Aquest matí he assistit a una concentració a Forallac que convocava SOS Empordanet i altres organitzacions mediambientals i culturals del territori. El greuge era l'acceptació per part del municipi d'ubicar una planta de tractament de residus amb una capacitat de 100.000 tones anuals.
D'entrada qualsevol pot pensar: "Ja se sap; ningú vol la merda a casa seva". És cert: ningú la vol i tots la generem. I les polítiques de gestió de residus s'allunyen cada vegada més d'aquell concepte tan senzill de les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar. No hi ha polítiques de reducció, la reutilització s'ha abandonat pels costos que li suposen al teixit industrial i el reciclatge es limita a una estructura de drapaire massiu organitzat.
No és estrany, doncs, que aquesta situació inciti la posibilitat d'obtenir beneficis econòmics substanciosos per part de la gent espabilada en el món dels negocis.
Aquest és el principal problema de la planta de Forallac: L'interès particular de qui pot fer negoci amb les nostres deixalles la situa en una ubicació concreta urbanitzant uns terrenys que tenen propietaris amb noms i cognoms, quan a les rodalies hi ha terreny industrial més que suficient per acollir aquests i altres usos.
El problema és que aquest terreny està al costat dels Clots de Sant Julià. És un paratge declarat bé d'interés nacional perquè són les pedreres que des dels temps dels íbers s'han fet servir per construir la fesomia dels pobles de l'Empordà: la major part de les pedres medievals que encara admirem com babaus venen d'allà. Des de sempre ha estat molt deixat de la mà de déu, tot i que si t'hi passeges un dia calmat gaudiràs del silenci i del misteri del lloc i no et costarà gaire sentir a la teva imaginació el martelleig dels picapedrers anant per feina.
Si a pocs metres hi passen centenars de camions dia i nit per abocar tones de deixalles en edificis de formigó que en fan el tractament, liquidarem definitivament aquest espai. Un tros més d'Empordà deixarà de ser cultura i paisatge, per ser cobdícia i diner.
El segon problema greu és la falta de democràcia real, és a dir participativa, en aquest tema. A qui li han preguntat si es volia aquesta planta? Com s'ha informat la ciutadania de la necessitat o de les conseqüències, positives i negatives, d'aquesta instal·lació? Resposta: a ningú i de cap manera. No fos cas que se'ns desfés el negoci.
Malament anem, doncs, si cada vegada que una administració ha de prendre una decissió que sap que no agradarà, ho fa tan dissimuladament com pot. El que cal sempre en aquests casos és obrir un procés de participació ciutadana, que enceti un debat social i tècnic serè, on tothom s'hi pugui veure reflectit i s'adopti aquella decissió que procura millor pel bé comú encara que no agradi tothom.
Aquests són els dos reptes, doncs, en aquest cas: primer, no pot ser que aquesta planta vagi al costat dels Clots de Sant Julià i segon, cal que encetem un debat seriós i participatiu sobre el tractament de residus al Baix Empordà i la ubicació i tipus d'instal·lacions. Ens hi posem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada