hi hagi torturadors i botxins, passejant-se tranquil·lament pel carrer, que no hagin passat per la justícia d’una democràcia i hagin de ser els jutges argentins que, en aplicació del concepte de justícia universal, estiguin investigant els crims del franquisme. Mentrestant aquí, expulsem de la judicatura el jutge que s’ha atrevit a començar a fer-ho.
En quin país normal admetrien que, mentre a Salamanca es guarda la documentació de moltes organitzacions i famílies catalanes com a botí de guerra, segueixi l’exaltació de la victòria del feixisme en un monument que és la mostra més cruel d’esclavatge i de repressió d’una guerra com és el Valle de los Caídos, on encara hi ha la tomba del dictador amb tots els honors.
En quin país europeu democràtic una representant del govern posaria medalles honorífiques als voluntaris que van lluitar a Rússia amb les tropes nazis? I sense anar més lluny, dijous passat, en quin Parlament democràtic vint-i-nou diputats s’aixecarien del seu escó per no condemnar aquest fet i no condemnar la dictadura que hi ha hagut al seu país durant quaranta anys?
Hi ha gent que segueix creient encara, després de més de setanta anys, que som els vençuts. I vol seguir subjugant-nos acaparant el poder real: l’econòmic i el mediàtic, fent retrocedir els drets conquerits en la llarga transició per la classe treballadora, alenant els moviments feixistes novament en contra de la nova generació de persones immigrades.
Però s’equivoquen: mai no hem estat els vençuts. La nostra gent ha sofert, la nostra gent ha mort a mans dels feixistes, però mai no ens han vençut perquè la flama de la lluita per la dignitat i la llibertat del poble sempre ha estat encesa. I ara més que mai, ara que podem donar per definitivament tancada la transició, cal el nostre esperit de vencedors. El mateix que els dels Moreno, Panyella i Solsona: mai la resignació. Mai l’abandonament.
Hi ha gent que diu que no hem de reobrir les ferides. I tenen raó. No s’han de reobrir. Mireu: que el meu avi, que va desaparèixer a la batalla de l’Ebre tingui una senzilla inscripció que diu Rafel Pou Torrent al memorial de les Campusines, el que va fer va ser tancar una ferida a la meva mare que l’havia vist marxar de ben petita i mai més no en va saber res. Per tant, diguem-los a aquesta gent que no es poden reobrir les ferides que encara mai no s’han tancat, però sí que es pot dignificar la memòria dels que van lluitar, van patir, van morir per defensar allò que uns mal nascuts els van arrabassar: justícia, llibertat, democràcia, república.
Honor i memòria als defensors de la república. Visca la República!

dilluns, 23 de setembre del 2013

Tossudament alçats

Felicitats als docents i les docents de les Illes. Tot el meu suport. Han aconseguit alçar tothom davant d'una estúpida injustícia i dels gestos de mal governant de l'inefable Bauzà.
Perquè és una injustícia el que va començar fent i encara manté amb els directors de Maó que es van declarar simplement desobedients a una imposició arbitrària, innecessària i poc fonamentada sobre les llengües.
El Tractament Integrat de Llengües és una bajanada. Pot sonar molt bé a nivell teòric, pot fer semblar molt modern i molt avançat a qualsevol carrincló això de treballar amb tres llengües a l'escola, però quan un no s'ha plantejat ni el com ni amb què ho portarà a terme, és crear un problema gegant on n'hi havia un de petit.
Podríem tenir la generositat del dubte davant la bona voluntat de la persona inconscient, que ja seria greu per un governant, però per aquí no passo perquè estic convençut que no hi ha cap actitud innocent en el tema de la llengua. Només cal mirar què ha passat a València, l'actitud radical i grotesca respecte de la llengua catalana que han mantingut els fatxes del país valencià des de fa anys, començant pels blaveros dels anys vuitanta i acabant pels depredadors del PP dels darrers anys. Només cal mirar també el ridícul vergonyós amb el tema del LAPAO a l'Aragó.
Els quedaven les Illes, on no havien fet tradicionalment bandera de l'antilingüisme i havien mantingut durant molt de temps i fins fa poc un nivell de respecte institucional per la llengua catalana suportable.
El pancatalanisme de molts anys d'alguns ha estat aprofitat per justificar l'anticatalanisme visceral i militant de la dreta espanyola a tots els països de parla catalana.
Però són grollers, mentiders i ignorants. I poden menystenir la cultura, -que des de les institucions científiques i universitàries han reiterat mil vegades la unitat de la llengua-, fotent-se'n des de la seva poltrona de terratinent nouvingut de pa sucat amb oli i inventant llengües noves o reescrivint històries com la dels ibers que ja parlaven valencià. Patètic.
Però no poden menystenir el poble que els ha posat on són i al qual es deuen.
I aquesta vegada s'han passat de frenada i s'han trobat amb una gent tossuda i valenta, que no només té clar el respecte per una feina ben feta a les seves escoles, sinó també el respecte per allò que té de més elemental la política: si no tens en compte la gent, se't girarà en contra.
I així, tossudament alçats, els docents balears mantenen la vaga i acumulen el suport de la comunitat científica i de la societat civil, de dins i de fora de les Illes. Molts ànims, amics. Aquesta l'hem de guanyar.
Bauzà, un prec: quan un governant té tothom en contra ha de recapitular... o ha de plegar, si no vol convertir-se en un petit cacic pintoresc.

En la mesura del possible, ajuda'ls a guanyar la vaga.
Caixa de resistència: 2056-0009-74-4102003418 (a nom de l'Obra Cultural Balear)

dilluns, 16 de setembre del 2013

La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta


Trobo curiós que sempre sigui la mateixa gent la que considera que m'he de definir jo respecte de la independència de Catalunya però que, en canvi, no li preocupi la profunda indefinició d'una part important del país pel que fa als gangsters i corruptes de casa nostra.
Em sorprendria la ceguesa d'alguns si no fos perquè l'edat em fa entendre que el cultiu de les emocions en aquest tema s'ha fet a flor de pell i ens fa cavalcar permanentment per la rauxa i ens fa desar el seny per més endavant.
Doncs bé, definim-nos perquè porto tota la vida intentant ser clar i no és qüestió ara de fer escarafalls: el meu objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument, les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia social, per contra, és un objectiu polític.
I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de la irracionalitat.
"Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació després de llegir la introducció. De cara a aquest personatge imaginari he de dir que probablement votaré que sí en un suposat referéndum d'autodeterminació perquè en l'hipotètic moment que algú m'ho pugui preguntar seriosament és probable que no ens quedi cap altre instrument després de les armes de destrucció massiva que ens està aplicant el PP cada dia. Però seguirà sense ser el meu objectiu i serà, per mi, només una eina per construir un país més just.
I no acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la vida. No. Aquests precisament no em poden posar a la llista de mals catalans.
Jo m'estimo el meu país, i he procurat lluitar sempre per ell, segurament més que alguns dels que ara es posen l'estelada a l'esquena i intenten deixar de parlar castellà en la intimitat, o dels que envien consignes de trencament revolucionari permanentment a les xarxes amb els seus mòbils de sis-cents euros. No. Aquests no poden jutjar qui i com hem de construir un nou país. A menys que considerin que el país no és la seva gent.
L'altre dia vaig anar a la Via Catalana a encerclar el Trueta. He de confessar que em va costar. Em sentia profundament incòmode amb algunes declaracions de membres destacats de l'ANC que s'acostaven a aquest "amb mi o contra mi" que he intentat explicar. Vaig decidir anar-hi per la gent. Per la meva gent, la que aprecio i que viu amb il·lusió i amb ganes el moviment social que s'està produint i que és inqüestionable. Per l'esperança profunda que d'aquí en pot sortir un canvi. Perquè no aguanten més injustícies ni maltractements. Perquè fa molts anys que la gent d'aquest país no es movia com es mou. Per això hi vaig anar. Però també he de confessar que n'estic fart de cofoïsmes inútils, de mentides interessades, de sortides endavant per no haver de mirar enrere. D'intransigència d'uns i altres. D'aprofitament dels sentiments identitaris d'ambdós costats per treure'n rèdit. De grapejar els sentiments per promoure exaltacions patròtiques. Fart.
I de corruptes i corruptors espanyols i catalans, amb els polítics mentiders que els encobreixen tirant-se pel cap les mesquineses identitàries per no haver de respondre per lladregots davant d'una ciutadania que acumula síntomes de pobresa inesperada.
No. Amb aquests i les seves mentides és molt difícil construir un nou país. Seria, a més, un espectacle lamentable ara que la misèria treu el cap per la finestra de casa.
Jo m'arremangaré com sempre i seguiré treballant colze a colze per una Catalunya més justa, però que ningú em demani que em refiï d'aquesta gent. No me'ls penso creure més.

diumenge, 21 de juliol del 2013

Sanitat: Investigació o cortina de fum?

La comissió d'investigació de la sanitat del Parlament ha mort. Ja va néixer amb dubtes. Tot i això, els diputats del nostre grup a la comissió vàrem fer la feina de seleccionar persones que podien comparèixer i explicar-nos visions molt diferents de com havia anat aquesta acumulació de diners perduts, i alguns desapareguts, en el nostre sistema sanitari des de la seva creació, ara fa trenta anys. Digueu-nos innocents, però creiem en la feina del Parlament, -i ho seguirem fent-, i vam demanar molta informació que ens permetés investigar.
Mala peça al teler, perquè la primera dificultat va ser que la presidència va decidir enllestir en un parell de mesos la comissió i això ha volgut dir inútils sessions maratonianes fetes amb presses de 9 del matí a 10 de la nit. La documentació ha arribat tard i malament i, el que és pitjor, la col·laboració activa entre CIU i PSC, amb la connivència de mirar cap a un altre lloc d'ERC, ha fet que una trentena de persones que havíem demanat que compareguessin, van ser vetades. El resultat, un discurs únic monotemàtic, justificatiu de tot el que ha passat i pugui passar.
En la comissió de dilluns passat, de manera vegonyant, la presidenta em va censurar dues preguntes que posaven en entredit el discurs del síndic major, amb l'excusa que no eren del tema que tocava. Igual que el famós informe Crespo que tothom tenia sobre la taula malgrat que insistien en què era inexistent perquè mai s'havia aprovat. I, finalment, com a mostra inequívoca d'aquesta voluntat de transparència que omple la boca de tothom, -alguns s'hi ofegaran-, el darrer Ple del Parlament impedeix que nomenem el síndic de comptes que ens tocava, justament el que havia elaborat l'informe Crespo, el que havia molestat els aristòcrates de la sanitat, el que feia ennuegar a alguns personatges de diferents partits.
I doncs, on és el problema? Per què aquesta opacitat? Què és el que no volen que sapiguem?
Doncs el problema és que hi ha gent que ha convertit el nostre sistema de salut en el seu xiringuito particular. I al llarg dels anys, amagada pel Sèsam, hi ha una enorme cova d'Alí Babà i, segurament, són més de quaranta.
El més greu, però, és que avui dia el que està en perill és la mateixa sanitat com a dret universal perquè els voltors han descobert que aquest és un dret sobre el qual fer negoci i han posat un expert en negocis de salut a dirigir la conselleria.
Tot i la seva defunció, seguirem a la comissió fins el final, i elaborarem unes conclusions que és possible que no siguin acceptades i que probablement diran que tenim un bon sistema de prestació de serveis de salut, que dóna uns índexs positius i que el nostre sistema és de qualitat i de prestació universal. Però que és un sistema que està en perill. Econòmic, d'una banda, per totes les sangoneres arrapades d'anys. Però sobretot en perill de perdre la universalitat amb l'excusa de  la crisi i de convertir-la en un gran negoci encara que això costi vides humanes.
A la ciutadania conscient de la importància que tenen els nostres impostos per mantenir l'estat del benestar ens queda un paper important: informar-nos, revelar-nos i canviar la situació. Canviant, si cal, les persones.
I sí que cal.

