La tarda del primer dilluns de
març va ser una tarda de silencis. Alguns, obvis i esperats, d’altres, lamentables.
Era obvi i esperat que el sogre del junior, en Ramon Gironès, del qual es
sospita que era el seu cobrador en determinades comissions fosques, no diria
res sobre allò què està sota judici i que, per tant, el podria perjudicar. Amb la fragilitat física que mostrava, amb un
somriure lànguid, amb alguns cops de cap negant determinades preguntes, es va
mantenir fidel al seu silenci, excepte quan em va dir “m’agraden les seves
preguntes, però no li puc dir res”. Al final, fora de micro, ens deia, “vostès
s’acostaven molt a la veritat; els hi faltava així, -un trosset de dit-, per
arribar al cent per cent”. Home, doncs, mira, dit pel micro i gravat, hagués
estat molt millor; com a mínim, per les veus interessades que dubten
permanentment sobre la feina que fem els diputats en aquesta comissió. Això sí,
tota l'estona va mantenir les bones maneres i et mirava als ulls quan li parlaves,
cosa que no va fer l’anterior compareixent.
Aquest, el senyor Joan Anton Sánchez-Carreté,
havia estat en la seva joventut secretari general del Partit del Treball d’Espanya.
Aquell partit que tenia cèl·lules en la negra nit del franquisme, que tenia contactes
amb grups d’alliberament internacionals, que aixecava el llibre roig com a
valor i que va permetre a l’encara no legal ERC, abans que es tornés
independentista, presentar-se a les primeres eleccions democràtiques. La
història té aquestes fatalitats: el que abans era un home revolucionari, ha estat al llarg
dels anys de democràcia l’assessor fiscal de tot el suposat entramat de gangsterisme
de coll blanc que ha pul·lulat per Catalunya. Ell és el dipositari d’un bon grapat
de les seves febleses i secrets inconfesables. Ell ha estat condemnat dues
vegades amb condemna ferma per estafar més d‘un milió d’euros. Ell ha estat
amnistiat pel senyor Zapatero, -vés a saber per què-, i no ha trepitjat la
presó.
Amb aquestes credencials, la
família Pujol el fa assessor de capçalera el 1983, -vés a saber per què-, i no
ha deixat de col·laborar-hi fins ara, quan els ha aconsellat que regularitzessin
uns diners andorrans, 32 anys després. Vés a saber perquè.
Amb aquestes credencials, va fer
servir l’obligat silenci professional com a eina per no dir res, encara que la
pregunta fos sobre els mecanismes internacionals
per l’evasió o sobre la dieta mediterrània, o sobre el pèsol indià. I ho va fer
de manera destralera, amb menyspreu per aquesta comissió, amb menyspreu pels
parlamentaris als que simplement ignorava i mirava amb cara de fàstic o d'indulgència penosa; no em va quedar clar si una cosa o l'altra.
L’antic maoista s’havia tornat mut
i irrespectuós. En un país normal, per poc més que això –ser irrespectuós en
una comissió d’investigació-, estaria processat. Lamentable. Clar que, en un
país normal, no haguéssim deixat créixer la corrupció durant més de trenta anys,
sota la síndrome d’una anestèsia recurrent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada