dimarts, 27 de gener del 2015

#ComissióPujol: El coronel que sabia més del que deia

Dilluns, 26 de gener del 2015. Vestit gris, camisa blanca, corbata a joc. Ulls clars, penetrants. Ulleres sense muntura i l'expressió de qui ho copsa tot sense que ho sembli. Ben jubilat, vaja, des de l'any 2000. Un espia autèntic al Parlament. Relacions amb el CNI i amb el Mossad. Coronel de la guàrdia civil retirat a Marbella. Vint-i-un anys a Andorra controlant, oficialment, des del servei d'intel·ligència de la guàrdia civil, la informació sobre terrorisme i narcotràfic de pas pel país dels Pirineus. Parlo d'en José Matas Zapata.

Algunes informacions el situen com el "Pepe" que Jordi Pujol Ferrusola tenia com la persona de la màxima confiança que gestionava el gruix de la fortuna de la seva família a Andorra. Altres informacions posen en boca de Victòria Àlvarez que a Marbella hi viu un exguàrdia civil retirat que presumia entre els seus coneguts de ser el testaferro dels Pujol i que gestionava en el seu nom un important fons d'inversió domiciliat a Israel. Ell ho va negar tot, com era d'esperar.

Cert que va manifestar amb claredat que no podia dir tot el que sabia perquè parlava davant de les càmeres que ho gravaven tot. Cert, per tant, que cal interpretar les seves paraules i posar-les en quarantena. Cert que hi ha gent que el coneix a Andorra que el situen com un personatge obscur que controlava bancs i empresaris i que feia i desfeia a plaer. El virrei, diuen alguns. Cert que va ser l'artífex de les negociacions per constituir la Banca Privada d'Andorra. Cert que ha tingut un mínim de tres empreses a Marbella que no "feien res" amb l'objectiu que "els amics que tenen diners a Andorra els portin legalment a Espanya". Blanquejar, es diu?

Cert que sap que Marta Ferrusola i alguns dels seus fills feien viatges a Andorra molt sovintejats, però no els coneix de res, no hi ha tingut cap relació, no sap res dels seus diners, no hi té cap contacte, no diu, no sap dir i no vol dir. Cert també que manifesta que és una estupidesa portar els diners a Andorra en metàl·lic en una maleta perquè hi ha maneres de fer-ho des de les mateixes sucursals dels bancs a Espanya. Com diu? Doncs, sí. "És molt fàcil. És habitual. A la meva època això no era important pel govern espanyol; perseguíem el terrorisme. Els diners entraven i sortien tant fàcil com la mantega o el sucre" Perdoni? "Sembla mentida que no ho sàpiguen vostès que viuen a Catalunya". Snif. Touché. No tinc milions i no se m'havia acudit.

Somriu, malèfic. Només s'ha inquietat breus moments quan li he parlat dels qui el coneixen d'Andorra i ha creuat els braços i tensat lleument la mirada. Nota que els diputats i diputades comencem a estar neguitosos davant les batalletes que acostumen a explicar els compareixents d'una certa edat i molta cortina de fum. Ell sap que sabem que sap i no dirà.

Domina perfectament l'escena i l'escenari. Un guàrdia civil acostuma a estar tres anys fora del país. Ell vint-i-un. Serveis prestats. Medalla de plata al mèrit contra la droga. "Després d'això em van enviar a Andorra; era un premi; allò és el paradís". Ni tan sols respon a la diputada de CIU que vol posar en evidència que tot són rumors: "vostè ho ha dit prou bé, senyora".
Ha vingut a rentar el seu honor, acaba dient. Potser l'ha rentat, però els rumors s'amplifiquen, reboten per les parets del Parlament i segueixen dividint els presents entre els crèduls, pocs, i una immensa majoria d'incrèduls. Molts entenent i acceptant el joc: Un coronel de la guàrdia civil que ha controlat la informació sensible d'un petit país com Andorra amb plens poders, un coronel de la guàrdia civil que ha mediat en els negocis dels bancs servint els interessos de la pàtria, no pot no saber però no pot dir. Simplement no pot.

