dilluns, 23 de maig de 2016

La borsa o la vida?... La borsa i la vida!

Quan un comença a tenir memòries de petit és que es fa gran. I de petit sempre em feien gràcia aquelles tires del TBO que et pintaven un lladre amb un antifaç que, a punta de navalla, li deia al vianant desprevingut: “La bolsa o la vida!”. Era ben senzill: la víctima havia d’escollir si afluixava la mosca o se n’anava al cel. Eren altres temps on era possible fer pantomima de coses tan serioses perquè el que passava al carrer era immensament més greu.
Els lladres han variat molt d’estratègia. A hores d’ara, encara que se t’emportin la borsa no tens assegurada la supervivència. I no parlo precisament dels lladregots de carrer sinó del furt institucionalitzat.
Em vull centrar en una forma moderna de pagar i no tenir garantida la salut i, de vegades, lamentablement, ni tan sols la vida. Parlo de la prevenció d’accidents laborals i de la salut en el treball.
Sabeu quants accidents de treball s’han declarat a Catalunya el darrer any?: prop de vuitanta-mil. I més de seixanta morts. Massa per una societat suposadament moderna com la nostra.
Ara bé, malalties que tenen el seu origen en el lloc de treball només se n’han declarat una mica més de tres mil. Hi ha una estimació d’un estudi molt seriós presentat per CCOO que situa que la declaració de malalties d’origen professional hauria de ser d’unes 14000, amb concrecions escandaloses com més de 900 casos de càncer produïts a causa lloc de treball quan només se n’ha declarat 1 en tot el 2015.
I on és el problema? Doncs que si és una malaltia professional tens més drets i mes cobertures com a treballador que si no ho és, i que si no es diagnostiquen com d’origen laboral determinades malalties, no se’n fa cap tipus de prevenció i la malaltia adquireix una prevalença important. En concret, l’estudi considera que un 10% de les morts produïdes a Catalunya són susceptibles de tenir origen laboral, quan en l’entorn industrialitzat no passa del 5% de mitjana.
I la causa del problema? Doncs una de les causes és que qui decideix si assumeix l’atenció de la teva malaltia perquè considera que té origen professional, o t’envia al sistema d’atenció primària públic perquè considera que és una malaltia comuna, és la mútua que paga la teva empresa perquè t’atengui en malalties i en accidents laborals i perquè assumeixi la prevenció de riscos.
És a dir, que qui ha de pagar és qui decideix si li toca pagar o no. Fàcil, no?
Doncs bé, aquesta desviació de malalties d’origen laboral cap a l’atenció primària de la sanitat pública ens costa a l’any 2000 milions d’euros que es gasta el departament de salut en atenció i cura de malalties que, pel seu origen, haurien de ser atesos i pagats per les mútues. Us imagineu què podria fer la sanitat pública amb 2000 milions d’euros més? O, més senzillament, us imagineu 2000 milions d’euros més als pressupostos que hauríem d’aprovar per fer front a les necessitats socials que tenim?
I això no ho diu només l’estudi que us he esmentat: això ha estat reconegut pel conseller de salut en un ple del Parlament i posteriorment per la consellera de Treball quan la vaig interpel·lar sobre aquest tema.
Precisament a conseqüència d’aquesta interpel·lació vaig presentar una moció, que va ser aprovada, per poder revertir aquesta situació: per assegurar que es compleix la llei de prevenció de riscos laborals que vam aprovar fa més de vint anys, que es controlen els contractes dels serveis de prevenció externs, la formació que es rep, però sobretot, que establim un sistema per revertir aquesta situació de infradeclaració de malalties professionals i pagui qui ha de pagar, i comencem a determinar mesures serioses pels nous riscos laborals que generen malalties i que no estan prou ben reconeguts encara.

Tenim detectat el problema, tenim una eina aprovada, i ara falta la voluntat del govern per portar-la a terme i assegurar que no perdem ni la borsa ni la vida en una cosa tan senzilla com anar a treballar. Nosaltres hi estarem a sobre, no ho dubteu.