dimecres, 17 de desembre del 2014

#ComissióPujol: Que els facin fora i que demanin perdó

El dilluns 15/12/2014 vam tenir tres compareixences a la comissió Pujol. Tots tres professors universitaris, en Joan Francesc Pou Clemente i en Luís Manuel Alonso Gonzàlez, catedràtics de dret financer i tributari de la UB, i en Carles Ramió, catedràtic de ciència política de la UPF. Van ser, per tant, tres breus classes universitàries d’aquest seminari d’experts que tindrem amb les desenes de compareixents que alguns grups han volgut portar per il·lustrar-nos i, de pas, per difuminar l’efecte explosiu dels casos de corrupció a les seves files.

Els dos primers ho van aconseguir en part. Amb l’aura de savis ens van explicar que és la societat la que ha de tenir valors compartits contraris a aquestes conductes, i això no passa; que la resistència fiscal és generalitzada, tant des de les petites factures que no paguen IVA com de les estructures sofisticades de frau, i que els mecanismes d’elusió fiscal de les grans empreses no són estrictament frau, sinó l’aprofitament d’escletxes legals per pagar menys i que si s’apliquessin més normes repressives per evitar-ho, el capital se’n va a altres llocs.
Bé, res de nou en la concepció clàssica del capitalisme imperant.

Però també van deixar anar algunes perles que no podem obviar. La primera, que la desafecció fiscal es produeix quan es valoren negativament les polítiques públiques que s’apliquen amb els nostres diners i que, per tant, no es promou la reputació fiscal dels que paguen correctament com un element de prestigi.

Una segona que vull destacar és que, segons ells, hi ha un fracàs del model perquè el propi sistema està propiciant les conductes fraudulentes o no les està impedint prou, entre altres coses perquè no es pot tractar igual al de dalt que al de baix; al petit evasor que factura en negre per sobreviure que a l’encorbatat yupi que estudia la manera d’evadir a gran escala.

Dit d’una altra manera, la percepció d’impunitat sobre la corrupció, gestada durant anys, actua com un virus que s’escampa i ens acaba emmalaltint. I jo em faig una pregunta: quin tipus de conductes polítiques han afavorit aquest pensament al llarg de tot aquest temps i qui les ha practicat? Una bona resposta a això seria una primera molt bona conclusió d’aquesta comissió.

I una proposta endreçada que van fer: centrem-nos en el model alemany. Més que perseguir el defraudador i castigar-lo segons la quantitat, perseguim i castiguem al qui enganya, al qui té intenció de falsejar, és a dir, al trampós, encara que utilitzi argúcies legals per fer-ho. Prenem nota, no?

En Carles Ramió anava fort i va entrar provocant: la corrupció que tenim és l’ordinària en els països del nostre entorn i és un problema de correcte finançament de la política, tant els partits com les persones. Punt i seguit. Cal un bon finançament de la política a canvi d’un estricte rendiment de comptes fins a l’últim euro. Punt i a part.

Ara bé, no es va tallar ni un pèl en un parell d’afirmacions. Primera, hi ha hagut trenta anys d’un pacte de silenci clínic preocupant. Segona, també és molt preocupant que els mitjans de comunicació no ho hagin destapat. Tercera, ha fallat l’oficina antifrau, ha fallat la sindicatura de comptes, ha fallat l’administració pública perquè no hi ha un polític corrupte si no hi ha un funcionari que mira cap a un altre costat o bé per una relació clientelar o bé perquè no se sent prou protegit per actuar.

Ei, torneu-ho a llegir sisplau perquè crec que va tocar os.

I acabo amb les seves paraules: “Les branques malaltes s’han de tallar perquè sinó es podrirà tot l’arbre. Els partits polítics que en tenen haurien de tallar-les, demanar perdó i canviar les cares dels que estan davant encara que ells no hagin fet res”.

Doncs, ja ho sabeu. Estem esperant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada