dimecres, 23 de novembre de 2016

Potser un dia d’aquests cauré del cavall

Potser sí que un dia faré com Saule de Tars, perseguidor abrandat de cristians que, camí de Damasc i cegat per una llum divina, cau del cavall, i quan li torna la vista al cap de tres dies, es converteix a la fe dels que abans perseguia i, com que no para de reclutar gent entre els antics descreguts, l’acaben fent sant. Sant Pau, justament, que no és poca cosa.

Potser sí que un dia cauré del cavall i veuré la llum. Però em costa decidir-me perquè el que té la fe dels conversos és això: que acaben sent un plom pels antics companys de viatge per tal de fer mèrits entre els nous i recuperar el terreny perdut durant la ceguesa. I m’emprenyaria molt fer-me pesat, sincerament.

Encara que no ho sembli parlo de política, és clar. Que com a mínim a Catalunya, des que es va inaugurar el procés, les files de descavalcats s’ha anat engreixant amb personatges il·lustres. I aquests personatges, imbuïts per la nova fe que abans perseguien, no paren d’insistir-me, i d’insistir-nos, que ens han de guanyar per la causa, que ens han de convèncer del nostre error recalcitrant de no fer com ells, que hem de caure del cavall perquè encara no sumem prou.

I jo em pregunto: mai s’han aturat a pensar que alguns no ens movem només per qüestions de fe i que potser tenim una part de la raó que ara ens neguen? Vull dir, no podria ser que alguns confonguin les possibles coincidències de l’objectiu final, amb les profundes discrepàncies del camí emprès?

Perquè, a veure, per tots aquells que tenim molt clar que l’actual procés no porta enlloc, siguem o no indepes, només ens queda la sortida de fer un acte de fe? Per tots els que veiem des del Parlament com no es compleix ni una sola de les promeses que els gurus de la independència -acabats de caure de la muntura com el mateix Artur Mas- van prometre, només ens queda fer un seguiment acrític del pensament únic dictat des del poder autonòmic i cantat en missa diària pels mitjans? Per totes les persones de les classes mitjanes empobrides per la crisi que s’agafaven a un clau roent per sobreviure i el van trobar en la promesa d’una independència fàcil, ràpida i sense costos personals ni econòmics que ens portaria al país desitjat per l’Espriu on la gent seria neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç només els queda seguir esperant?

Esperant què?,... quan les lleis de desconnexió promeses no són altra cosa que un constructe abstracte destinat a la galeria i condemnat a la futilitat absoluta; quan es constata que amb els recursos que tenim podríem fer uns pressupostos fiscalment agosarats que aportessin molt més a la gent i, en canvi, acotem el cap i seguim essent deutors del dret de cuixa dels poders econòmics de sempre.

Mentre no engeguem un procés d’empoderament de la gent que ens permeti decidir tot el nostre futur, un nou futur, mentre no bastim una voluntat compartida en les relacions de producció que ens portin a un canvi de model respectuós amb les persones i amb el territori, mentre no trenquem amb una fiscalitat fraudulenta i encarem un millor repartiment de la riquesa, on queda i de què ens serveix la sobirania del país que proclamem? On queda la credibilitat de sobirania quan seguim recitant les bondats d’una autarquia i no som capaços de reconèixer que hi ha elements d’aquesta sobirania que són més eficients per la ciutadania i més sostenibles si és compartida?

Aquest procés potser sí que a molts ens faria caure del cavall. Però aquest procés només és possible cercant àmplies majories, plantejant reptes reals i confrontant-los amb tensió, amb precisió, amb honestedat, amb insistència, amb paciència i no amb un catàleg de focs d’encenalls.

Però no anem gens en aquesta direcció. Tot al contrari, cada dia que passa consolidem més una ficció econòmica esgotada, una ficció social que té un contrast esgarrifós amb la realitat, i el que és més greu perquè ens hi engloba a tots, una ficció nacional que posa entre cotons de color de rosa allò que només seria possible en un acte d’insurrecció organitzada, que està a anys llum del pensament d’una majoria de la població.

Tinc amics independentistes que segurament dirien alguna cosa molt semblant al que us estic dient jo. Per ells potser sí que algun dia cauré del cavall i abraçaré la causa, perquè realment valdrà la pena. Per això que tenim ara, ja us ben asseguro que no.

dijous, 27 d’octubre de 2016

El genet decapitat i l’esperpent a la memòria

L’esperpent com a gènere literari va ser introduït per Valle-Inclán com a forma de reinterpretar la realitat per a fer-la més evident. Distorsionem-la fins a un punt grotesc i posarem en evidència les consistències i les inconsistències dels fets, de les persones, de les situacions i, sovint, de la nostra pròpia història.

Vet aquí, doncs, que un exemple d’aquest esperpent ha aparegut per uns dies a Barcelona pel fet d’haver posat l’estàtua d’en Franco a cavall, un genet decapitat sense el cap del dictador, a la porta del Born, com a reclam d’una exposició precisament sobre la impunitat del franquisme en l’espai urbà.

El cúmul de passions enceses a les xarxes abans de la seva instal·lació, el llançament d’objectes diversos i curiosos sobre la muntura en qüestió el mateix dia que la instal·laven i, finalment, l'al·legòrica trompada i retirada dels animals, -el cavall i el que el muntava-, quan van anar per terra, són un retaule extraordinari que no té res a envejar a les “Luces de Bohemia” de l’autor gallec.

Formen part amb naturalitat del món esperpèntic perquè deformen la realitat d’una manera tan poc subtil que la fan perfectament entenedora només gratant una mica. El perill de l’esperpent, però, és que la realitat deformada se’ns enganxi amb gust a la retina i ens oblidem que és una deformació.

Me’n guardaré prou, -jo que sóc provocador de mena-, de valorar l’encert o no de la mesura de tornar a posar al carrer per uns dies aquestes mostres d’art català sota la dictadura, i menys encara havent vist com desbarraven algunes persones, inflamades de fervor pseudopatriòtic, confonent víctimes i botxins de la desfeta de la guerra civil i la sagnant repressió franquista i posant a competir estúpidament entre fílies i fòbies la memòria dels massacrats al 1936 o al 1714. Per uns, l’ofensa principal era fer una exposició d’aquestes característiques al Born, perquè s’han fet seu aquest espai atorgant-li un simbolisme patriòtic estranyament excloent. Per uns altres, l’ofensa era tornar a tenir al carrer els símbols de la dictadura retirats fa anys.

Potser el tema no hagués passat de sainet. Però veure com alguns abrandats cadells nacionalistes, imagino que malcriats en la comoditat de la burgesia catalana, titllaven de feixistes persones que havien passat anys a camps de concentració nazis pel fet d’haver estat fidels a la república espanyola, no només fa una basarda vomitiva, sinó que obre un pou profund a la preocupació sobre què estem fent amb el país i obliga a una reflexió seriosa perquè la deformació de la realitat no ens consolidi cap ficció col·lectiva. És a dir, perquè l’esperpent no arribi a la memòria, especialment a la memòria de les injustícies.


No podem utilitzar la història al nostre gust. Això ja ho va fer el franquisme i ben malament que ens ha anat. No podem pretendre que aquí el 1714 es va produir un sacrifici essencialment patriòtic que supera qualsevol fet posterior, quan qui ostentava el poder a casa nostra el 1714 estava defensant el sotmetiment als àustries per comptes dels borbons, fet causant d’una guerra. I d’aquesta guerra per la successió on tothom hi va perdre, qui en va resultar més massacrat, com sol passar, va ser el poble ras.

No podem explicar que l’aixecament feixista del 1936 va ser contra els catalans. Va ser contra la república i la llibertat, va ser l’aixecament dels terratinents i els oligarques, -entre ells uns quants catalans-, contra la democràcia i, com sempre, qui en va resultar més massacrat va ser el poble ras. I no em preocuparia tant si això ho hagués sentit dir en boca dels quatre exaltats de torn. Ho he vist escrit en una piulada d’un eurodiputat. Ho he sentit dir al Lliure en una obra que pretenia homenatjar la lleva del biberó. Preocupant deformació de la realitat que ens porta a l’esperpent de la memòria i que acaba transcendint i es pot acabar normalitzant, sobretot entre els més joves.

No podem jugar a confrontar moments històrics quan aquests s’originen en l’abús dels forts contra els febles. I la desmemòria d’aquest fet és perillosa perquè ens acaba convertint en desclassats que és l’espai preferit dels que són perfectament conscients del seu poder de classe.

I encara menys ens podem permetre jugar amb la confrontació d’identitats perquè és el joc més estimat pels poderosos per mantenir el control social. Per això és tan estèril i immobilista la dicotomia independentisme-unionisme i per això el poder interessat la fomenta a banda i banda d’aquests espais ideològics, i massa sovint ho oblidem o no ens en volem adonar.


Ja em disculpareu, doncs, però que visqui l’esperpent si ens serveix per gratar més enllà de la superfície de les coses. Ara bé, recordem que és només esperpent. I guardem-nos sobretot d’exaltats carregats d’èpica i de trapassers plens de litúrgia perquè a l’hora de construir, faran nosa. Entre altres coses perquè només amb l’èpica, igual que amb la litúrgia, la gent no menja.

dijous, 28 de juliol de 2016

De Lampedusa a Matrix, caminant sobre dies històrics

Ens descriu Giuseppe Tomasi di Lampedusa a la seva obra Il Gattopardo com, a finals del XIX, els defensors de l’antic règim italià, fent un ús gairebé professional del cinisme, abraçaven els principis de la revolució en un món que canviava i on aquella es veia venir, per tal d’utilitzar-la després en benefici propi. Canviem-ho tot perquè res canviï.

Màxima que alguns apliquen amb expertesa i sovint amb molta sort, fins i tot utilitzant algun precepte del Príncep de Maquiavel. A casa nostra, l’actuació d’Artur Mas, n’és, per mi, un clar exemple.

Ha transitat de delfí del pujolisme, -paradigma de la construcció d’un simulacre d’estat a l’andorrana amb via lliure pel negoci i amb tota l’ombra allargada de foscor que això comporta conegudes les darreres informacions del clan-, a líder espiritual de la teologia de l’alliberament de Catalunya.

Gairebé estic convençut que després de veure el trist paper d’immobilisme del president Montilla acabada la manifestació espontània més gran que recordo llevat de les del no a la guerra, que va ser la de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, i que probablement va ajudar al seu relleu, devia pensar: a mi això no em passarà.


I així, a la següent legislatura, tenint una còmoda majoria al Parlament de Catalunya amb el suport del Partit Popular, però veient venir la creixent indignació ciutadana pels maltractes a Catalunya de qui governava l’Estat, decideix fer una maniobra lampedusiana: trenca amb els seus socis, convoca eleccions i, com que s’engalta una castanya política sense precedents, maniobra entre els propis per sobreviure, i ho aconsegueix, inspirat pel ferm propòsit de liderar els somnis de canvi que permetran que res canviï, com a mínim pels interessos de classe que ell ha defensat sense manies tota la vida.

I s’agafa al clau roent de la independència, veient com de farta n’estava la gent de tot plegat i la necessitat popular de fer allò tan català de: via fora!

Aquest va ser el traspàs del “català emprenyat” al del “tenim pressa”. Va ser l’inici d’una seqüència encara no acabada de dies històrics, on s’empeny i es cedeix protagonisme a una autoanomenada assemblea nacional que ningú ha escollit i on es posa tota la maquinària propagandística del règim, -curiosament igual que a España-, amb els mitjans propis o subvencionats al servei dels processos d’identificació social que donin sortida al clam de més llibertat pel país.

I així neix el processisme, que alguns confonen amb la independència però que no hi té res a veure. La independència és una aspiració que ve de molt lluny, molt reflexionada per molta gent, i que té la paciència dels avis perquè vol ser i arribar, i no només dir que es vol ser i arribar.

El processisme és una religió perquè entronca amb la fe. La fe que permet assumir, i de manera col·lectiva, que la realitat són els teus desitjos. I entronca també amb l’esperança perquè predica que la felicitat completa la tindrem quan arribem a l’altra vida. Però sobretot és una religió que permet sobreviure els espavilats fent servir de camàlics persones i partits que viuen amb la fe i amb l’esperança, i són extraordinàriament creients. Només falta la caritat per tenir les tres virtuts teologals que certifiquin el naixement d’aquesta nova religió.

Però el que ha descavalcat a Mas i al “Massisme”, i que comença a ser un problema pel conjunt del país, ha estat quan, a força d’actuar com el gattopardo lampedusià, a força d’estirar més i més les promeses  de la pàtria esperada, de l’autoconvenciment col·lectiu de poble escollit, de les bondats d’un país fet a l’estil “self made man” americà, sense ni una sola constatació de factibilitat perquè per això es va inventar precisament la fe, hem entrat perillosament a Matrix.


A Matrix hi ha un món paral·lel quan et connectes al món virtual. I en aquest món virtual ets plenament feliç perquè no et fa falta res, ni tampoc et costa res tenir-ho tot. El problema de Matrix és quan et desconnecten i t’has d’enfrontar a la cruesa de les necessitats de la vida real i t’has de posar a lluitar i no només a somiar que estàs lluitant.

El processisme s’ha empassat el “Massisme”, però els seus sacerdots necessiten permanentment i desesperadament mantenir Matrix. I em preocupa molt. Perquè Matrix és un món virtual que té l’objectiu de substituir el real.

I arribats a aquest punt em ressonen de manera inquietant les paraules que Morfeo li diu a Neo a la pel·lícula: “Són les ments dels mateixos que intentem salvar. Però fins que no ho fem, segueixen formant part d’aquest sistema i això fa que siguin els nostres enemics, perquè molts d’ells hi estan tan habituats que lluitarien per protegir-lo”.
Glups.

divendres, 17 de juny de 2016

Un xantatge miserable

Els mals governants destaquen per posar per davant de les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes els interessos partidistes. És legítim, -encara que sigui poc ètic-, i tothom ho ha acabat fent en un o altre moment quan ha governat, però quan això va acompanyat de la trapasseria dissimulada o d’un punt de venjança siciliana, desprèn un aroma de misèria de la condició humana que no es correspon a la tasca encomanada.

I això és el que ha fet el govern amb la seva incapacitat per aprovar els pressupostos: fer uns pressupostos dolents, que no els hi ha aprovat ningú, ni tan sols els seus socis, i culpar als que no els hem votat de les desgràcies del país que ells han estat incapaços de resoldre.

Són uns pressupostos dolents quan no signifiquen ni un euro de més perquè no hi ha cap modificació en cap dels conceptes d’ingressos. No s’han atrevit a modificar la fiscalitat per als més rics que podia significar tenir diners per resoldre els problemes de la gent. L’únic que fan és aprofitar els diners del descens dels tipus d’interès i redistribuir-los en les necessitats que ja han hagut d’anar cobrint al llarg d’aquest any. És a dir, senzillament, han fet un exercici de redistribució financera d’allò que ja havien hagut de fer i ho han vestit amb el mateix discurs convergent de sempre dels pressupostos més socials de la història, amagant els més de 2000 milions d’euros de menys en despesa social en relació amb el 2010, quan la gent tenia menys necessitats que ara. De fet, la despesa social per habitant se situa en el nivell dels pressupostos del 2004.

Per tant, de pressupostos socials res. Però alguns mals governants no paeixen que quan es pensaven que tenien controlat el partit, la seva defensa els marqui un gol en pròpia porta mentre badaven i culpin l’adversari de joc brut quan han perdut el partit per un excés de tiqui-taca.

Ara bé, el que ja no té nom, és fer xantatge amb la gent més necessitada. Això passa de ser mal governant a ser governant rancuniós. I això és el que ha fet el departament d’Ensenyament quan ha retallat allò que ja venia fent fins ara i ja tenia compromès amb els pressupostos prorrogats, -i per tant podria continuar fent-, per tal de carregar les culpes als que no han votat els pressupostos, ara que estem en època d’eleccions i sembla que alguns estant perdent bous i esquelles.

I quan la retallada es fa sobre la plantilla dels centres de més alta complexitat i sobre l’atenció a l'alumnat amb més necessitats educatives, retalla on més mal fa a la societat: en cohesió, en escola inclusiva, en atenció als qui més ho necessiten.


I això no té res a veure amb uns pressupostos socials. Retallar aquests elements tan sensibles i culpar els altres de no haver-te aprovat uns pressupostos maldestres quan saps que tens diners per mantenir els serveis és, senzillament, un xantatge miserable.

dilluns, 23 de maig de 2016

La borsa o la vida?... La borsa i la vida!

Quan un comença a tenir memòries de petit és que es fa gran. I de petit sempre em feien gràcia aquelles tires del TBO que et pintaven un lladre amb un antifaç que, a punta de navalla, li deia al vianant desprevingut: “La bolsa o la vida!”. Era ben senzill: la víctima havia d’escollir si afluixava la mosca o se n’anava al cel. Eren altres temps on era possible fer pantomima de coses tan serioses perquè el que passava al carrer era immensament més greu.
Els lladres han variat molt d’estratègia. A hores d’ara, encara que se t’emportin la borsa no tens assegurada la supervivència. I no parlo precisament dels lladregots de carrer sinó del furt institucionalitzat.
Em vull centrar en una forma moderna de pagar i no tenir garantida la salut i, de vegades, lamentablement, ni tan sols la vida. Parlo de la prevenció d’accidents laborals i de la salut en el treball.
Sabeu quants accidents de treball s’han declarat a Catalunya el darrer any?: prop de vuitanta-mil. I més de seixanta morts. Massa per una societat suposadament moderna com la nostra.
Ara bé, malalties que tenen el seu origen en el lloc de treball només se n’han declarat una mica més de tres mil. Hi ha una estimació d’un estudi molt seriós presentat per CCOO que situa que la declaració de malalties d’origen professional hauria de ser d’unes 14000, amb concrecions escandaloses com més de 900 casos de càncer produïts a causa lloc de treball quan només se n’ha declarat 1 en tot el 2015.
I on és el problema? Doncs que si és una malaltia professional tens més drets i mes cobertures com a treballador que si no ho és, i que si no es diagnostiquen com d’origen laboral determinades malalties, no se’n fa cap tipus de prevenció i la malaltia adquireix una prevalença important. En concret, l’estudi considera que un 10% de les morts produïdes a Catalunya són susceptibles de tenir origen laboral, quan en l’entorn industrialitzat no passa del 5% de mitjana.
I la causa del problema? Doncs una de les causes és que qui decideix si assumeix l’atenció de la teva malaltia perquè considera que té origen professional, o t’envia al sistema d’atenció primària públic perquè considera que és una malaltia comuna, és la mútua que paga la teva empresa perquè t’atengui en malalties i en accidents laborals i perquè assumeixi la prevenció de riscos.
És a dir, que qui ha de pagar és qui decideix si li toca pagar o no. Fàcil, no?
Doncs bé, aquesta desviació de malalties d’origen laboral cap a l’atenció primària de la sanitat pública ens costa a l’any 2000 milions d’euros que es gasta el departament de salut en atenció i cura de malalties que, pel seu origen, haurien de ser atesos i pagats per les mútues. Us imagineu què podria fer la sanitat pública amb 2000 milions d’euros més? O, més senzillament, us imagineu 2000 milions d’euros més als pressupostos que hauríem d’aprovar per fer front a les necessitats socials que tenim?
I això no ho diu només l’estudi que us he esmentat: això ha estat reconegut pel conseller de salut en un ple del Parlament i posteriorment per la consellera de Treball quan la vaig interpel·lar sobre aquest tema.
Precisament a conseqüència d’aquesta interpel·lació vaig presentar una moció, que va ser aprovada, per poder revertir aquesta situació: per assegurar que es compleix la llei de prevenció de riscos laborals que vam aprovar fa més de vint anys, que es controlen els contractes dels serveis de prevenció externs, la formació que es rep, però sobretot, que establim un sistema per revertir aquesta situació de infradeclaració de malalties professionals i pagui qui ha de pagar, i comencem a determinar mesures serioses pels nous riscos laborals que generen malalties i que no estan prou ben reconeguts encara.

Tenim detectat el problema, tenim una eina aprovada, i ara falta la voluntat del govern per portar-la a terme i assegurar que no perdem ni la borsa ni la vida en una cosa tan senzilla com anar a treballar. Nosaltres hi estarem a sobre, no ho dubteu. 

dijous, 17 de març de 2016

Salari Mínim català de referència





Hem presentat i aprovat una moció que portarà al Congrés dels Diputats la derogació de la Reforma Laboral, que establirà un pla de xoc per l'ocupació, plans d'inspecció per garantir drets laborals i igualtat en el treball, i salaris mínims de referència per tots aquells contractes d'empreses amb administracions públiques.

Es poden fer coses amb les eines que tenim. No cal esperar 18 mesos. Vetllarem perquè es compleixi.

Defensant el SOC





Hem aprovat una esmena que defensa, una vegada més, el caràcter públic del servei d'ocupació de Catalunya (SOC), i el manteniment dels llocs de treball de les persones que han de desenvolupar les polítiques d'ocupabilitat del país. No té sentit que uns serveis públics acabin treballant per do nar negoci a les agències de col·locació, quan aquests mateixos serveis públics, amb els mateixos diners, podrien fer aquesta feina perfectament.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Un país saquejat

Alguns que no ho van viure es pensen que la constitució espanyola va ser un pacte de les elits per seguir subjugant el poble, que és innocent per definició. Res més lluny de la realitat: ni a totes les elits els va interessar pactar res i han seguit espoliant el que han pogut, avesats com hi estaven, ni tot el poble ha demostrat al llarg dels anys la seva innocència, com hem vist amb algunes trajectòries vitals que han passat del populisme més radical al classisme més excloent.

Cal dir-ho, el que vam fer a finals dels setanta, mort el dictador al llit, va ser construir un país arrasat, i ho vam fer des de les classes populars. I que vingui a discutir-m’ho algú que hi fos. Els que només ho han llegit, que s’abstinguin.

Vam construir barris sencers i centenars d’escoles i serveis, vam reconèixer drets i defensar el treball, vam recuperar la lluita per la dignitat amb alegria i a cara descoberta, i vam encarregar a uns quants que ho posessin en paper en forma de Constitució. Que va funcionar i va permetre canviar el país com un mitjó. I que justament algunes elits que no en volien saber res en aquell moment, ara, que ja no dóna resposta a molts dels reptes de la nostra societat, la utilitzen perversament com a mantra intocable per seguir amb el control del poder.

I dic això expressament en primera persona del plural perquè si d’alguna cosa estic segur és que la multitud d’associacions, de veïns, o de pares i mares, o els moviments en defensa de la terra, o per la llibertat d’expressió, per l’amnistia o per l’estatut, bellugaven essencialment un gruix de població molt important que se sentia compromesa amb el seu futur perquè li havien malbaratat el seu passat. I allà hi érem quasi tots. De les classes populars, quasi tots. Naturalment, com sol passar, mentre alguns s’hi deixaven la pell, altres acompanyaven.

Gairebé com ara. Tornar a passejar per places i per barris i sentir novament la flaire de la indignació, que porta a l’acció, i es mostra amb una enorme vitalitat en forma de moviments, plataformes i associacions, és recuperar sensacions de la transició que s’havien diluït amb els anys.

I ara no sortim pas d’una dictadura, com a finals dels 70, però ens hem adonat que vivim en un país saquejat.

Ens hem adonat que les misèries de la condició humana no han estat prou controlades, que les ideologies amb diner s’aigualeixen, que el poder engendra monstres i que no hi ha res pitjor que els conversos al capital per dirigir el capitalisme.

Quan veiem desfilar per la justícia a casa nostra l’antigament molt honorable que havia passat per ser un pare de la pàtria, que de les cendres de la dictadura havia aixecat l’esperit nacional, i el veiem amb tota la seva família darrere, i comencem a sentir que els jutges els defineixen com una xarxa criminal organitzada, tenim la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula pels centenars de milers de persones que malgrat estar avisats una i altra vegada l’han seguit votat i han permès que, amb els anys, una xarxa de facinerosos amb pocs escrúpols, definís una manera de fer país tan amoral i, al mateix temps, tan normal, que crèiem que no n’hi havia d’altra.

I també quan veiem desfilar per la justícia tota l’estructura sencera d’un partit que al país veí havia arribat a fer creure als valencians que la potència econòmica que estaven creant no tindria límits i ara veiem que la falta de límits era la mida de les seves butxaques i l’espoli de la terra, tornem a tenir la percepció de país saquejat. I de presa de pèl majúscula novament, per qui els ha votat repetidament.

Estem encetant una nova transició, i aquesta vegada no hem de refer el país d’una dictadura cruel i sanguinària, sinó d’un saqueig obstinat i persistent. Però no partim de zero: hi ha la lluita sorda de milers de persones durant molts anys que han fet un camí que no és reversible; hi ha l’aprenentatge essencial dels errors comesos i sabem els filtres necessaris per evitar pervertir les idees i qui les empeny; i sobretot hi ha novament la indignació de la gent i la voluntat de molts de tornar a reconstruir una causa comuna i fer-ne un país més just, més net i més lliure.

Vivim novament moments constituents, sens dubte, i estem en el clarobscur gramscià on el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba d’irrompre amb força per esbandir els monstres. I en aquests moments, que han de ser de construcció compartida i de reconeixement,  no hi ha d’haver cap experiència sobrera ni cap utopia impossible.


Perquè res comença avui de nou ni està per fer, però tot allò que vulguem refer és perfectament possible.