dimarts, 17 de desembre de 2013

Les elèctriques manen

Avui llegeixo que 5 empreses es reparteixen el pastís de l’energia a Espanya. El 95 per cent del pastís per ser més exactes. Fins aquí, cap problema. El que fa pudor de socarrim és que tinguin el doble de beneficis de mitjana que les seves sinònimes europees.
La producció d’energia és essencial per a qualsevol país, i cal que l’administració vetlli per una bona producció i distribució, si cal, fent-se’n càrrec directament. De fet, en una societat que pretengui ser justa i que, per tant, pretengui un reequilibri i redistribució de la riquesa d’aquesta societat, els serveis essencials haurien de ser gestionats íntegrament des de l’òrbita pública. És a dir des de la perspectiva col·lectiva que té com a objectiu un ús i una rendibilitat estrictament social.
En el món capitalista no sempre és així. De fet, sovint no és així. Determinades empreses privades es fan càrrec de les infraestructures i en treuen rendibilitat a llarg termini. Això passa normalment perquè l’erari públic no té diners per fer-ho directament, -i aquí entraríem en un nou article sobre la necessitat d’una fiscalitat justa que no farem ara-, i fa una concessió. Però segueix sent un servei de primera necessitat.
És, curiosament, el de l’energia, un servei sovint subvencionat amb diners públics per tal de permetre la creació d’una xarxa d’estructures cada vegada més eficients i que ofereixin millor servei.
Per tant, tenim un servei públic bàsic en mans privades, que reben subvencions públiques, i que obtenen esplèndids beneficis privats a càrrec de les factures dels usuaris. Magnífic.
El problema més greu és quan els gestors privats d’aquestes empreses no només es fan seu el servei per fer-ne negoci, igual que si comerciessin amb cols i pastanagues, sinó que marquen les regles del joc als governs de torn per poder mantenir aquest negoci encara que hi hagi ciutadans i ciutadanes que es veuen privats d’un servei universal perquè no el poden pagar.
Marquen les regles del joc quan decideixen que els seus lacais al govern d’Espanya i al Congrés dels Diputats aprovin una llei que impedeix l’autoconsum amb energies renovables i en limita la producció, per evitar la competència!
I el marcaran tristament, ignominiosament, fent que aquests mateixos assalariats seus ficats en política impedeixin que prosperi la proposició de llei que ha presentat la diputada Laia Ortiz per assegurar una treva hivernal, -només hivernal, per dignitat-, de manera que aquestes companyies no tallin l’energia durant l’hivern a qui no la pot pagar.
És a dir, perquè les famílies que es troben en una situació desesperada on ningú voldria trobar-se provocada per un món on l’essencial és el negoci, puguin subsistir durant l’hivern.

Hem anat deixant en mans privades cada vegada més serveis essencials per a la societat i els hem donat patent de cors. I quan aquestes mans han decidit que era l’hora de fer negoci amb els serveis com l’aigua, la llum o el gas i amb els drets com la salut o l’educació, ens adonem que, a més, tenen el control i ningú els atura els peus.
Cal, definitivament, un canvi de règim.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Parlem de pensions

