diumenge, 21 de juliol de 2013

Sanitat: Investigació o cortina de fum?

La comissió d'investigació de la sanitat del Parlament ha mort. Ja va néixer amb dubtes. Tot i això, els diputats del nostre grup a la comissió vàrem fer la feina de seleccionar persones que podien comparèixer i explicar-nos visions molt diferents de com havia anat aquesta acumulació de diners perduts, i alguns desapareguts, en el nostre sistema sanitari des de la seva creació, ara fa trenta anys. Digueu-nos innocents, però creiem en la feina del Parlament, -i ho seguirem fent-, i vam demanar molta informació que ens permetés investigar.
Mala peça al teler, perquè la primera dificultat va ser que la presidència va decidir enllestir en un parell de mesos la comissió i això ha volgut dir inútils sessions maratonianes fetes amb presses de 9 del matí a 10 de la nit. La documentació ha arribat tard i malament i, el que és pitjor, la col·laboració activa entre CIU i PSC, amb la connivència de mirar cap a un altre lloc d'ERC, ha fet que una trentena de persones que havíem demanat que compareguessin, van ser vetades. El resultat, un discurs únic monotemàtic, justificatiu de tot el que ha passat i pugui passar.
En la comissió de dilluns passat, de manera vegonyant, la presidenta em va censurar dues preguntes que posaven en entredit el discurs del síndic major, amb l'excusa que no eren del tema que tocava. Igual que el famós informe Crespo que tothom tenia sobre la taula malgrat que insistien en què era inexistent perquè mai s'havia aprovat. I, finalment, com a mostra inequívoca d'aquesta voluntat de transparència que omple la boca de tothom, -alguns s'hi ofegaran-, el darrer Ple del Parlament impedeix que nomenem el síndic de comptes que ens tocava, justament el que havia elaborat l'informe Crespo, el que havia molestat els aristòcrates de la sanitat, el que feia ennuegar a alguns personatges de diferents partits.
I doncs, on és el problema? Per què aquesta opacitat? Què és el que no volen que sapiguem?
Doncs el problema és que hi ha gent que ha convertit el nostre sistema de salut en el seu xiringuito particular. I al llarg dels anys, amagada pel Sèsam, hi ha una enorme cova d'Alí Babà i, segurament, són més de quaranta.
El més greu, però, és que avui dia el que està en perill és la mateixa sanitat com a dret universal perquè els voltors han descobert que aquest és un dret sobre el qual fer negoci i han posat un expert en negocis de salut a dirigir la conselleria.
Tot i la seva defunció, seguirem a la comissió fins el final, i elaborarem unes conclusions que és possible que no siguin acceptades i que probablement diran que tenim un bon sistema de prestació de serveis de salut, que dóna uns índexs positius i que el nostre sistema és de qualitat i de prestació universal. Però que és un sistema que està en perill. Econòmic, d'una banda, per totes les sangoneres arrapades d'anys. Però sobretot en perill de perdre la universalitat amb l'excusa de  la crisi i de convertir-la en un gran negoci encara que això costi vides humanes.
A la ciutadania conscient de la importància que tenen els nostres impostos per mantenir l'estat del benestar ens queda un paper important: informar-nos, revelar-nos i canviar la situació. Canviant, si cal, les persones.
I sí que cal.

dijous, 4 de juliol de 2013

La cultura és un dret... oblidat pels governs

En un país on s'apuja l'IVA sobre la cultura del 8% al 21% i es vol rebaixar l'IVA sobre el joc dels casinos del 55% al 10%, com passarà a Barcelona World, o a l'1% com passarà a Eurovegas, és un país profundament surrealista que ha donat resultats tan esplèndids com l'enorme Buñuel, el visionari Dalí o l'esperpèntic govern de Rajoy.
En el mercat venecià de les rebaixes propiciades per la crisi hi cap tot i serveix per tot. El "no tenim diners" és la justificació que es fa servir quan es vol desmuntar alguna cosa que et fa sortir grans al cul. (amb perdó)
Perquè si fos certa la justificació econòmica ingressaríem més diners i n’estem perdent. N’estem perdent perquè hi ha una disminució important de consum cultural i d’assistència a espectacles i, el que és pitjor, estan tancant multitud d’empreses culturals i s’ha perdut un 25% de llocs de treball.
Aquesta justificació podria arribar a ser certa en origen perquè han demostrat ser prou ignorants i arrogants com per aplicar mesures d’autisme profund, però no me la crec. Perquè, històricament, els governs de dretes tenen un concepte de cultura elitista, unívoc, identitari i han utilitzat el control de la cultura com un element clau del control social que els ha servit per perpetrar els pillatges més diversos a la ciutadania i aconseguir el seu silenci.
La puja de l’IVA cultural al 21% per part del govern del PP ens col·loca líders a Europa: cap altre país ens supera i és, ho reitero, profundament ideològic.
Però és un menysteniment de la democràcia perquè no permet a la ciutadania exercir el dret a la cultura en igualtat de condicions, ni permet que la cultura sigui una eina potent d’integració, de cohesió social, d’enfortiment de la identitat individual i col·lectiva en permanent evolució com seria desitjable en un país democràtic.
Ni tampoc ho fa el govern català quan dedica un miserable 1% del pressupost global a la cultura. Aquest és el seu valor que, en època de retallades, ha significat passar de 42 a 30 euros per habitant d’inversió cultural en un any.

En una societat moderna, democràtica i lliure, les polítiques culturals han de tenir molta més centralitat i ser profundament més transversals que el que ens aporten els governs que patim. Impresentable.