La perversió

Llibertat, igualtat, fraternitat. Doncs, sí. Desitjos encara incomplerts d’una revolució que va tallar caps com mai però que va liquidar l’absolutisme per donar pas als estats moderns. Una revolució que va ser i no només va declarar. Com totes les revolucions que són, funcionen quan la gent no té res a perdre i s’ho pot jugar tot. No com aquí, que alguns es pensen que estan fent una revolució amb un somriure, i a cada bugada perdem un llençol que no voldríem perdre. Llàstima. Llàstima d’autoengany i d’astúcies vàries perquè ens caldria canviar moltes coses i potser hem perdut una gran oportunitat de fer-ho.

Segurament això forma part de la perversió que provoquen els temps líquids de la postmodernitat, que diria Bauman. En aquesta perversió podem atribuir-li als fets i a les coses un nom, sense haver reflexionat gaire en el concepte, de manera que ens acabem creient que l’etiqueta fa la cosa. I d’aquí alguns grans errors comesos en el procés i el contraprocés. En aquesta societat poc reflexiva on vivim, a impuls de piulades virtuals, acabem substituint el que hauria de ser pel que no és i ens conformem amb una paraula que ho representa. I tan contents.

Cert que la dreta política de tota la vida no ho ha fet amb autoengany, sinó que ha jugat a consciència a aquesta confusió. Només cal pensar com el mateix Aznar aixecava la bandera de la llibertat, paraula robada de totes les revolucions, per justificar totes les iniciatives mafioses d’un capitalisme d’amiguets sense fissures. Molts se’l creien, sense reflexionar que el concepte polític de llibertat només té sentit quan parlem de llibertat col·lectiva i aquesta només existeix de manera efectiva quan se’n reconeixen els límits. La conclusió és perillosament demolidora perquè el que ens queda és menys llibertat.

O sense anar tan lluny, recordem com tots els governs Rajoy han defensat la igualtat, de paraula, assimilant-la al fet d’anivellar a la baixa les expectatives de creixement, tant en l’entorn educatiu o en el món del treball, per posar dos exemples, mentre permetien i afavorien els abusos de poder econòmic o social de determinades elits. I alguns els segueixen creient, i votant, que és pitjor, sense tenir en compte que el concepte polític d’igualtat es refereix sempre a la possibilitat de la igualtat social en els punts d’arribada i no en els punts de partida on cal fer polítiques de compensació per fer valer l’equitat. La conseqüència de no fer-ho està sent un profund increment de la desigualtat.

No cal que parlem de la fraternitat, oi? No ens cansem de dir que som una societat solidària i fraternal. Potser sí. Però us sona allò de “primer els de casa”? Quantes vegades haurem sentit les comparacions entre el “nosaltres” i “ells”? No hem percebut mai als mitjans multiplicades les “nostres” virtuts i els “seus” defectes? I el concepte de què “nosaltres” hi tenim dret, -al que sigui-, perquè ens ho hem guanyat com a poble? Heu sentit mai a parlar “d’ells” com a societat irreformable? Doncs, això: fraternitat. Millor que avui no en parlem.

Però l’èxit més clamorós d’aquesta perversió conceptual al llarg de tots aquests carregosos i esgotadors anys de procés i contraprocés ha estat el de la democràcia. Uns diuen que ells són democràtics perquè segueixen les lleis. Altres diuen que són democràtics perquè segueixen el resultat d’unes votacions. Com que és el meu bloc em permeto dir-ho clar: una merda per tots dos.

Reduir la democràcia a un dels mecanismes que té per resoldre conflictes o prendre decisions com és votar, seria infantilisme sinó fos per la utilització perversa que se n’ha volgut fer. Ningú és més democràtic per anar a votar. Votar s’utilitza a tot arreu tant per les qüestions més nobles com per justificar les més depravades.

I reduir la democràcia a un dels resultats possibles d’utilitzar-la, com és el fer lleis i fer-les complir, és atribuir a les conseqüències categoria de causa. Ningú és més democràtic per seguir el dictat d’una llei. Al món hi ha lleis fetes des del més estricte respecte per les persones fins a lleis que poden argumentar els actes més abjectes.

Estem obviant en tots dos casos que la democràcia és un conjunt equilibrat de mecanismes que hem construït per governar-nos, i que ha d’anar acompanyada forçosament de la voluntat de fer-los servir precisament en el seu conjunt i no seccionats i a la carta. I que el seu objectiu final és que tothom, majories i minories, hi pugui trobar el seu encaix perquè el que pretén preservar és la riquesa de la diversitat social i de pensament a l'hora de prendre decisions que afecten el col·lectiu.

Durant aquests temps d’incertesa cadascú ha aixecat la bandera amb la paraula democràcia escrita, entenent el que li ha convingut sense reflexionar en el conjunt que representa el concepte i les mancances dels propis arguments. I el que és pitjor, ha fet servir el pal de la bandera per estovar l’altre.

La conseqüència de tot plegat és que avui tenim a la societat actituds menys democràtiques, malgrat tenir la paraula a la boca moltes més vegades.  Aquesta és la greu perversió que no ens hauríem de permetre.