I a ningú se li escapa que no va negar ni l'existència de viatges dels Pujol, ni l'existència de diners seus a Andorra. Senzillament va negar saber-ne res.


dimarts, 20 de gener del 2015

#ComissióPujol. Un relat demolidor del pujolisme

El divendres, 16 de gener, vam encetar la primera comissió Pujol de l’any amb cinc compareixences de pes. La primera, la del fiscal anticorrupció durant un bon nombre d’anys, Carlos Jiménez Villarejo, i les següents, les de quatre periodistes, -Reixac, Baiges, Martínez i Oliveres-, que han investigat al llarg d’un grapat d’anys i han escrit llibres sobre les fellonies dels diversos caradures que han aprofitat la política, a l’ombra pujoliana, per enriquir-se i per enriquir el seu entorn, encara que això suposés deixar d’atendre les necessitats del seus conciutadans.
El relat d’aquests periodistes va ser transgressor, demolidor. Una descripció que no té res d’envejar a la saga d’El Padrino, si traiem les morts i els caps de cavall dins del llit.
La corrupció ha estat present des de l’inici de la democràcia a Catalunya. Pujol es va rodejar de relacions perilloses des del primer moment, que van crear una trama que permetia favors creuats amb el món de l’empresa i de les finances per enriquir-se i per afavorir el partit del govern. Amb el cas Casinos financen el partit i subvencionen determinats mitjans de comunicació que els hi mengen a la mà. Prenafeta, Alavedra o De la Rosa assagen l’ús dels paradisos fiscals per fer diner fàcil estafant l’economia productiva; diner que serveix per pagar jutges extorquidors com Pasqual Estivill o advocats corruptes com Piqué Vidal. Amb els fons per la reconversió industrial de Catalunya (CARIC) es donen diners fàcilment a empreses de determinats consellers-empresaris que el fiscal general de l’Estat prohibeix seguir investigant agraint les facilitats per la governabilitat d’Espanya que ofereix Pujol als governs del PSOE primer i després del PP. ..
Uns seixanta casos, tots ells fets en nom de Catalunya, inclosos el cas Pretòria i el del Palau de la Música fins arribar als fills que, sense ofici ni benefici conegut, es fan milionaris a l’ombra del pare i preparen la successió creient-se hereus d’una dinastia civil que acumula tots els mecanismes del poder a Catalunya.
Tot això, mentre l’hereu polític de transició, Artur Mas, ho defineix públicament com un cas familiar. Quan ho va dir, devia pensar en una família extensa, a l’estil de la família siciliana.
Us deixo alguna perla visual en aquest bloc, però podeu veure la sessió sencera al web de Canal Parlament, tota ella interessant, inclosa la lamentable intervenció de la representant de CIU que, amb poca traça, intentava desprestigiar la carrera professional dels compareixents tot i que l’únic que va aconseguir va ser quedar retratada.
Jiménez Villarejo va dir unes quantes coses i us en faig una selecció. Va ser molt clar començant pel cas Banca Catalana que és l’instrument inicial que va utilitzar Jordi Pujol per crear una xarxa que després l’ajudarà a guanyar i a consolidar-se en el poder.
Segons la llei de societats anònimes dels anys 80, va dir, els administradors eren responsables penals davant la llei si hi havia malícia, abús de facultats o negligència greu en les seves actuacions i això va ser exactament el que va passar; els administradors, inclòs Pujol,  eren conscients del perjudici que estaven causant als accionistes encara que tinguessin raons polítiques tàcites per fer-ho amb les que ho justificaven tot.
I els magistrats de l’Audiència de Barcelona que van decidir no seguir el processament van tenir una actitud “comprensiva” amb l’activitat delictiva del poder polític i sabien perfectament el que feien quan van fer una interpretació deliberadament favorable als interessos dels que havien de ser processats.
I quan, anys més tard, va intentar engegar una causa penal contra Lluís Prenafeta, -mà dreta de Jordi Pujol en tots els afers foscos dels seus primers governs-, el fiscal general ho impedeix. Fet que es repeteix al cap d’un temps amb el fiscal Eligio Hernández quan, per unanimitat, els fiscals de Barcelona, intenten processar els consellers Cullell, Oller, Hortalà, Pujol i Figa, Vela, Garrell, Vallvé, Subirà, Basàñez i Alavedra per malversació de cabals públics en el cas de la CARIC.
Aquests i altres detalls li fan dir a Jiménez Villarejo que hi ha hagut, -i encara hi ha-, un abús clar del poder econòmic en el conjunt del sistema financer espanyol sobre el seu sistema judicial i polític que permet que puguem seguir pensant que els rics són, per naturalesa, impunes.
Per acabar, va fer un parell de reflexions que ens haurien de fer pensar: Jordi Pujol probablement no tenia un pla preconcebut per delinquir, però en els seus governs ha posat persones que tenien l’activitat delictiva com la seva manera de fer de forma habitual.
Ara bé, com es pot estar governant i donant lliçons d’ètica col·lectiva mentre el que ho fa està estafant la hisenda pública? Aquesta és l’essència de la gravetat dels fets que han durat trenta anys i que s’han fet en nom de Catalunya. És un fet que no té cap precedent a cap sistema democràtic occidental.
Sis hores de compareixença que van donar per molt. Naturalment alguns s’obstinen en no voler saber, en no voler acceptar. És ben clar que no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.