dimecres, 18 de març del 2015

#ComissióPujol. El maoista mut

La tarda del primer dilluns de març va ser una tarda de silencis. Alguns, obvis i esperats, d’altres, lamentables. Era obvi i esperat que el sogre del junior, en Ramon Gironès, del qual es sospita que era el seu cobrador en determinades comissions fosques, no diria res sobre allò què està sota judici i que, per tant, el podria perjudicar. Amb la fragilitat física que mostrava, amb un somriure lànguid, amb alguns cops de cap negant determinades preguntes, es va mantenir fidel al seu silenci, excepte quan em va dir “m’agraden les seves preguntes, però no li puc dir res”. Al final, fora de micro, ens deia, “vostès s’acostaven molt a la veritat; els hi faltava així, -un trosset de dit-, per arribar al cent per cent”. Home, doncs, mira, dit pel micro i gravat, hagués estat molt millor; com a mínim, per les veus interessades que dubten permanentment sobre la feina que fem els diputats en aquesta comissió. Això sí, tota l'estona va mantenir les bones maneres i et mirava als ulls quan li parlaves, cosa que no va fer l’anterior compareixent.

Aquest, el senyor Joan Anton Sánchez-Carreté, havia estat en la seva joventut secretari general del Partit del Treball d’Espanya. Aquell partit que tenia cèl·lules en la negra nit del franquisme, que tenia contactes amb grups d’alliberament internacionals, que aixecava el llibre roig com a valor i que va permetre a l’encara no legal ERC, abans que es tornés independentista, presentar-se a les primeres eleccions democràtiques. La història té aquestes fatalitats: el que abans era un home revolucionari, ha estat al llarg dels anys de democràcia l’assessor fiscal de tot el suposat entramat de gangsterisme de coll blanc que ha pul·lulat per Catalunya. Ell és el dipositari d’un bon grapat de les seves febleses i secrets inconfesables. Ell ha estat condemnat dues vegades amb condemna ferma per estafar més d‘un milió d’euros. Ell ha estat amnistiat pel senyor Zapatero, -vés a saber per què-, i no ha trepitjat la presó.
Amb aquestes credencials, la família Pujol el fa assessor de capçalera el 1983, -vés a saber per què-, i no ha deixat de col·laborar-hi fins ara, quan els ha aconsellat que regularitzessin uns diners andorrans, 32 anys després. Vés a saber perquè.
Amb aquestes credencials, va fer servir l’obligat silenci professional com a eina per no dir res, encara que la pregunta fos sobre els mecanismes internacionals per l’evasió o sobre la dieta mediterrània, o sobre el pèsol indià. I ho va fer de manera destralera, amb menyspreu per aquesta comissió, amb menyspreu pels parlamentaris als que simplement ignorava i mirava amb cara de fàstic o d'indulgència penosa; no em va quedar clar si una cosa o l'altra.

L’antic maoista s’havia tornat mut i irrespectuós. En un país normal, per poc més que això –ser irrespectuós en una comissió d’investigació-, estaria processat. Lamentable. Clar que, en un país normal, no haguéssim deixat créixer la corrupció durant més de trenta anys, sota la síndrome d’una anestèsia recurrent. 

dijous, 12 de març del 2015

#ComissióPujol. Jo ja era ric als 30 anys

Jo ja era “riquet” als trenta anys. Amb tota la desimboltura. Sense manies. La videoconferència que vam fer el dia 22 amb en Josep Pujol Ferrusola des de Miami ens va deparar aquesta perla per justificar que no li feia falta fer cap de les trapelleries de què se l’ha acusat al llarg de la seva vida professional per ser fill de qui és. No portava camisa de flors, però va actuar com un autèntic yupi-ianqui de pel·lícula. Ens va donar una master-class de com es fan riques les persones gestionant una consultoria. Consultoria, -Europraxis- que ha servit, això sí, per ajudar a deslocalitzar Lear, per privatitzar l’empresa pública de telecomunicacions de la Generalitat Al-pi, per assessorar  el consorci de turisme que depenia del conseller cosí del seu pare, Antoni Subirà, en l’època que va esclatar el cas Turisme. Recordo que aquest cas va comportar condemnes fermes per frau a nou responsables de l’òrbita d’Unió.
Curiosament, aquesta consultoria tan bona del fill Pujol es va vendre per una milionada a l’empresa Indra, que se’l va quedar com a directiu, en paral·lel a què aquesta obtingués uns quants contractes importants de la Generalitat com la creació del programa Gaudí per gestionar l’administració tributària catalana, que havia de costar 13 milions d’euros i que, després d’un grapat anys, en porta 18 de gastats i encara no funciona. Amb gent així, que va amb una mà al davant i una altra al darrere, com diu sa mare, ser ric no és cap delicte; és un joc. Com el joc de posar noms tan suggerents com Promocrim a una de les seves empreses immobiliàries. Aquest és l’únic fill no imputat de la família Pujol. Uff.


Una altra master-class va ser la del fill petit, l’Oleguer. Amb barba, jerseiet blau, guapot ell, no parava de dibuixar amb els dits el que explicava, com si teclegés permanentment en una pantalla imaginària. Explicacions amb un to d’humilitat que el feien convincent i que va desplegar amb minuciositat d’orfebre. El problema és que allò que ell trobava natural, a molts ens escandalitza, perquè el seu ofici consisteix en eludir impostos de grans societats per encàrrec. És a dir, és un professional de l’elusió fiscal des de la seva empresa Drago. I no estem parlant d’uns quants euros. Estem parlant d’operacions de milers de milions. Estem parlant de controlar uns noranta comptes ubicats en paradisos fiscals, segons la policia que l’investiga. I estem parlant que aquest tipus de jocs financers són tolerats i practicats per tot el món occidental i els seus bancs. I que això és una xacra que facilita grans negocis i guanys enormes a uns pocs a canvi de disminuir la possibilitat de redistribuir la riquesa per tota la resta en forma de serveis. Aquesta és la pena i aquest és el repte. L’Oleguer, però, que és el rei de les nines russes que permetrien ocultar capitals per encàrrec, està acusat de blanqueig de capitals, i això ja són paraules majors. Essent com és l’expert de la família en temes de blanqueig, costa poc de suposar que els diners generats pel Junior passessin per les seves mans. Però això ja ho dirà la policia i els jutges quan acabin.

La Mireia es va mantenir en silenci. Només té un problema: durant 22 anys ha sabut que tenia una petita fortuna a Andorra, com els seus germans, i l’ha feta treballar però no l’ha declarat fins ara. Com els altres. No va voler contestar sobre aquest tema perquè està en mans del jutjat 31 de Barcelona. I es va poder mantenir en silenci malgrat les preguntes insistents. Bé per ella, perquè va ser capaç de fer el que no han sabut fer ni els seus pares ni els seus germans: mantenir a ratlla l’orgull familiar i la prepotència.

dimecres, 4 de març del 2015

#ComissióPujol. Tot és normal, tothom ho fa, però només alguns tenen comptes xifrats a Andorra.

Dilluns, 2 de març. Més de set hores de comissió. Desfilada de tres pujols-ferrusola. La Marta, l’Oriol i en Pere. L’orgull els pot. S’han de reivindicar. Han de fer mostra de les seves capacitats professionals per salvar els perjudicis viscuts, -diuen-,  i els prejudicis -diuen també-  que tots tenim sobre la utilització dels seus cognoms en la seva vida professional . “Dime de qué presumes y te diré de qué adoleces”, diu una dita castellana que em ve al cap de seguida.

La Marta Pujol està nerviosa. Fa cara de dolguda. No para de bellugar els dits. Es reivindica com una bona arquitecta. Segurament ho és. Tot i haver tingut la sort d’haver treballat a l’any següent d’acabada la carrera. Tot i haver tingut la sort que quatre departaments diferents de la Generalitat governada pel seu pare li hagin donat contractes interessants, -a dit, naturalment; era legal fins l’aprovació de la llei de contractes de l’estat-. Tot i haver tingut la sort de treballar com a tècnica per diferents ajuntaments sense haver hagut d’optar a un concurs per la plaça.
Tot és normal. Tothom ho fa.
Si és així, aquí tenim el primer problema com a país: haver convertit en normal allò que hauria de ser l’excepció. Haver convertit en normal el que impedeix que qualsevol professional pugui accedir als treballs públics pels seus mèrits i no pels seus contactes. Sigui quin sigui el seu color preferit. Aquesta és, precisament, una de les portes obertes que facilita que els corruptors fabriquin corruptes.

En Pere Pujol ens confessa que això és un mal tràngol per ell. Que es dedica a l’ecologia i que això de fer créixer els diners no va amb ell. Que no va amb una mà al davant i una altra al darrere, com va dir sa mare, però que aquesta situació el perjudica. També ens va parlar de la qualitat de les seves feines fetes a Entorn, empresa que es dedica a la temàtica ambiental, de la qual és soci des de fa set anys i tècnic des d’en fa una vintena. Cap dubte de la qualitat de la seva feina. El problema torna a ser el tràfic d’influències.
Mireu l’exemple i opineu: El principal soci d’Entorn és Sumarroca, íntims dels Pujol. Sumarroca opta a la instal·lació i gestió de parcs eòlics a través d’empreses del seu grup com Comsa-Emte o Teyco; Sumarroca encarrega l’informe d’impacte ambiental obligatori a Entorn; determinats parcs tenen l’oposició de grups ecologistes i, alguns, informes negatius del propi departament de la Generalitat; el secretari d’indústria, que és qui dóna l’autorització, fa cas dels informes d’Entorn i desautoritza els propis; el secretari d’indústria es diu Oriol Pujol.
Tanquem el cercle. Tot legal. Tothom ho fa... Tothom dins del cercle, és clar.


Precisament l’Oriol Pujol era l’estrella de la tarda. Cara impertèrrita de ciment i estil declamatori de Terra Baixa, va negar-ho tot i ens va acusar de no creure’ns-el. Ens demanava fe? De veritat? De fet em va arribar a dir que d’on treia jo l’acusació que ell era el facilitador, el que obria i tancava les portes de la Generalitat a conveniència dels interessos propis o d’amistats reconegudes. Doncs bé, és una conclusió que trec, com pot fer qualsevol  mitjanament habilitat per la natura per entendre el que llegeix, del contingut de les converses gravades per la policia que posen en evidència la gestió d’una trama, dels informes de la pròpia policia que l’assenyalen directament a ell, o dels informes de l’agència tributària que consideren falsos els treballs fets per la seva esposa i objecte de pagament per “altres serveis prestats”.
Això sí, va declamar amb netedat allò que la seva situació judicial li permetia. Els anys d’entrenament fent de parlamentari li van ser útils, però res de nou que permetés desmentir les profundes sospites que recauen sobre seu. I també va intentar, -com el seu germà Jordi quan va lliurar el CD de la Camarga-,  acabar fent de prestidigitador explicant una anècdota surrealista de conversa amb el “pequeño Nicolás”.


Focs d’encenalls. Cortines de fum. Malabars sense circ. Mala peça al teler perquè del tema que va provocar que es creés aquesta comissió, la faula de la deixa de l’avi Florenci, no en van voler deixar anar ni cinc. Només, això sí, que els comptes que tenien a Andorra eren xifrats. Qui té comptes xifrats si no vol amagar res?