dimecres, 29 de gener del 2014

Maleït frau

L'informe recentment publicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda agrupats a GESTHA  és demolidor. "L'economia submergida passa factura. Avançament del frau a Espanya durant la crisi", que és el descriptiu títol de l'informe, explica amb claredat que el frau a Espanya i a Catalunya s'ha incrementat en un 2,3% entre el 2009 i el 2012 que, per si us sembla poc, cal saber que això vol dir que hi ha hagut un increment de diner amagat de 4.600 milions d'euros a Catalunya.
Dit d'una altra manera, una quarta part del Producte Interior Brut català -és a dir la riquesa que produeix el país- es mou amb diner que no cotitza a Hisenda i que, per tant, en no recaptar-lo ningú, no es pot dedicar ni a  pagar els serveis bàsics, ni a pagar el deute, ni a generar ocupació, encara que políticament els que governen ho volguessin així, que no és exactament el cas.
La broma implica que, al 2012, -any de retallades i de no aprovació de pressupostos- van desaparèixer 47.360 milions que, si haguessin cotitzat a una mitjana del 23%, -que és una aproximació-, haurien aportat 10.892 milions que és més de la tercera part del pressupost de Catalunya.
I això què vol dir? Doncs, vàries coses.
La primera ens dóna pistes de com un país que sobrepassa de llarg el 23% d'aturats i que té milers de famílies sense ingressos pot arribar a sobreviure.
La segona és que no hem fet res de nou per aturar-ho, donat que s'ha incrementat substancialment. És a dir, que ja no cal que ens creguem aquells que diuen que estan compromesos contra el frau fiscal i, podent actuar, han posat escandalosament les mans a la butxaca, han girat la cara cap a un altre costat i han xiulat llargament.
I la tercera és que som uns tramposos. D'altres països d'Europa consideren que entre un 10 i un 12% de frau és crònic malgrat la lluita dels inspectors contra ell i malgrat la consciència ciutadana existent. Però, és clar, el doble és un escàndol de dimensions gegantines i, si, a sobre, fa anys i  panys que dura implica directament components mafiosos.
Naturalment, el més greu és saber qui és més trampós. Aquesta quantitat de diner no surt d'aquella factura que vostè o jo vam pagar un dia sense IVA, -que també-, ni de les feinetes que fa el manetes de torn i et cobra en negre, -que també, també-. No. La part més gran del pastís és de les grans empreses; aquelles que són bandera del país, que cotitzen a l'IBEX 35 i que tenen alguna sucursal a les Caiman o a qualsevol altre paradís fiscal.
Aleshores s'entén millor que encara no hi hàgim fet res, no?
Ja ho veieu: mentre Madrid ens roba, els de casa ens espolien.

dimarts, 21 de gener del 2014

Vull que em posin el NO-DO

Home, hem de completar el fet. No ens quedem a mitges.
Que avui hagin tancat les emissions de Catalunya Ràdio i de Canal 33 al País Valencià és d’una lògica espatarrant. Alguns van guanyar una guerra civil fa 75 anys i és una xifra rodona per recordar-ho.
Per recordar als vençuts qui van ser els vencedors: els intransigents, els incultes, els monolítics, els que no entenen res però necessiten que ningú més no entengui res, els que quan sentien la paraula cultura es treien la pistola, els que van aniquilar tota una generació d’intel·lectuals, els que van imposar el control inquisitorial de l’església catòlica en tots els costums,  els que van apropiar-se de les vides i de les possessions dels vençuts per fer-se rics amb el pillatge i l’estraperlo.
Aquests, que no van aconseguir aniquilar les altres llengües que ells no parlaven, perquè en la seva misèria moral eren incapaços d’entendre que algú pogués ser diferent, sobretot perquè els espantava la diferència...
...Aquests, cada dia està més clar, estaven amagats o disfressats, però no havien marxat. I ara que controlen un govern que pot fer i desfer com li vingui de gust, ens estan tornant a imposar el dret de conquesta.
Van començar liquidant l’autodefensa de la classe treballadora amb la reforma laboral, després han destruït la classe mitjana fent-li pagar amb impostos les seves bacanals especulatives en forma de rescat bancari pagat amb diners de tots, acollonen els avis amb una reforma de les pensions que els farà encara més pobres, legislen l’educació perquè siguem creients i bons espanyols com abans, ens fiquen la por al cos amb la llei de seguretat ciutadana i tornen el dret al cos de les dones a mans de la santa mare església que vetlla per tots nosaltres.
Així gairebé han aconseguit tornar al 1974, quan sortíem als carrers i eren en blanc i negre i els polis eren grisos i no teníem una constitució democràtica que ens donava drets de ciutadania i que ara fan servir com amenaça. També aquell any segurament les 20 famílies més poderoses tenien la mateixa riquesa que el 20 per cent de la població espanyola, com ara.
Encara els falta acabar amb tota la cultura, que ja van començar a arruïnar aplicant als productes culturals l’IVA més elevat de tota Europa, però que ha tingut sempre la seva expressió més digna en la riquesa i la varietat de llengües que parlem a tot l’estat espanyol.
Doncs, au, al país valencià, fora; que ara que hem comprat i venut tot el país no el contaminin aquests bandarres catalans que sempre han tingut la mania de no parlar en cristià. Quin mal que li estan fent a l’espanyol aquests maleïts ignorants.
Doncs el que deia al principi, els queda posar el NO-DO obligatori a tots els cinemes.
Doncs, per mi, que ens el posin, siusplau, que em tornaran a fer sentir jove, ara que aviat farà vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys, i em creuré que puc tornar a córrer davant dels grisos per lluitar com fèiem tots junts, totes juntes, contra l’enorme llosa de la dictadura que els cadells dels vencedors malparits ens volen fer creure que tornaran a imposar... i tornar a empènyer, a empènyer fins que els tornem a fotre fora.

A cabalgar, a cabalgar, hasta enterrarlos en el mar...

ARAÉSDEMÀ, 1 de febrer, Fabra i Coats. Ens veiem

dimecres, 15 de gener del 2014

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.


Doncs això. Si no és ara, quan? Si no som totes i tots junts, qui? Si no és per fer foc nou, per què? Si no és sumant les lluites, com?
Aquestes i més preguntes val la pena que ens responguem. Val la pena que intentem una vegada més construir l'alternativa. No en tenim prou dient que ja n'hi ha prou. No ens podem quedar a casa veient-les venir. No podem seguir resignant-nos a perdre més penyores davant la indignitat de la dreta, del retrocés a la caverna. Necessitem canviar-ho tot, ja, abans que s'esparraqui definitivament el somni.
Ens veiem el dia 1.