diumenge, 27 de gener de 2013

Amb corrupció no hi ha país

Vull mirar-ho en l'aspecte positiu: que cada dia surti un cas de corrupció a casa nostra, a més de l'angoixa vital que t'ofega, vol dir que s'està posant el dit a la nafra. I vull creure que ara no ens farem enrere.
Vol dir que l'oasi català que alguns posaven d'exemple i molts no ens crèiem, ha passat definitivament a millor vida. I vol dir que cap ciutadà de Catalunya pot tancar els ulls al piló de merda que ens envolta i que hem de fer endreça abans no ens narcotitzi la pudor.
La gent que "se ha metido en política para forrarse" com deia en Zaplana han d'anar al carrer. Tots. I si a més han delinquit, a la presó.
I el primer responsable que això sigui així es diu Artur Mas i és president de la Generalitat. I ho és per voluntat pròpia perquè en seu parlamentària va dir solemnement a una pregunta concreta del Joan Herrera que ell es responsabilitzava de la lluita contra la corrupció.
Alguns diputats li recordarem perquè presentarem propostes per una llei de transparència, però la ciutadania, sobretot aquells que li van confiar el vot, no poden deixar de recordar-li cada dia perquè, a més de ser president, és el líder d'un grup polític esquitxat de dubtes i d'algunes evidències que no es poden dissimular.
Si no ho fem així, estem perduts. Si no ho fem així, ens quedem sense país. El d'ara i el que aspirem per al futur.
Però amb això no n'hi ha prou. Perquè podríem arribar a la conclusió que la culpa és de la política i que millor que no n'hi hagi, abonant les tesis de la ultradreta. No. La culpa és de les persones que han utilitzat la política per enriquir-se sobretot amb la bombolla immobiliària que ens va fer somiar que érem més rics del que érem i que va crear la tendència del tot s'hi val.
Perquè hi hagi corruptes hi ha d'haver corruptors. I aquests, de vegades, estan considerats com a grans homes de negocis, i estan tan tranquils a casa seva veient com van passant els cadàvers d'antics amics i d'enemics i donant lliçons per solucionar la crisi.
Assenyalem amb el dit uns i altres. No deixem de fer-ho. Però no equivoquem la direcció.

diumenge, 13 de gener de 2013

Els residus als Clots de Sant Julià

Aquest matí he assistit a una concentració a Forallac que convocava SOS Empordanet i altres organitzacions mediambientals i culturals del territori. El greuge era l'acceptació per part del municipi d'ubicar una planta de tractament de residus amb una capacitat de 100.000 tones anuals.
D'entrada qualsevol pot pensar: "Ja se sap; ningú vol la merda a casa seva". És cert: ningú la vol i tots la generem. I les polítiques de gestió de residus s'allunyen cada vegada més d'aquell concepte tan senzill de les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar. No hi ha polítiques de reducció, la reutilització s'ha abandonat pels costos que li suposen al teixit industrial i el reciclatge es limita a una estructura de drapaire massiu organitzat.
No és estrany, doncs, que aquesta situació inciti la posibilitat d'obtenir beneficis econòmics substanciosos per part de la gent espabilada en el món dels negocis.
Aquest és el principal problema de la planta de Forallac: L'interès particular de qui pot fer negoci amb les nostres deixalles la situa en una ubicació concreta urbanitzant uns terrenys que tenen propietaris amb noms i cognoms, quan a les rodalies hi ha terreny industrial més que suficient per acollir aquests i altres usos.
El problema és que aquest terreny està al costat dels Clots de Sant Julià. És un paratge declarat bé d'interés nacional perquè són les pedreres que des dels temps dels íbers s'han fet servir per construir la fesomia dels pobles de l'Empordà: la major part de les pedres medievals que encara admirem com babaus venen d'allà. Des de sempre ha estat molt deixat de la mà de déu, tot i que si t'hi passeges un dia calmat gaudiràs del silenci i del misteri del lloc i no et costarà gaire sentir a la teva imaginació el martelleig dels picapedrers anant per feina.
Si a pocs metres hi passen centenars de camions dia i nit per abocar tones de deixalles en edificis de formigó que en fan el tractament, liquidarem definitivament aquest espai. Un tros més d'Empordà deixarà de ser cultura i paisatge, per ser cobdícia i diner.
El segon problema greu és la falta de democràcia real, és a dir participativa, en aquest tema. A qui li han preguntat si es volia aquesta planta? Com s'ha informat la ciutadania de la necessitat o de les conseqüències, positives i negatives, d'aquesta instal·lació? Resposta: a ningú i de cap manera. No fos cas que se'ns desfés el negoci.
Malament anem, doncs, si cada vegada que una administració ha de prendre una decissió que sap que no agradarà, ho fa tan dissimuladament com pot. El que cal sempre en aquests casos és obrir un procés de participació ciutadana, que enceti un debat social i tècnic serè, on tothom s'hi pugui veure reflectit i s'adopti aquella decissió que procura millor pel bé comú encara que no agradi tothom.
Aquests són els dos reptes, doncs, en aquest cas: primer, no pot ser que aquesta planta vagi al costat dels Clots de Sant Julià i segon, cal que encetem un debat seriós i participatiu sobre el tractament de residus al Baix Empordà i la ubicació i tipus d'instal·lacions. Ens hi posem?


dissabte, 12 de gener de 2013

Persistència

El clar somriure de la mirada
et protegeix dels malsons
i dels capvespres eixorcs
que s'amunteguen debades
a l'entorn dels mals presagis.

L'ànim a punt...,
i l'esperança...,
i els somnis vells eixelebrats
que travessaven les calitges
intemperades
i cavalcaven per les bromes
del matí...
et donen força
i la reclamen,
trenant-la a poc a poc
amb cada instant altiu inacabat,
amb cada revolta curosament silenciada
amb cada cop somort al mall de la vida.

Mira'm, doncs...
mira'm.
T'estic esperant per caminar.