dimarts, 4 de juliol del 2017

El vestit nou de l’emperador

Pobre Baiget. Avui quan sentia el president Puigdemont agraint-li els serveis prestats i lloant la seva honestedat, he pensat que s’ha mossegat la llengua per no dir: “i per això et faig fora, per ser honest”. Independentment del càlcul que tothom hagi pogut fer, inclòs el propi Baiget, pel que va dir, el moment en què ho va dir i qui li va voler publicar, -que res en la política catalana té el pecat de la innocència-, no va fer altra cosa que dir no només el que ell pensava sobre el primer d’octubre, sinó de dir el que pensen i diuen en passadissos i en petit comitè molta de la gent que es va embarcar en aquest procés: que darrera de la “mise en scène” no hi ha res.
No cal dir que això mateix ho pensen molts dels independentistes que volen ser algun dia independents i no només mantenir viu l’independentisme amb la parcel·la d’interès particular o col·lectiu de cadascú. Ja fa temps que reclamen fer les coses bé perquè saben que una sotragada fallida empesa per les presses fa recular passes enrere.

Doncs bé, recordeu “El vestit nou de l’emperador”? El que ha fet Baiget m’ha recordat el que feia el nen al conte d’Andersen: atrevir-se a dir que l’emperador va nu. La diferència important és que en el conte, a partir d’aquell moment, tothom s’atreveix a reconèixer l’evidència i l’engany. I aquí no.
Llàstima perquè tenim, com a país, tots els ingredients del conte: des dels engalipadors que fan un vestit invisible, sabent que no hi ha vestit, fins els que fan córrer la veu de què només els ximples o males persones no poden veure el vestit nou de l’emperador, passant pels que callen, i callen, i callen, tot i veient la crua realitat per por que no els prenguin per beneits o per dolents.
I també, perquè no falti, aquells que diuen cada dia a cau d’orella de l’emperador tot allò que ell vol sentir: que hem guanyat un plebiscit; que tindrem la independència en divuit mesos; que encara que hàgim guanyat el plebiscit ara farem un referèndum però aquest serà vinculant, el guanyarem i en quaranta-vuit hores proclamarem la independència; que tothom ho reconeixerà immediatament i que el país que farem serà més ric, més just i més igualitari tot i que els pressupostos aprovats no són prou socials perquè són els darrers autonòmics (això tres vegades); que ens podem estalviar garanties democràtiques en tot el procés perquè vivim una situació d’excepcionalitat obligada per l’estat espanyol opressor; que aquesta excepcionalitat la podem estendre a tot el que fem perquè l’opressió ens hi dóna dret i, per tant, podem aprovar coses amb menys vots que els que necessitàvem a dia d’avui, sense sentir l’oposició perquè ja se sap què diran i deixant de banda totes les lleis de l’estat espanyol que no ens agradin però, això sí, respectant les que sí que ens agraden i portant al constitucional els incompliments de Madrid al mateix temps que neguem que el constitucional pinti res, i que després serem més rics perquè ara el Montoro ens roba però cada mes l’anem a veure perquè afluixi els calerons i, de passada, pactem el deute del 2018, tot i que ja serem independents, però, és clar, per si de cas, la pela és la pela... Buff. Que tristament cansat.
Perquè tota aquesta fugida endavant fora del sentit comú, que no seria possible sense un acte de fe diari, col·lectiu, alimentat per cent altaveus, retorni al camí que pot fer possible, un dia, que superem la situació social i nacional que vivim, calen molts més Baigets i que els seus els facin cas.

Perquè les veus minúscules com la meva, ja es donen per descomptades. Formem part dels ximples i dels dolents que no veiem per enlloc el vestit nou de l’emperador.

dijous, 30 de març del 2017

No calia que vingués, president Mas

Reconec que va ser un error, després de sentir-lo, haver-li demanat que vingués a donar explicacions al Parlament sobre les acusacions del cas Palau, perquè vostè no en va donar cap de nova, d’explicació. Vostè ja donava per descomptades les declaracions, encara que siguin en seu judicial, dels lladres confessos Millet i Montull, de què una part del robatori se l’havia emportat el partit que vostè dirigia, i dirigeix encara, tot i que amb un nom diferent, i aquesta part substancial del robatori els havia servit per fer unes campanyes electorals amb un gran desbordament de mitjans i qui sap si, gràcies a això, vostès s’emportaven  aquell 10 o 15% de votants que els experts expliquen que les campanyes fan decantar. Qui sap, doncs, si amb aquests diners que Millet i Montull els atribueixen, vostès han pogut guanyar eleccions que d’altra manera no haguessin guanyat.

Suposo que també donava per descomptades les declaracions en aquest mateix sentit d’alguns empresaris acusats d’haver participat en aquesta conxorxa tan habitual durant els anys que CIU feia país, estenent aquesta manera de fer favors; avui per tu, demà per mi; avui tu em dónes una obra, demà et pago una campanya; avui et faig el favor, fins i tot em faig del partit, i tu em col·loques la dóna, la filla i el nét; tot legal, és clar; amb concurs per davant; excepte que se’ns escapi alguna anotació de tot el negre que ha passat de mans; excepte que es recuperi alguna carta reclamant el favor que em vas prometre i no m’has donat; menudències perquè el gruix de la bicoca està salvaguardat; Ferrovial no dirà mai que ha participat d’aquest joc i ensenyarà en canvi els concursos ben guanyats, encara que les obres s’hagin desviat una mica; uns quants milions; ni ho dirà Copisa, ni Teyco, ni Isolux, ni Shers, ni tantes altres que han treballat durant molt de temps per moltes administracions, i poden ensenyar un full de serveis impol·lut. I no diran res perquè tot queda a casa. I no diran res perquè aquesta és la manera de funcionar i tothom ho sap, i si no entres a la roda estàs mort com empresari. I si algú ho destapa, adéu negoci rodó.

Sap quan va baixar l’obra pública el poc temps que el tripartit se’n va fer càrrec? Gairebé un dotze per cent. I ningú va fer màgia, però curiosament les obres licitades es desviaven poquíssim del preu adjudicat. Amb això què provem? Res, senyor Mas. Ni preteníem provar res, ni falta que fa, perquè els judicis els fan els jutges.

Però estem qüestionant socialment la manera de funcionar de tota una època d’especulació i pilotasso que hauríem d’evitar que torni, encara que alguns ho segueixen intentant. I sap qui liderava el primer partit de Catalunya durant aquesta època després del senyor Pujol? Vostè, senyor Mas.

Per això importa poc el que ahir ens va venir a dir al Parlament, que no és res de nou. Importa poc perquè no pot fer una altra cosa que negar-ho tot. Perquè si no ho nega està mort políticament de manera definitiva i, qui sap, si algú podria trobar-li motius per inculpar-lo. És igual que tinguin totes les seus embargades, és igual que hagin retirat desenes de testimonis, és igual que hi hagi un jutge que estirant del fil està trobant uns quants casos locals del famós 3%. És igual. No té més remei que negar-ho tot perquè sinó el personatge històric i èpic que vostè s’ha construït s’enfonsa com es va enfonsar el que va crear en el seu moment el senyor Pujol.

Per tant vostè al·legarà una i una altra vegada que no passa res, o al·legarà que vostè només passava per allà i es dedicava a altres tasques, o aprofitarà i dirà que li volen mal perquè se’ns ha tornat independentista i el que fan és perseguir el procés.

El que passa és que aquest personatge només se’l creuen els fidels, els que posen la fe per davant de qualsevol malifeta, que certament encara són molts. Però la resta ja no es creu res, senyor Mas. Se n’adona que cada vegada li queda menys marge?

I miri, potser si vostè fos una figura de pedra picada a qui no se li ha trobat ni una escletxa molts diríem: la seva paraula va a missa; encara que sembli impossible me’l puc creure. Però ens té acostumats a no dir la veritat, senyor Mas, o a no dir-la tota sencera. I, a més, es contradiu.

No són contradictòries les declaracions contundents de credibilitat total sobre el seu tresorer, el senyor Osàcar i de què la justícia no trobarà res contra Convergència i, al mateix temps, dir que vostè no sap res del tema de diners perquè la seva feina com a president del partit era una tasca política? No és contradictori? En què quedem, sabia el que passava amb els diners i pot assegurar que de tot això res de res, o vostè també caçava papallones i no pot assegurar res, ni a favor ni en contra del seu tresorer i del seu partit? En què quedem, perquè si assegura que CDC no s’ha quedat res dels diners del Palau és que vostè n’estava al corrent de com funcionava el tema dels diners, passi el que passi, i si es demostra alguna relliscada, vostè és culpable. I si, per contra, diu que no en sap res, la qual cosa el deixa en molt mala posició com a líder, com pot estar segur que CDC no cobrava diners a empresaris a través dels seus cobradors del frac? Les dues coses a l’hora són impossibles.

I miri, ens té acostumats a no dir la veritat. No diré mentir perquè és lleig i perquè implica una voluntarietat inequívoca de fer-ho. Però no diu tota la veritat ni en les coses menors ni en les coses importants.

Per exemple, quan va comparèixer al Parlament en la comissió d’investigació del cas Pujol va negar els seus amics, que per vostè deu ser una cosa menor. Va negar que tingués res a veure amb Millet a les vacances menorquines, va negar que s’hagués vist amb el seu amic Jordi Pujol Ferrusola i després aquest va llançar aquella enigmàtica frase de “quan jo truco els amics ells s’hi posen”, que si fos en una pel·lícula de Coppola ja presagiaria l’aparició del cap de cavall al llit.

I per agafar un exemple de les coses importants, l’hem vist reiteradament defensar a capa i espasa que no podia fer altra cosa que retallar i retallar perquè li obligaven els de dalt quan resulta que era el defensor més radical de l’austeritat davant dels de dalt.

Amb la mà al cor, senyor Mas, i vostè ho sap, amb tot el que els està caient a sobre no hi ha ningú en aquest país com no sigui algun hooligan descontrolat que cregui que la CDC que vostè dirigia està neta com una patena i que vostè anava amb el lliri a  la mà.

Per tant, li he de reconèixer, vostè sempre ha vingut al Parlament a donar la cara i sempre hi ha posat tota la cara. Per sort, la història, des de la paperera o des del reciclatge, sempre acaba posant tothom al seu lloc.

dilluns, 23 de gener del 2017

En memòria. Un mal gener a Atocha

No he sabut trobar millors paraules que les d'aquest text de R_Cordero, "La memòria incòmoda", publicat a internet:

Muy despaciosamente hay que nombraros.

Muy despaciosamente
para llenar de orden la magnitud de Enero,
como quien reconoce en las palabras
la contención civil de la barbarie.

Muy despaciosamente
exponerse al talud de la memoria,
a la hostil intemperie del recuerdo,
acorralar los años del silencio
con la luz de sus nombres,
empujarlos con una mano amiga
muy despaciosamente.

Muy despaciosamente hay que nombraros:
Luis Javier, Serafín,
Javier Sauquillo, Enrique,
Ángel y también Lola,
Miguel, Luis y Alejandro;
porque sólo así el mundo
adquiere su armonía:
muy despaciosamente.




En memòria dels cinc advocats laboralistes morts a Atocha i els seus companys ferits, el 24 de gener de 1977, demà farà quaranta anys.
Dedicat sobretot als desmemoriats. A aquells que han oblidat, o que mai no han sabut, que no fa tant de temps lluitar per la llibertat i pels drets de les persones treballadores podia costar la vida.
I que el sindicalisme ha existit. Reivindico aquí la història nítida del sindicalisme en aquest país i el seu paper per ser on som.
I que res comença de nou. I que res ens ha estat regalat.
I que qui perd els orígens, perd la identitat.