dijous, 4 de juliol del 2013

La cultura és un dret... oblidat pels governs

En un país on s'apuja l'IVA sobre la cultura del 8% al 21% i es vol rebaixar l'IVA sobre el joc dels casinos del 55% al 10%, com passarà a Barcelona World, o a l'1% com passarà a Eurovegas, és un país profundament surrealista que ha donat resultats tan esplèndids com l'enorme Buñuel, el visionari Dalí o l'esperpèntic govern de Rajoy.
En el mercat venecià de les rebaixes propiciades per la crisi hi cap tot i serveix per tot. El "no tenim diners" és la justificació que es fa servir quan es vol desmuntar alguna cosa que et fa sortir grans al cul. (amb perdó)
Perquè si fos certa la justificació econòmica ingressaríem més diners i n’estem perdent. N’estem perdent perquè hi ha una disminució important de consum cultural i d’assistència a espectacles i, el que és pitjor, estan tancant multitud d’empreses culturals i s’ha perdut un 25% de llocs de treball.
Aquesta justificació podria arribar a ser certa en origen perquè han demostrat ser prou ignorants i arrogants com per aplicar mesures d’autisme profund, però no me la crec. Perquè, històricament, els governs de dretes tenen un concepte de cultura elitista, unívoc, identitari i han utilitzat el control de la cultura com un element clau del control social que els ha servit per perpetrar els pillatges més diversos a la ciutadania i aconseguir el seu silenci.
La puja de l’IVA cultural al 21% per part del govern del PP ens col·loca líders a Europa: cap altre país ens supera i és, ho reitero, profundament ideològic.
Però és un menysteniment de la democràcia perquè no permet a la ciutadania exercir el dret a la cultura en igualtat de condicions, ni permet que la cultura sigui una eina potent d’integració, de cohesió social, d’enfortiment de la identitat individual i col·lectiva en permanent evolució com seria desitjable en un país democràtic.
Ni tampoc ho fa el govern català quan dedica un miserable 1% del pressupost global a la cultura. Aquest és el seu valor que, en època de retallades, ha significat passar de 42 a 30 euros per habitant d’inversió cultural en un any.

En una societat moderna, democràtica i lliure, les polítiques culturals han de tenir molta més centralitat i ser profundament més transversals que el que ens aporten els governs que patim. Impresentable.

dimarts, 11 de juny del 2013

Ens prenen per idiotes

És així de clar. A la generació millor formada de la història d’Espanya li expliquen sopars de duro i es reboten,... s’indignen. I què voleu que facin? Els de sempre fan servir els arguments de sempre per fer ballar l’ou, i els joves aixequen el dit del mig i diuen “per aquí no passo; jo vull una altra cosa”.

Ho veiem quan justifiquen l’injustificable per mantenir el poder econòmic a bon recer mentre laminen el poc estat del benestar que havíem aconseguit els que ja tenim una edat. I envien els joves a vendre cafè a París.

Ho veiem quan ens expliquen el conte de la Caputxeta a l’hora d’espoliar la terra per treure hidrocarburs utilitzant el “bon fracking”. I no s’adonen que entre els joves hi ha economistes, geòlegs, científics de gran coneixement que no volen la seva caspa a la sopa.

Ho veiem quan modifiquen a plaer les lleis per evitar la transparència, per mantenir l’opacitat i per no deixar-nos decidir el que volem com a país quan serem grans. I no s’adonen que els joves s’han fet grans sentint com a rondalla permanent les seves mentides.