La setmana passada vam organitzar una xerrada a Girona sobre les mentides del Partit Popular amb la llei de pensions que ens estan imposant. No és en va que ho estem organitzant com una campanya d'ampla difusió. Ho és perquè entenem que aquesta és la baula que faltava per trencar en l'intent dels servidors del capital per desmantellar l'estat del benestar que ha costat anys de construir. Ens volen mantenir porucs i callats i retornar a la societat silent i classista que vàrem heretar del franquisme.
No són només paraules. Tots sabem que els excessos del capitalisme financer ens han portat a una crisi sense precedents que ha enfonsat les economies dels països occidentals a costa de sacrificar el diner dels nostres impostos per eixugar els deutes escandalosos generats per l'especulació i l'afany de lucre sense límits d'unes classes dirigents que s'han fet d'or enfilats a les esquenes dels treballadors i les classes més humils.
És a dir, hi ha hagut un temps en què els guanys han estat per ells, i ara és el temps que les pèrdues les paguem entre tots.
Els diners que hem abocat a la banca són els diners que havien d'anar a mantenir els drets socials: l'ensenyament, la salut, les pensions. I això ha passat perquè estem davant d'un capitalisme desbocat que ha trencat el pacte que el socialisme europeu va construir després de la segona guerra mundial, acceptant el capital a canvi de construir els drets que generaven l'estat del benestar, donant pas a les socialdemocràcies que hem viscut durant tota la segona meitat del segle vint.
A Espanya, a més, vam construir una democràcia molt feble que va donar pas al pacte constitucional que ens situava en aquestes regles del joc. Però va ser un pacte que es va fer amb els vencedors de la guerra que van cedir poder polític a canvi de mantenir intacte tot el control sobre el poder econòmic. Va passar a Espanya i a Catalunya. No oblidem que aquestes classes dirigents mai hem deixat de tenir-les a casa nostra.
I ara que les coses van mal dades uns i altres pretenen retornar als seus orígens. Van fer una reforma laboral, començada pel PSOE i acabada pel PP amb l'ajuda de CIU que va desarmar totalment la capacitat de negociació dels sindicats i dels comitès d'empresa. Que ha deixat els treballadors en mans de les decisions dels amos, -que sovint són multinacionals-, per carregar sobre els costos laborals la reactivació de l'economia i així tenir una mà d'obra més barata, més esporuguida i amb menys capacitat de reacció i poder legislar com mai, laminant els drets més essencials com ho fa la llei d'educació del ministre Wert o com la llei de seguretat que pretén aprovar el ministre d'interior. I aquí, a més, s'estan venent el país a les empreses privades que aposten per comerciar amb els drets, com està fent el conseller de salut, o com s'està deixant fer a la banca amb els vergonyosos desnonaments causats per les hipoteques de la bombolla immobiliària.
I a més, hem abraçat el dictat terrible de l'austeritat que una Merkel assetjada pels seus bancs, creditors de la resta d'Europa, li han imposat. Han modificat la constitució per assegurar que primer cobrin els deutes la gran banca europea abans de tenir diners pels ciutadans. Abans d'assegurar que una bona part de la societat no es quedi sense casa, o que un terç de la població infantil no passi gana, o senzillament, que la distància entre els que més tenen i els que menys, es faci tan gran que estigui desapareixent del nostre país la classe mitjana i apareguin, per contra, situacions de pobresa que no es veien des de la postguerra.
I ara, que moltes famílies vivien com podien amb els quatre calers de la pensió dels avis perquè estaven tots a l'atur toquen les pensions i ho fan mentint.
Diuen que les pensions pujaran cada any i menteixen.
Diuen que és per garantir l'estabilitat del sistema i menteixen.
Diuen que no hi ha més diners per pagar les pensions i menteixen.
En política tots treballem defensant un lobbie o un altre. Nosaltres procurem treballar per defensar els interessos de les classes populars. Ells defensen els interessos del gran capital i ara com ara estan guanyant. Així de senzill.
Però ha d'arribar el temps de canviar de torna. Hem d'aconseguir que la por canviï de costat. I això només ho podrem fer amb una societat organitzada que no es resigna a la sort que li han adjudicat.
I el primer que cal fer per sortir del pou és deixar de cavar. Deixar d'acceptar les retallades com una cosa natural i inevitable. I assegurar una millor redistribució de la riquesa. Per això ha de servir la política i els nostres polítics. No ens mereixem uns dirigents, presidents dels governs de Catalunya i d'Espanya, que han estat flirtejant amb la corrupció i que no escolten la veu dels ciutadans més febles perquè la desconeixen. No ens mereixem uns presidents que no tenen el valor ni les ganes de capgirar la situació perquè això significaria tocar la butxaca d'alguns amics massa poderosos davant dels quals s'agenollen massa sovint. Ni ens mereixem uns dirigents de les grans empreses que deixen de pagar a hisenda milers de milions portant-los a paradisos fiscals, mentre aprofiten la crisi per acomiadar centenars de treballadors i contractar mà d'obra més barata.
Necessitem gent treballadora i honesta, empresaris i obrers, comerciants, polítics, ciutadanes i ciutadans, que estimin el valor de la feina però també el valor de la justícia social, de la solidaritat. En resum, el valor de la democràcia.

Avui són les pensions, però tinguem clar que la lluita per un futur millor l'haurem de seguir fent dia a dia, colze a colze, tots i totes, de forma organitzada, per canviar la situació.