Molta història i poca política

Quan vaig sortir escollit diputat per primera vegada, ara fa cinc anys, molts amics meus em manifestaven, dia sí, dia també, un punt d’enveja perquè podria estar en primera línia en el moment històric que ens havia tocat viure.

Jo encara era un punt innocent políticament, si es pot dir així, però sempre he desconfiat dels líders carismàtics que volen fer història, perquè acaben construint-se altars per poder mirar la gent des de dalt i s’obliden de fer la política que aquesta gent que miren necessita.

Per això no pensava gens que ningú m’hagués de tenir gaire enveja. Alguns d’aquests amics creien de veritat que l’aposta dels nostres líders canviaria la història del país i ens portaria a una independència per la que suposadament havíem fet mèrits com a poble.

Jo no m’atrevia a contradir-los però em malfiava, perquè pensava que el líder que ens hi volia conduir era en Mas, que acabava de sortir de dos anys de pacte amb el Partit Popular per poder fer les retallades que tots coneixem, que la bomba del Palau de la Música començava a esquitxar la seva presidència i que havia convocat precipitadament unes eleccions anticipades anunciant la seva nova fe independentista i havia fotut una destrossa al seu partit que en qualsevol país normal li hagués aportat una jubilació política anticipada.

Com tampoc em creia que qui l’havia d’ajudar a governar i a portar-nos al paradís promès era un Junqueras que fins el dia abans havia criticat les retallades de la dreta catalana com el que més, i que ara se les empassaria per l’avidesa d’obtenir l’hegemonia política per sobre d’una convergència desgastada i cada vegada més enfonsada. Però que, ai las!, com tots els líders republicans han anat demostrant, quan és l’hora de la veritat acabem descobrint que tenen els peus de fang.

I així va ser com van començar els dies històrics i la fe que mou muntanyes. Dies que van tenir continuïtat en la legislatura del pas al costat, l’ascensió de Puigdemont i la dependència de les ocurrències cupaires.

Dia rere dia apujaven l’aposta cap a un futur independent i lluminós on tot estava controlat, on tots els càlculs ens portaven a un món millor. Estaven fent història. Però, de fet, estaven construint històries perquè mentien. Mentien compulsivament. Darrere del que deien que farien no hi havia res, però atiaven la fe dels indepes de sempre i inflamaven la fe dels nous conversos perquè la finalitat era noble i l’objectiu estava a tocar.

I mentre feien història, s’oblidaven de fer política. S’oblidaven de l’oponent i el menystenien. Feien veure que governaven el mentrestant. Però tot just gestionaven. Cap aposta de futur fins que no assolíssim el fi suprem. Al Parlament aprovàvem lleis súper progres sabent que ens les tombarien. Fèiem uns pressupostos guais comptant amb els diners que no ens tornava Madrid i sense tocar la butxaca del bon burgès català. Tot per justificar que no podíem fer res tal com estàvem, perquè tot ens ho impedien.

Quanta política s’ha deixat de fer en aquests cinc anys per poder fer història!

I ara què? On ens han portat els nombrosos dies històrics? Cinc anys després no només no hem resolt la crisi econòmica, sinó que hem ampliat les desigualtats, la precarietat laboral i l’afebliment de l’economia. Cinc anys després tenim la societat catalana menys cohesionada i més enfrontada. Cinc anys després, la pèrdua de confiança en el país és evident, i la pèrdua de llibertats fa basarda. I el que és pitjor, per falta de política, per falta de negociació, per falta de mesura en les pròpies forces i en les del teu oponent, per una estúpida fugida endavant a pèl, hem permès que la dreta carrinclona de sempre, la dreta carpetobetònica, s’apropiï  de les regles del joc i tingui el camp adobat per fer qualsevol bestiesa com tristament estem vivint.

La història mai l’escriuen els mediocres i el mal ja està fet. Deixem-nos d’històries, recuperem la política i intentem refer la trencadissa. És el que millor pot ajudar a recuperar llibertats. De les persones i del país.