El que dic: ens prenen per idiotes a tots, als joves i als que, sense ser-ho tant, ens hem passat la vida intentant que poguessin analitzar críticament el món on han de viure... I ho seguirem fent, a casa, a la feina, o ara al Parlament.
I no s’adonen que el seu temps ha passat, que ja han escurat prou la saca dels diners amb impunitat, que és l’hora de passar comptes i pagar les factures... que els temps estan canviant, i canvien de pressa.

divendres, 17 de maig del 2013

El problema no és el LAPAO

La qüestió transcendent en tot aquest vodevil propi del més pur surrealisme del gran aragonès Buñuel, orquestrat per una ripollesa en excedència com és la senyora Serrat, Consejera de “Cultura” dels nostres veïns, no és el canvi de nom del català o, per ser més precisos, la voluntària desaparició del seu nom dels textos legals a l’Aragó.
Això podria ser fins i tot fruit involuntari d’una ignorància superlativa que superés l’atreviment propi dels ignorants.
El problema greu, per mi, és el convenciment de certes persones, de certs  nuclis de persones que s’han trobat amb parcel·les inconnexes de poder a les mans, que la realitat existeix en tant que està escrita a les lleis. I no el contrari: que les lleis han d’acostar-se a la realitat observable per posar-hi un cert ordenament.
L’ambició de transformar la realitat descrivint-ne una de diferent i donant-li rang de llei només té sentit si el que es pretén és la imposició del propi criteri. I aquí està el perill real de la qüestió perquè el criteri personal sobre totes les coses és sempre subjectiu, excepte quan es té una voluntat inequívoca d’aconseguir un objectiu molt concret.
Veient el que està fent el Partit Popular en els llocs on governa que es parla català, -al País Valencià des de fa molts anys, a les Illes més recentment-, veient com es comporta a Catalunya en el tema de la llengua, jo no tinc cap dubte que té una actuació voluntària, volguda i coordinada d’ignorar, menystenir o minimitzar la presència del català a la vida pública de la ciutadania dels països de parla catalana. I aquí he de reconèixer que sóc jo que he escrit la meva pròpia subjectivitat, tot i que em sembla que la comparteixo amb milers de persones.
L’objectiu d’aquesta persecució és el que se m’escapa. Perquè les persones mitjanament intel·ligents no acostumen a crear problemes allà on no n’hi ha i, en canvi, això és el que està passant. Prengueu per exemple el ridícul extraordinari que ha provocat la llei de llengües d’Aragó en tots els cercles culturals d’Espanya i d’Europa.

Hi ha un concepte d’Espanya que és hereu de la dictadura. Una Espanya intolerant amb la diversitat, reticent amb qualsevol innovació i profundament ancestral que, davant la falta d’arguments, executa la imposició i ho vesteix en forma de llei.
Però hi ha unes altres Espanyes que m’agradaria sentir. La que estima la cultura, la diversitat i la innovació, la que és hereva dels qui van defensar drets i llibertats i van patir persecucions i exili, la que creu en la democràcia com a voluntat dels pobles i no com a cotilla dels seus actes.
M’agradaria sentir-la en el tema de la llengua catalana perquè no és un tema menor. Esborrant els noms pretens esborrar existències. Les existències diferents a la teva. És el que sempre han fet tots els totalitarismes.

dissabte, 11 de maig del 2013

Veniu a detenir-nos!

Així és com titula un mitjà electrònic el gest de ser emmanillats que van fer dos dels diputats del nostre grup quan el portantveu del PP va proposar a la cambra que no es votés la creació de la comissió pel dret a decidir perquè el tribunal superior de justícia havia suspès la declaració de sobirania.
A part de confondre dues coses diferents: el text que el Parlament va aprovar amb la creació de la comissió que es proposava, el senyor Millo va utilitzar uns arguments i unes formes, que si no fossin perilloses, serien infantils.
El gest de la diputada Laura Massana i el diputat Jaume Bosch del nostre grup parlamentari és anecdòtic però és eloqüent: El PP no només qüestionava el dret a decidir i la sobirania per fer-ho des de Catalunya, -que s'hi pot estar més d'acord o menys d'acord-, sinó que qüestionava la pròpia sobirania del Parlament per crear comissions sobre els temes que aquest consideri que s'ho mereixen.
I ho feia, a més, amb l'amenaça que aquest Parlament estaria fora de la legalitat, seria un Parlament insubmís i amb l'actitud simbòlica d'abandonar tot el grup els seus escons i situar-se fora de la representació democràtica en aquella votació que no els agradava.
Doncs bé, és poc democràtic no reconèixer al Parlament de Catalunya la representativitat que té, fruit d'unes eleccions. Com van ser poc democràtiques les maniobres del seu partit perquè el Tribunal Constitucional no respectés el resultat del referèndum que va validar l'Estatut.
A més, i ja em perdonaran, però no ens cal cap llicó de democràcia ni cap amenaça d'aquells que estan envoltats del tuf de la corrupció a les files del seu partit.

http://www.e-noticies.tv/canales/actualitat/veniu-a-detenir-nos-16544.html

dilluns, 6 de maig del 2013

La feina de la política


Article publicat al Punt/Avui com a resposta a un altre article d'opinió d'en Joan Trillas titulat "Polítics amb pla B"



Una sessió el Parlament de Catalunya. Foto: EL PUNT AVUI.
1
No m'ha agradat el teu article, amic Trillas, titulatPolítics amb pla B i deixa'm que et pugui dir públicament per què. L'inici és descriptiu i és cert: un polític quan plega ha de repensar la seva vida laboral i, segons el temps que s'hagi dedicat a la política, tindrà més problemes dels que tindria un treballador normal, que ja són molts.
Excepte, naturalment, els funcionaris, que tenim feina fixa. I aquest és l'exemple que poses amb un deix excessivament maldestre al meu entendre -el mateix que fa el govern, per cert-, que es pot interpretar com una certa culpabilització pel fet de tenir feina fixa en un entorn on és extremadament difícil treballar, però on tothom voldria arribar a l'objectiu de tenir aquesta feina fixa. No carreguem més tintes sobre el funcionariat, si us plau, que també estan suportant amb dignitat el preu d'aquesta crisi.
Poses, a més, l'exemple de tres persones concretes que han pogut tornar a la seva vida laboral pel fet de ser funcionaris en tres àmbits diferents. No és això precisament el que fa temps que demanem als polítics? Que s'hi dediquin de forma provisional i que després retornin al seu treball?
D'acord que alguns d'ells s'hi han passat molt de temps, però no és en positiu que la feina política sigui temporal i no és just que es pugui recuperar una normalitat en la vida laboral? Segur que coneixereu algun polític que ha tornat a repartir cartes o fins i tot en recordareu algun que va tornar a baixar a la mina. I en conec que encara no han pogut tornar a treballar precisament per haver-se dedicat a la política defensant unes opcions ideològiques determinades. Els que s'han instal·lat magníficament en consells de direcció de superempreses no tinc el gust.
Quan els treballadors volen dedicar-se a la política haurien de poder tenir tots un pla B, funcionaris o no, perquè si no probablement els barrem el pas.
Perquè hi ha una altra excepció que només comentes de passada: la gent que té la vida assegurada abans d'entrar-hi o la gent que hi ha entrat per tenir després la vida assegurada a partir de vés a saber quins contactes. No acostumen a ser treballadors, ni acostumen a defensar opcions de progrés. Ves per on, estigmatitzant-ne uns donem via lliure als altres.
Hauríem de creure en la política seriosament i serenament perquè ara mateix és l'única defensa que li queda a la democràcia davant l'oligarquia. I per això hauríem de poder garantir que les persones que s'hi volen dedicar no hagin de ser només funcionaris o rics, que ja tenen un pla B, com tu dius, sinó que tothom que té la valentia i la capacitat de dedicar-se al servei dels altres pogués retornar amb tranquil·litat a la seva feina habitual un cop acabat el seu pas per les institucions.
Estic convençut que coincidim en aquest objectiu, però de la lectura de l'article se'n poden desprendre altres interpretacions i per això m'estimo més deixar clar la meva posició perquè en els temps que corren ja hi ha massa veus interessades que a partir del “tots són iguals” o “la política és un problema” desitjarien ferventment que aparegués qualsevol milhomes salvador de la pàtria i ens retornés al passat.