Dilluns, 26 de gener del 2015. Vestit gris, camisa blanca, corbata a joc. Ulls clars, penetrants. Ulleres sense muntura i l'expressió de qui ho copsa tot sense que ho sembli. Ben jubilat, vaja, des de l'any 2000. Un espia autèntic al Parlament. Relacions amb el CNI i amb el Mossad. Coronel de la guàrdia civil retirat a Marbella. Vint-i-un anys a Andorra controlant, oficialment, des del servei d'intel·ligència de la guàrdia civil, la informació sobre terrorisme i narcotràfic de pas pel país dels Pirineus. Parlo d'en José Matas Zapata.
Algunes informacions el situen com el "Pepe" que Jordi Pujol Ferrusola tenia com la persona de la màxima confiança que gestionava el gruix de la fortuna de la seva família a Andorra. Altres informacions posen en boca de Victòria Àlvarez que a Marbella hi viu un exguàrdia civil retirat que presumia entre els seus coneguts de ser el testaferro dels Pujol i que gestionava en el seu nom un important fons d'inversió domiciliat a Israel. Ell ho va negar tot, com era d'esperar.
Cert que va manifestar amb claredat que no podia dir tot el que sabia perquè parlava davant de les càmeres que ho gravaven tot. Cert, per tant, que cal interpretar les seves paraules i posar-les en quarantena. Cert que hi ha gent que el coneix a Andorra que el situen com un personatge obscur que controlava bancs i empresaris i que feia i desfeia a plaer. El virrei, diuen alguns. Cert que va ser l'artífex de les negociacions per constituir la Banca Privada d'Andorra. Cert que ha tingut un mínim de tres empreses a Marbella que no "feien res" amb l'objectiu que "els amics que tenen diners a Andorra els portin legalment a Espanya". Blanquejar, es diu?
Cert que sap que Marta Ferrusola i alguns dels seus fills feien viatges a Andorra molt sovintejats, però no els coneix de res, no hi ha tingut cap relació, no sap res dels seus diners, no hi té cap contacte, no diu, no sap dir i no vol dir. Cert també que manifesta que és una estupidesa portar els diners a Andorra en metàl·lic en una maleta perquè hi ha maneres de fer-ho des de les mateixes sucursals dels bancs a Espanya. Com diu? Doncs, sí. "És molt fàcil. És habitual. A la meva època això no era important pel govern espanyol; perseguíem el terrorisme. Els diners entraven i sortien tant fàcil com la mantega o el sucre" Perdoni? "Sembla mentida que no ho sàpiguen vostès que viuen a Catalunya". Snif. Touché. No tinc milions i no se m'havia acudit.
Somriu, malèfic. Només s'ha inquietat breus moments quan li he parlat dels qui el coneixen d'Andorra i ha creuat els braços i tensat lleument la mirada. Nota que els diputats i diputades comencem a estar neguitosos davant les batalletes que acostumen a explicar els compareixents d'una certa edat i molta cortina de fum. Ell sap que sabem que sap i no dirà.
Domina perfectament l'escena i l'escenari. Un guàrdia civil acostuma a estar tres anys fora del país. Ell vint-i-un. Serveis prestats. Medalla de plata al mèrit contra la droga. "Després d'això em van enviar a Andorra; era un premi; allò és el paradís". Ni tan sols respon a la diputada de CIU que vol posar en evidència que tot són rumors: "vostè ho ha dit prou bé, senyora".
Ha vingut a rentar el seu honor, acaba dient. Potser l'ha rentat, però els rumors s'amplifiquen, reboten per les parets del Parlament i segueixen dividint els presents entre els crèduls, pocs, i una immensa majoria d'incrèduls. Molts entenent i acceptant el joc: Un coronel de la guàrdia civil que ha controlat la informació sensible d'un petit país com Andorra amb plens poders, un coronel de la guàrdia civil que ha mediat en els negocis dels bancs servint els interessos de la pàtria, no pot no saber però no pot dir. Simplement no pot.
I a ningú se li escapa que no va negar ni l'existència de viatges dels Pujol, ni l'existència de diners seus a Andorra. Senzillament va negar saber-ne res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada