Això podria ser fins i tot fruit
involuntari d’una ignorància superlativa que superés l’atreviment propi dels
ignorants.
El problema greu, per mi, és el
convenciment de certes persones, de certs
nuclis de persones que s’han trobat amb parcel·les inconnexes de poder a
les mans, que la realitat existeix en tant que està escrita a les lleis. I no
el contrari: que les lleis han d’acostar-se a la realitat observable per
posar-hi un cert ordenament.
L’ambició de transformar la
realitat descrivint-ne una de diferent i donant-li rang de llei només té sentit
si el que es pretén és la imposició del propi criteri. I aquí està el perill
real de la qüestió perquè el criteri personal sobre totes les coses és sempre
subjectiu, excepte quan es té una voluntat inequívoca d’aconseguir un objectiu
molt concret.
Veient el que està fent el Partit
Popular en els llocs on governa que es parla català, -al País Valencià des de
fa molts anys, a les Illes més recentment-, veient com es comporta a Catalunya
en el tema de la llengua, jo no tinc cap dubte que té una actuació voluntària,
volguda i coordinada d’ignorar, menystenir o minimitzar la presència del català
a la vida pública de la ciutadania dels països de parla catalana. I aquí he de
reconèixer que sóc jo que he escrit la meva pròpia subjectivitat, tot i que em
sembla que la comparteixo amb milers de persones.
L’objectiu d’aquesta persecució és
el que se m’escapa. Perquè les persones mitjanament intel·ligents no acostumen
a crear problemes allà on no n’hi ha i, en canvi, això és el que està passant.
Prengueu per exemple el ridícul extraordinari que ha provocat la llei de
llengües d’Aragó en tots els cercles culturals d’Espanya i d’Europa.
Hi ha un concepte d’Espanya que
és hereu de la dictadura. Una Espanya intolerant amb la diversitat, reticent
amb qualsevol innovació i profundament ancestral que, davant la falta
d’arguments, executa la imposició i ho vesteix en forma de llei.
Però hi ha unes altres Espanyes
que m’agradaria sentir. La que estima la cultura, la diversitat i la innovació,
la que és hereva dels qui van defensar drets i llibertats i van patir
persecucions i exili, la que creu en la democràcia com a voluntat dels pobles i
no com a cotilla dels seus actes.
M’agradaria sentir-la en el tema
de la llengua catalana perquè no és un tema menor. Esborrant els noms pretens
esborrar existències. Les existències diferents a la teva. És el que sempre han
fet tots els totalitarismes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada